Marc Galindo: «El rock pot ser una cosa acadèmica, intel·lectual»

Un dia, quan encara no havia mudat les seves coses al pis de l’adolescència, la flauta d’un professor el nom del qual encara recorda va sonar a l’aula de classe i Marc Galindo es va saber abduït per un definitiu fat. “Això és el que jo vull fer”, es va dir a si mateix. Uns 15 anys després s’ha convertit en el primer graduat del grau superior de Rock, Músiques Urbanes i Noves Tendències que fa quatre anys va posar en marxa l’Escola Superior de Música Jam Session de Barcelona. El primer graduat de la pionera universitat del rock.

–Vostè vindria a ser un rocker d’acadèmia, ¿no?

–M’alegra que m’ho pregunti, perquè hi ha gent que el rock ha de ser necessàriament autodidacte, que no pot ser una cosa acadèmica, intel·lectual. Molta gent m’ho diu.

–¿I vostè què els diu?

–Doncs que no, és clar, que el rock es pot estudiar. És una música que té una història com la poden tenir la música clàssica o el jazz, i a ningú li crida l’atenció que algú es dediqui a l’estudi de la música clàssica. Hi ha tota una indústria allà fora que necessita professionals, i no em refereixo només a músics.

–¿Llavors? Acaba d’acabar la carrera, és un moment important. ¿Què pensa fer?

–Què podria ser: podria dedicar-me a sonoritzar bandes, ser professor, productor musical... Jo m’he decantat per la branca de la interpretació, però també vull compaginar els meus projectes amb la docència. Vull ser professor de música. Aquests quatre anys aquí m’han ensenyat a voler la docència.

–Expliqui’m, ¿què va fer de treball final?

–Un disc. El treball final ha de ser música i jo em vaig proposar tirar endavant un disc amb unes cançons que tenia escrites per endavant.

–Sí... ‘Con dos cuernos’, ¿no? He llegit algunes ressenyes. Digui’m, ¿què li aporta haver-ho fet sota un paraigua acadèmic?

–M’aporta anàlisi. Com li dic, es tracta de cançons que ja tenia escrites abans d’entrar a l’escola, però fer el disc aquí em va permetre entendre millor aquesta música i millorar-la, i dotar-la d’un marc teòric. Vaig tenir la impressió que li treia més suc a la meva música.

–Un disc de heavy metal, ¿no?

–Però allà també es nota la influència de l’escola. Jo soc del metal, aquest sempre ha sigut el meu esperit, és el que em considero, però aquest disc fusiona el hard rock, el heavy metal, el blues i el jazz. Són els quatre pilars que aguanten les composicions. En part era inevitable pel que he après. M’agrada haver abordat altres estils.

–El seu instrument és la guitarra, si no m’equivoco.

–La guitarra és el meu primer instrument, però aquí a l’escola has d’escollir un instrument secundari, que en el meu cas és el baix. L’he après a tocar aquí. I fa temps que em vaig atrevir amb la veu.

–Té 26 anys, ¿m’equivoco?

–Vint-i-sis, sí.

–Vint-i-sis anys, i pel que he llegit, una cosa que ja es pot dir trajectòria. ¿Què va passar després d’aquella flauta i aquell professor a l’aula?

–El professor, m’agradaria mencionar-lo, es diu David Puertas. El considero el meu pare musical. Doncs sí, molt poc després que toqués la flauta a classe em vaig integrar al meu primer grup. Es deia Mar Negre. Bàsicament ens dedicàvem a fer versions de Mago de Oz.

–¿Què feia vostè?

–Tocava la flauta travessera. Després m’agradaria esmentar una altra banda, Staccatum. Vam tenir sort perquè ens van trucar per a molts bolos, i a més vam gravar tres maquetes. D’aquella manera, perquè no hi havia mitjans, però allà van quedar.

–Per edat, em fa l’efecte que aquest grau de rock, anomenem-lo així, va aparèixer en un moment providencial...

–Totalment. Va aparèixer quan jo havia acabat els estudis de grau mitjà i m’estava preguntant on continuaria estudiant. Però continuar estudiant ho tenia clar.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

–Si hagués de resumir el que li ha donat l’acadèmia, ¿què diria?

–Doncs... Diria que m’ha donat un discurs musical.