Anar al contingut

GENT CORRENT

Jaime Cuevas: "Vam arribar a ser un dels cinc quioscos que més venien a Barcelona"

Fa dècades que veu passar la vida des d'un quiosc a la plaça de Catalunya

Mauricio Bernal

Jaime Cuevas: "Vam arribar a ser un dels cinc quioscos que més venien a Barcelona"

JOAN MATEU PARRA

Fa dècades que Jaime Cuevas veu passar la vida des d’un quiosc de premsa de la plaça de Catalunya. La de Barcelona. Estaven els seus pares al capdavant quan va començar a ajudar-los, i més tard, tot i que va començar a estudiar Dret, una mena d’osmosi va acabar atrapant-lo entre les tres parets del cubicle. Nascut a Barcelona fa 65 anys, Cuevas ha sigut un testimoni privilegiat d’almenys dues realitats amb substància: el carrer que observa des d’aquest mirador i els canvis profunds al món de la premsa.

–Quiosquer i fill de quiosquers. El que es coneix com una estirp.

–Doncs, sí. Miri, aquest soc jo, aquest és el meu germà i aquesta és la meva mare. El quiosc llavors estava davant el Corte Inglés.

–Un moment...

–Sí, l’hi explico. El quiosc del meu pare i on jo he treballat durant més de 40 anys estava encarat cap a aquest costat de la plaça. Després va canviar la concessió i el que va passar va ser que fa poc el nou responsable de la gestió va decidir que era millor fer-nos rotar. Tenen diversos quioscos. Fa dos anys que estic en aquest costat de la plaça.

–Digui’m, ¿què recorda dels temps en què el seu pare estava al capdavant?

–Doncs, miri, el quiosc l’havia muntat l’Editorial Católica, que tenia diversos diaris i volia vendre’ls allà. Els diaris i els llibres de la Biblioteca d’Autores Cristianos.

–¿Un quiosc temàtic?

–Li explicaré una cosa. Un dels diaris era el 'Ya', que tenia un delegat aquí, a Barcelona. Doncs resulta que quan van començar a aparèixer nus a les portades de les revistes, en els 70, el delegat venia per veure que no estiguessin massa exposades.

–¿Quan va obrir el quiosc?

–A mitjans dels 60. El meu pare treballava en una distribuïdora, li van oferir el quiosc i va acceptar. Però, fins que no van posar el Corte Inglés, els primers anys van ser molt dolents.

–¿Què hi havia abans?

–Hi havia la botiga de Vicente Ferrer i, al costat, el Casino Militar. Però l’explosió va venir quan van muntar els magatzems. Llavors vam passar a ser un dels cinc quioscos que més venien a Barcelona.

–Exactament, ¿per què va aparcar el Dret?

–Van ser dues coses, bàsicament. Al meu pare li van diagnosticar una angina de pit i va haver de deixar-ho. Es va recuperar i va tornar un parell d’anys, però després es va jubilar. Però, a més, era l’època daurada dels quioscos, es guanyava bastant.

–Digui’m, ¿quins han sigut els més venuts del quiosc?

–En recordo dos: l’'Interviu' amb la Marisol en portada i el 'Cambio 16' de la mort de Franco. Aquestes són les dues revistes que més s’han venut des que soc aquí.

–El negoci ha canviat molt, ¿oi?

–Molt. Ara la major part de les vendes són ‘souvenirs’. Venem una infinitat de coses més que llavors: targetes de metro, entrades per a la Sagrada Família, la Casa Batlló... I ni així arribem al que veníem abans.

–¿Què ha sigut el millor de la seva feina?

–La gent. Els clients del dia a dia. Els arribes a conèixer tant que l’important no és que et comprin. Simplement, t’alegra veure’ls, perquè saps que estan bé.

–¿I el pitjor?

–El pitjor és que al carrer estàs exposat a tot. A mi m’han vingut a robar diverses vegades, un parell, amb cloroform. Aguantes el borratxo, qui ve drogat... Han sigut moltes les vegades que han vingut manifestants a refugiar-se al quiosc i he hagut de veure com els enganxava la policia. És la universitat del carrer. He fet la universitat del carrer.

–Li va faltar l’altra.

–Però això ho faré. Quan em jubili. Aquesta frustració se’m va dintre i he de treure-me-la de sobre. Al principi, sempre em deia: "He de tornar..."

Temes: Gent corrent