R. Pomel: "Vaig desaparèixer 30 anys, entre els 60 i els 90"

Al seu pis del carrer de Bailèn, a Barcelona, en una habitació que dona a l’exterior, R. Pomel torna a pintar. Té 86 anys i ha recuperat la il·lusió. El seu marit, el també pintor Joan Claret, va morir fa quatre anys, el 2014, i es va emportar una cosa seva, una cosa intangible, una part d’ella. "Vaig quedar trencada", diu. Havien complert 50 anys de casats. Va quedar tan trencada R. Pomel que va estar tres anys sense pintar, però aquest any ha tornat a fer-ho. Mesurant les seves forces, això sí. "Físicament estic una mica masegada, tinc malament els genolls i els malucs, però el cap encara el tinc bé, i jo treballo amb el cap".

-Però pot pintar amb dedicació, ¿no?

-Bé... Tinc poques hores. El menjar normalment el faig jo. I la compra. No em queda gaire temps per pintar. I quan tinc temps, m’he de trobar bé. Miri, justament acabo d’acabar un quadro. Un bodegó.

-¿Com se sent, artísticament parlant? ¿Li ha passat factura l’aturada?

-Doncs no. Jo crec que últimament els meus quadros són més... Com dir-ho. Més complets. Estic segura que no són inferiors als de fa 10 anys. N’estic satisfeta.

-Em causa curiositat la rutina d’un matrimoni entre dos pintors. Expliqui’m, ¿com va conèixer el seu marit?

-El vaig conèixer pels seus quadros. Em vaig enamorar dels seus quadres abans de conèixer-lo a ell, de fet. Vaig veure uns quadros seus a la sala Gaspar i el vaig trobar tan deliciós, tan precís... Quan me’l van presentar i vaig saber que era el dels quadros jo vaig pensar: "Estic veient visions".

-¿I la convivència? ¿Com era la convivència entre dos pintors?

-Doncs miri, ell pintava aquí i jo allà. Ell pintava més: jo cuinava, anava a la compra, netejava. A més, els nens encara eren a casa. Jo pintava en les meves estones lliures.

-¿Feien crítica mútua?

-Bé, quan jo preparava un bodegó ell mirava com ho feia i després generalment em deia que li agradava. A mi sempre em va agradar el que ell pintava.

-Em crida l’atenció el forat que hi ha a la seva biografia. Coincideix amb el moment que es casa. No va exposar durant 30 anys.

-Sí, vaig desaparèixer 30 anys, entre els 60 i els 90. Si ha mirat bé aquesta biografia haurà vist que jo fins aleshores m’havia dedicat a l’escultura. El meu fort al principi era l’escultura.

-Ho he vist, sí. ¿Què va passar?

-Doncs que per ser escultor necessites un taller, i en aquella època no tenia diners per pagar un taller. ¡No anava a fer escultura a l’habitació de la residència d’estudiants! Després em vaig casar i vam tenir el primer fill, després el segon, després el tercer... I aquest era el panorama. Tres nens de biberó i pipí.

-En resum, es va dedicar a la família.

–Sí. El que passa és que quan les coses es porten dins no és difícil recuperar-les. Vaig tornar a pintar, i quan vaig tenir prou dibuixos vaig començar a buscar galeries. Però era molt difícil, i més sent una dona gran. Anava amb la meva carpeta per tot arreu. Algú em va recomanar que pintés a l’oli, i jo, “casumdéna”, vaig pensar, però ho vaig fer, vaig pintar a l’oli. I vaig tornar a sortir al carrer amb els meus quadros, fins que vaig anar a parar a la galeria Fernando Pinós. Des d’aleshores sempre he exposat allà.

-M’agradaria saber què li aporta pintar. Quin és el moment màgic de la pintura.

-La pintura em procura benestar. Serenitat interna. Quan una pintura surt com jo vull, em produeix benestar.

-¿Què li queda per fer?

-¡París! Sortir d’aquí, m’agradaria exposar en un altre lloc, i si és París, molt millor.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Per acabar: en aquells 30 anys, ¿no va tenir cap contacte amb l’art? ¿No va pintar res?

-Vaig pintar, vaig pintar. Vaig pintar per sobreviure. Vaig fer dibuixos per a estampats tèxtils, vaig pintar per a l’alta costura...