El mar, l’estret, l’home

Efectivament, Bering és el cognom de l’expedicionari que va arribar a Alaska l’agost del 1741. Aleshores acabava de fer seixanta anys -havia nascut l’estiu de 1681- i la seva mort era propera.

Era originari de Dinamarca i descendent d’una família benestant. De jove va participar en diferents viatges comercials a la zona de les Índies i el 1704, després d’haver estudiat per ser oficial de marina a Amsterdam, es va allistar a l’armada russa amb el grau de sotstinent.

Inicialment es va ocupar de tasques secundàries, fent suport logístic als fronts de les diferents guerres que es lliuraven pel control del mar Bàltic. Aquella regió, vista des del nostre racó del Mediterrani, queda molt lluny i això fa que ignorem les infinites disputes que van protagonitzar els estats del nord del continent. Un dels països implicats era Rússia, que a més de mirar cap a Occident, també girava la vista cap a l’est, on la vasta extensió siberiana continuava amagant molts misteris. Des del segle XVII ja s’hi havien enviat missions exploratòries que van servir per anar coneixent més com era aquell territori. El 1650, per exemple, el navegant Seymon Dezhnev, va arribar a la riba del continent asiàtic i els tsars es van animar a seguir les exploracions. Així, el 1725, Pere el Gran va encarregar a Vitus Bering que cartografiés la costa siberiana. Va trigar tres anys a completar el viatge i, a la darrera etapa, les informacions de l’aventura de Dezhnev li van ser de gran ajuda.

Gràcies a l’èxit d’aquella missió, al danès se li va encomanar un segon projecte anomenat la Gran Expedició del Nord Est, i que ha passat a la història per ser una de les campanyes d’exploració més ambicioses mai organitzades pels tsars. Amb un pressupost d’un milió i mig de rubles (segons els analistes, aquella suma de diners equivalia a una sisena part del pressupost de tot Rússia), va mobilitzar uns 3.000 homes, entre els quals hi havia alguns dels científics més reputats del país procedents de camps tant diversos com la botànica, la geografia, l’astronomia o la història. I és que l’objectiu d’aquella Gran Expedició era doble: des d’un punt de vista econòmic buscava traçar una ruta marítima per connectar amb l’oceà Pacífic i des del científic, aspirava a recopilar tot el coneixement possible de les zones descobertes. El desplegament era tan gran que van necessitar uns cinc anys per tenir-ho tot a punt, començant pels dos vaixells, que havien d’estar preparats per fer front a les dures condicions climàtiques de la regió. Però no va ser suficient, i durant el trajecte una tempesta va separar la flota i van acabar en punts diferents de la costa d’Alaska.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Aleshores Bering va intentar iniciar el camí de retorn a casa, però la manca d’aliments frescos el fa ver emmalaltir d’escorbut. Juntament amb 28 membres de la tripulació també malalts, va desembarcar en una illa on va morir el 19 de desembre de 1741. La causa de la seva defunció no és del tot clara. El 1991 es va localitzar el seu cos i fou traslladat a Moscou on va ser estudiat, però la dentadura no mostrava les evidències típiques que provoca l’escorbut. L’any següent, les despulles de Bering van ser retornades a la seva tomba originària a l’illa que ara porta el seu nom.

El final tràgic de l’expedició va fer que costés reconèixer la tasca que havia fet Bering i no va ser fins a les darreries del segle XVIII quan els seus descobriments van ser posats en valor gràcies a un altre famós explorador, el britànic James Cook, que va poder navegar per aquella zona gràcies a la minuciosa tasca que havia fet Bering. És per això que ara hi ha un mar i un estret que porten el seu nom.