Íngrid Marín: «Tant parlar de leucòcits els vaig voler donar color»

Amb 9 anys, un dia a l’acabar de veure un reportatge sobre càncer per televisió, l’Íngrid va preguntar: jo no tindré mai càncer, ¿oi? El seu pare li va respondre: no ho sé, però si passés, faríem tot el possible per vence’l. L’estiu passat, van identificar un tipus de leucèmia a la sang de l’Íngrid. I no només segueix un magnífic procés mèdic. Amb 11 anys ha posat a treballar leucòcits contra el càncer infantil.

¿Com va començar tot?

Un dia se’m va inflar un colze i van pensar que m’havia donat un cop, però després em va passar a l’altre, se’m va omplir de líquid i es va tornar de color morat. I van començar a fer-me proves.

¿Què et van explicar?

Em van dir que jo, a la meva medul·la, que és la fàbrica de la sang, en comptes de fer leucòcits rodons, els feia aixafats com hamburgueses. Els leucòcits són els glòbuls blancs, les cèl·lules de la sang que defensen el nostre cos.

I et van ingressar a l’Hospital de Sant Joan de Déu.

Sí. Vaig estar un mes sense poder sortir de l’habitació, només entraven metges, infermeres i els meus pares. Llavors em posaven la quimioteràpia i em feien anàlisis cada dia. M’entretenia fent braçalets Candela i em passava el temps volant.

Les injeccions són un rotllo.

I jo, a més, no havia estat mai malalta. El primer dia que em van punxar gairebé em desmaio. Però ara em trec jo sola la sang del port-a-cath –la via d’accés a les venes que evita repetir puncions.

¿I el quiròfan com és?

És millor del que t’esperes, és molt guai. Té una tele i posen la música del teu grup preferit i t’adorms mirant-la. De vegades entren els Pallapupas, apareixen quan menys t’ho esperes. La meva preferida és la Gelocatila.

Aquest any deus haver après moltes coses del teu cos.

Moltes. Jo no pensava que tinguéssim tantes cèl·lules i defenses, ni que hi hagués tants càncers diferents. El dels nens és una malaltia minoritària (l’Íngrid és la imatge de la campanya Share4rare.org), diferent de la dels grans, perquè en ells les cèl·lules envelleixen. A l’escola sempre havia sentit que si tens càncer et mors, però a l’hospital he après que per a molts tipus de càncer no és així. Però s’ha d’investigar perquè la químio té molts efectes secundaris. 

¿Què fas durant la químio?

Escolto música, miro la tele i faig LEUCO’S. Tant parlar de leucòcits, els vaig voler donar color. Intentava veure-ho tot en positiu. Vaig dibuixar les cèl·lules i amb feltre de colors els vam cosir en família. Quan els van veure a l’Obra Social del Sant Joan de Déu van dir que podríem vendre’ls, i veïns i amics ens van ajudar a fer-ne més. Vam muntar taules al garatge per fer-los en cadena. No sabia que tanta gent m’estimava. Els vam portar a fires i ja hem aportat més de 30.000 euros per a la investigació (Facebook: Leuco’s by Ingrid).

Aquest any no has anat a escola.

Al setembre ja hi tornaré. Tinc moltes ganes d’abraçar els meus companys, i de fer classe. Trobo a faltar fins i tot el menjar que no m’agradava el menjador. Aquest any, un professor, el Christian, ha vingut a casa i m’ha ajudat a aprovar sisè.

A més del curs, la malaltia ha sigut com una altra escola.

Ara sé que vull ser infermera i, com que he viscut en primera persona les cures de les infermeres, tinc un avantatge perquè he après d’elles.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿No prefereixes ser metge?

No, perquè les infermeres són les que venen sempre quan les necessites, a les que més coneixes, les que em posen la químio.