Jordi Calafí: "L'esperanto forja una visió sàvia del món"

Jordi Calafí es regira una mica per dins quan li explica a algú del seu domini de l’esperanto i la persona en qüestió li pregunta: "Ah, ¿però encara es parla esperanto?" Calafí té 15 anys i és la tercera generació d’una família esperantista i, en certa manera, una prova errant que l’esperanto és viu. Calafí va participar el mes passat en el Congrés Mundial d’Esperanto que va tenir lloc a Lisboa.

-Expliqui’m: ¿com va arribar a l’esperanto? Per la família, m’han dit.

-Pel meu avi. El pare de la meva mare. Quan anava a visitar-lo de petit m’ensenyava maletes plenes de retalls dels congressos, cartes que li enviaven altres esperantistes, postals... A mi em va despertar la curiositat.

-Vaig pensar que havien sigut els seus pares.

-No, els meus pares no el parlen. La meva tia, sí, que és més de lletres. El meu avi ha anat amb tots els seus nets als congressos d’esperanto, i sempre ens insisteix que li ha sigut molt útil en la vida.

-¿Què els explica?

-Doncs, per exemple... Ja no sé si va ser durant la guerra civil o més tard. El cas és que en aquella època en què la gent passava tanta gana el meu avi era sexador de pollastres, i per millorar la producció i que la gent tingués menjar es va posar en contacte amb un expert japonès que el va ajudar. Ell no parlava japonès, el japonès no parlava espanyol, però van poder comunicar-se perquè tots dos parlaven esperanto.

-¿I llavors? ¿Es va llançar a aprendre’l, vostè?

-És molt fàcil d’aprendre, és una de les coses bones que té aquest idioma. A més, està demostrat que saber esperanto et facilita aprendre altres llengües. Jo he après portuguès gràcies a l’esperanto, per exemple.

-¿Què més li ha aportat?

-Valors. És una llengua que aporta valors. L’esperanto és una llengua com qualsevol altra: la gent es comunica en esperanto, fa negocis en esperanto, s’enamora en esperanto. Però a diferència d’altres, és una llengua neutral, sense interessos de cap classe darrere. Cap país o nació o poder econòmic o polític té interès que la gent parli esperanto.

-Això a la pràctica implica que...

-Que et comuniques amb la gent des de la igualtat. I la meva opinió és que si et comuniques des de la igualtat, això t’impregna d’alguna manera.

-¿A què es refereix, exactament?

-Bé, jo crec que l’esperanto forja una visió sàvia del món.

-Igual com al seu avi, li permetrà comunicar-se amb... japonesos, turcs, no ho sé. Gent de tot el món.

-Sí, i en aquest sentit l’esperanto és una eina per aniquilar prejudicis. Per a mi és una pràctica molt habitual relacionar-me amb estrangers. Tinc amics mexicans gràcies a l’esperanto i una visió del que passa en aquest país que crec que és molt diferent de la que surt en els mitjans.

-M’imagino que no deu tenir gaires oportunitats d’utilitzar-lo en la seva vida diària. ¿El parla amb el seu avi?

-No, amb el meu avi... No, quan vaig a casa seva ens saludem en esperanto i ja està. Però sí que hi ha oportunitats de parlar-lo. Hi ha molts congressos. Hi ha un congrés català cada dos anys, cada any ens reunim per Sant Jordi, hi ha els congressos internacionals... A més, gràcies a les xarxes socials estàs en contacte amb la gent que vas coneixent per allà. Venint cap aquí, per exemple, estava parlant amb una amiga esperantista de Lituània.

-Llavors, ¿gaudeix de bona salut, l’esperanto?

-La percepció que jo tinc és que sí. Encara més, jo crec que estan augmentant els parlants. Hi ha països, com Corea del Sud, on hi ha cada vegada més esperantistes. Hi ha escoles allà on s’està experimentant amb l’ensenyament de l’esperanto. Crec que cada vegada serem més.