Sense arxius no hi ha democràcia

En queden els documents. I no només els papers. Fotos, vídeos... també ho són, igual com també ho pot ser un tuit o un correu electrònic. El perill és que tot això també desapareix si no es recopila, classifica, preserva i difon. Aquest és el treball que fan els arxivers, uns professionals imprescindibles per a la salvaguarda de la memòria, la llibertat i la democràcia.

L’imaginari popular encara té la temptació de retratar els arxius com espais foscos, humits i plens de secrets on treballen retorçats individus poc disposats a compartir els vells papers que custodien. ¡Res més lluny de la realitat! Actualment la principal tasca de l’arxivística és gestionar amb eficiència la documentació digital que es produeix cada dia fins i tot sense que ens n’adonem.

Els últims anys els arxivers han demostrat la seva vàlua en dos moments de gran impacte social i mediàtic. El primer el 2018 quan, arran del cas de ‘La manada’, les xarxes es van inundar de testimonis de dones que, indignades amb la sentència, van compartir els seus casos de violacions, abusos i maltractaments. Amb l’etiqueta #Cuéntalo van circular més de tres milions de tuits, que haurien caigut en l’oblit si no hagués sigut per un grup d’arxivers que van actuar inspirats per les accions del col·lectiu Documenting the Now (aquí conegut com ‘Arxivem el Moment’), que als EUA va recollir els missatges del #BlackLivesMatter. No es tractava només de guardar la informació sinó també d’analitzar-la per entendre millor la realitat. Entres altres coses, la seva feina va permetre constatar que entre tots aquells missatges hi havia uns 50.000 casos de violència masclista, molts dels quals mai havien sortit a la llum. Fruit d’aquella experiència es va crear la web proyectocuentalo.org, on aquesta informació està a l’abast de tothom.

Durant la pandèmia i el confinament es va portar a terme la campanya #ArxivemlaCOVID19 amb l’objectiu de recopilar evidències documentals que siguin útils per deixar constància del viscut, perquè d’aquí a uns anys tot això serà història, i al voler explicar-ho als nets, es tindrà aquesta documentació per mirar de fer-los entendre l’impacte viscut el 2020 i 2021.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

No es tracta d’un exercici només per fomentar el costumisme. És molt més profund. Sense arxivers ni gestió documental no hi ha transparència. Per això els professionals de l’arxivística van posar el crit al cel quan diverses administracions públiques van admetre que durant la pandèmia no s’aixecava acta de les reunions dels comitès d’experts. Això és una vulneració dels drets de la ciutadania, que queda privada de tenir accés a la informació. A més, els historiadors no podran estudiar com i per què els governs van acordar les decisions que han marcat la nostra vida tots aquests mesos.

Els arxius i els seus professionals són la primera línia de defensa d’una democràcia que vulgui dir-se plena. Si els documents estan ben gestionats, els investigadors poden estudiar-los i el resultat de les seves investigacions es pot divulgar. Gràcies a això la ciutadania té més eines per entendre millor per què som com som i què hem de saber per no repetir els errors del passat, una cosa imprescindible ara que el feixisme ha perdut la vergonya i torna a avançar per Europa com ho feia quan Duschman i Almudéver eren uns nens.