De ‘freak’ a friqui, una història vergonyosa

Durant moltes dècades aquests éssers humans van ser literalment un espectacle de fira i eren exhibits als circs, els teatres, les places de poble... Eren un negoci molt lucratiu ja que la gent assistia en massa a veure’ls.

Un dels pioners dels ‘freak shows’ va ser Phineas Taylor Barnum, nascut el 1810 als EUA. En el seu espectacle hi havia animals exòtics, figures de cera, malabaristes... i la presumpta mainadera de George Washington. Segons la publicitat era una dona de més de 160 anys. En realitat, era una esclava que Barnum havia comprat a un altre empresari. A poc a poc va anar ampliant el repertori incorporant germans siamesos, dones barbudes, persones amb deformacions congènites... El seu èxit va saltar a Europa i, entre 1844 i 1876, va fer una gira per les diferents corts reials del Vell Continent, des de Rússia fins a Anglaterra, passant per Espanya, on l’elenc va actuar davant Isabel II.

Es pot dir que a Europa ja hi havia tradició d’exhibir persones no normatives i n’hi ha casos documentats des del segle XVII, però res a veure amb la febre del segle XIX, que encara va augmentar més amb la colonització. Llavors van proliferar les mostres on s’ensenyaven persones procedents d’altres latituds com si fossin una raresa.

No era només un tipus d’espectacle per a gent amb poques llums. Hi havia un discurs intel·lectual i científic que el reforçava. Cal tenir en compte que en aquell moment les teories racials estaven molt de moda i es feia una lectura molt simplista de les teories de Darwin. En definitiva, allò no era res més que ensenyar persones diferents (de color de pell, de cultura...) per reforçar el supremacisme occidental i blanc.

Tot i que habitualment es pensa en les tribus africanes, gent com Barnum també exhibia grups procedents d’Oceania, Amèrica i Lapònia. I no només ho feien empresaris particulars. Zoològics de ciutats com París o Nova York tenien engabiades persones convivint amb animals. El 1906 al Bronx hi havia un pigmeu tancat amb els ximpanzés. Però és que el 1958 un dels atractius de l’Exposició Universal de Brussel·les va ser la recreació d’un poblat del Congo amb els seus habitants. Els únics que van protestar van ser els mateixos congolesos pel tracte humiliant que se’ls dispensava.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

De fet, si les exhibicions d’éssers humans van desaparèixer no va ser perquè hi hagués un moviment contrari sinó perquè van deixar de ser rendibles econòmicament. Després de la Primera Guerra Mundial va arribar l’eclosió del cine com a forma d’entreteniment popular i la gent va començar a preferir veure pel·lícules. Més endavant, durant la segona meitat del segle XX la irrupció del turisme de masses també va servir per acabar amb els zoos humans. Més que res perquè ja hi havia l’oportunitat de viatjar a qualsevol punt del planeta per veure in situ els «pobles primitius», en una cosa que algunes veus crítiques defineixen com «safaris humans».

Tot això que hem explicat aquí pot semblar llunyà, però les mentalitats evolucionen de manera molt més lenta que els fets històrics, i els clixés perduren al llarg de generacions. Per això des de la sociologia denuncien que es continua aplicant la racialització de les persones. Això no és altra cosa que reproduir la diferència racial negativa a través de determinades característiques com el color de la pell, la religió o l’ètnia. La racialització ho impregna tot, des de qui és la persona triada per donar-li una bona feina fins a qui deté la policia per demanar-li el permís de residència.