Anar al contingut

Gent corrent

Jan Millastre: "És possible tornar a ser tu mateix, a ser persona, a ser normal"

Als 19 anys es va cremar el 90% del cos en un accident laboral i va haver de reconstruir la seva vida.

Gemma Tramullas

Jan Millastre: "És possible tornar a ser tu mateix, a ser persona, a ser normal"

RICARD FADRIQUE

Cada dia es lleva a les sis del matí per veure sortir el sol amb els seus grans i brillants ulls verdosos. Jan Millastre (Lladó, 1976) carrega així les piles per a la resta del dia, que aquesta vegada l’ha portat des del seu poble de l’Alt Empordà fins a Barcelona. Aquí farà una xerrada en un institut amb els seus companys de l’associació Kreamics (www.kreamics.org), que reuneix afectats per cremades, familiars, amics i personal mèdic.

–¿Què volia ser abans de l’accident?
–Ara se’n riurà una mica...

–¿Per què?
–Jo volia ser bomber. 

–Vaja...
–Treballava a l’empresa on em vaig cremar, jugava a futbol a la Unió Esportiva Figueres i esperava fer les oposicions de bombers. Ara estic fent xerrades sobre el mateix tema, però des de l’altre costat. El meu objectiu és donar-me a conèixer perquè la gent vegi que és possible tornar a ser normal, a ser persona, a ser tu mateix.

–¿Com comença les xerrades amb joves?
–A vegades entro en un espai on hi ha molt guirigall i de sobte es fa el silenci; només hi ha mirades i algun «¡ai!». És comprensible, perquè el meu aspecte és una novetat per a ells, però de seguida em presento per trencar el gel i ells m’integren en la seva normalitat.

–¿L’ha sorprès alguna pregunta?
–No, però els adolescents són els únics que pregunten per la sexualitat: «¿Tu pots o no pots?», diu algun. Jo els explico que he hagut de passar un procés però que sí que puc, com qualsevol. Amb la meva parella, l’Anna, ens coneixíem de vista des de petits, però només vaig començar a tractar-la després de cremar-me i fa 10 anys que estem junts.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

–Vostè no era gaire més gran que aquests joves quan va patir l’accident.
–Tenia 19 anys i treballava en una fàbrica d’envasats químics i productes de neteja. Vaig entrar en un magatzem on hi havia una fuga de gas propà i es va produir una deflagració. Vaig sortir en flames i un company em va apagar amb una manguera.

–En teoria, no hauria d’estar viu.
–No. Tenia cremades de segon i tercer grau en el 90% de la superfície del cos i em van donar 24 hores de vida. Però els metges de la Unitat de Cremats de la Vall d’Hebron van apostar per mi. 

–I vostè també, sembla.
–Sí, però jo no vaig sortir de l’hospital amb aquesta actitud, vaig haver de treballar-me-la. La primera vegada que em vaig veure la cara em volia morir; no em veia a mi, sinó la cosa més deforme que hi havia a la Terra.

–¿Com va arribar a acceptar-se?
–L’entorn és molt important i ser d’un poble petit hi ajuda; el suport dels metges; acostumar-t’hi a poc a poc; haver lluitat i patit... Havia tornat a viure i tenia dues opcions: quedar-me tota la punyetera vida lamentant que soc un desgraciat o aprofitar el que soc i com soc, afrontar-ho i marcar-me objectius per ser com més feliç millor.

–Va escollir la segona i per això és aquí.
–Durant quatre anys em vaig esforçar per conèixer gent i obrir-me a coses noves. Per sort, jo ja soc una mica així i ara tinc la ment ocupada en mil coses. Quan vaig en metro sé que em miren, però ja no m’afecta. Tots tenim bons i mals moments, és qüestió d’afrontar els dolents i a partir d’aquí crear una cosa nova.

–En pocs dies vola a Guatemala.
–Vaig a Aguacatán, que  és la meva segona casa. Fa 15 anys que estic amb l’oenagé Gerd, que recolza associacions locals de discapacitats i fabrica cadires de rodes. He viatjat a Cuba, Uruguai i Centreamèrica i he conegut persones increïbles que t’ho donen tot a canvi de res i que desenvolupen les seves virtuts malgrat les seves discapacitats. 

0 Comentaris
cargando