Salvador Martí: «A l’Amèrica Llatina la Covid es viu com un perill més»

Els catedràtics de Ciències Polítiques Salvador Martí (Universitat de Girona) i Manuel Alcántara (Universitat de Salamanca) han editat un necessari llibre d’assajos sobre l’impacte de la Covid a l’Amèrica Llatina: ‘Política y crisis en América Latina’ (Marcial Pons). Necessari per als qui vulguin saber, més enllà dels titulars de premsa, què està ocorrent en aquell costat del món en aquests temps de coronavirus. Com és habitual, en aquell costat del món tot és molt, molt diferent.

-Tinc la impressió que la Covid no és la preocupació prioritària dels llatinoamericans en aquests moments. ¿Potser és perquè hi ha problemes igual de greus, o més greus?

-Certament. Parlem d’una població que en gran manera viu de la informalitat. Hi ha països com el Perú, Bolívia i el Paraguai on hi ha gairebé un 70% d’informalitat, i pensem que la mitjana de l’Amèrica Llatina està sobre el 55%. En aquestes condicions és gairebé absurd parlar de confinament, o de fer polítiques que siguin proactives i agressives, perquè la població viu al dia. Per tant, al final, la Covid és una cosa amb què conviuen.

-El contrast amb Europa és notable. El que aquí és notícia de primera pàgina des de fa 10 mesos, allà és la sisena o setena informació del dia.

-Vostè ho ha dit. A Mèxic ja han mort 100.000 persones per la Covid, però a Mèxic la Covid no és tema. Avui dia Playa del Carmen o Cancún estan en ple apogeu i les úniques prevencions són les de salut. Allà no han tancat res. Per dir-ho d’una altra manera: ni l’Estat té capacitat ni la gent s’ho pot permetre, així que la gent conviu amb la Covid com una vulnerabilitat i un perill més afegit a tots els perills que hi ha allà.

-Si la gestió de la Covid fos una equació, aquesta incapacitat de l’Estat seria un factor clau, ¿no?

-Exactament. La Covid ha posat en el centre d’atenció la capacitat de gestió de l’Estat, i el que ha ocorregut a l’Amèrica Llatina en els últims 15, 20 o 30 anys és que hi ha hagut un procés de desmantellament i desinstitucionalització: a través de privatitzacions, rebaixes fiscals, terciaritzacions... En l’àmbit sanitari no hi ha Estats robustos que puguin protegir.

-De totes maneres, el llatinoamericà mitjà mai ha esperat grans coses de l’Estat.

-Efectivament. I és més, si un mira qui es protegeix de la Covid, en el fons té a veure amb l’estratificació social. Les classes mitjanes i altes es tanquen i són molt cauteloses, perquè poden fer-ho, perquè tenen mecanismes per fer conductes semblants a les europees, però la gent humil, que és com a mínim la meitat, per a ells la vida segueix, no n’esperen gaire de l’Estat i en el seu ventall d’amenaces perceben que aquesta és relativament menor.

-Estem parlant d’un subcontinent molt variat, format per molts països. ¿Quin cas destacaria com d’èxit en la lluita contra la pandèmia?

-Diguem que l’Uruguai. En un inici eren l’Uruguai i Costa Rica, però a Costa Rica se li estan complicant les coses. L’Uruguai és un país amb poca població, està relativament aïllat...

-¿Aïllat?

-Vull dir que a Montevideo ningú està de passada, que tu vas a l’Uruguai només si vols anar a l’Uruguai. Però a part d’això, és un país que porta a sobre 15 anys d’un Govern del Front Ampli que invertia en la salut pública, i que ara té un nou Govern que ha fet un lideratge assenyat. Hi ha una cultura política d’una relativa credibilitat, hi ha confiança en les institucions...

-Entenc. ¿I en l’altre extrem estaria el Brasil? ¿El Brasil és un cas a part?

-El Brasil és un cas de país que no té un sistema de salut pública universal i gratuïta per protegir. Ningú col·lapsarà el servei públic de salut perquè no existeix. Per a Bolsonaro és més important que l’economia no tanqui, que segueixi endavant, i en això connecta amb els més pobres, que necessiten sortir cada dia, i amb un sector neoliberal molt reaccionari. La seva estratègia, que a l’estranger sembla una bogeria, crec que al Brasil té bastants adeptes.

-Tenint en compte la vulnerabilitat de les economies llatinoamericanes, ¿què es pot esperar després de la pandèmia?

-Jo tinc la sensació que l’impacte d’aquesta crisi a l’Amèrica Llatina serà semblant al del crac del 29 o fins i tot al de la crisi del deute, que va ser brutal. La regió depèn tant de les ‘commodities’ i del comerç internacional que aquest tipus de crisi la fa encara més vulnerable. L’Amèrica Llatina dependrà molt de l’activació de la resta.

-¿S’ha parlat més que no pas fet, a l’Amèrica Llatina?

-Sí, és una tendència. Quan la política no és capaç, se supleix amb crit, és a dir, se supleix amb discurs, i per això hi ha hagut una hiperventilació, una sobreexposició dels presidents. Però a Espanya ocorre una cosa molt similar. La meva teoria és que a Espanya estem a mig camí entre l’Europa europea i l’Amèrica Llatina. Ens assemblem més a països com l’Uruguai o Xile que a Noruega o Suïssa.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Tenint en compte que la Covid no té la rellevància que a Europa, no és esperable que hi hagi grans canvis polítics en les eleccions que han de venir, ¿no?

-Bé, hi ha una qüestió que serà clau: la gestió de les vacunes. Hi haurà molts diners pel mig perquè segurament hi haurà crèdits, i això implica capacitat de gestió, i aquesta gestió és la que marcarà el que es percebi com a bona o mala política. Perquè pot ocórrer que siguin bons gestionant això o que sigui un fracàs. Que hi hagi especulació, corrupció... Així que jo crec que la bronca a l’Amèrica Llatina encara ha d’arribar.