Yolanda i Adrián: "¿Qui pensa en la soledat dels asperger?"

El 20 de gener del 2016, l’Álex, de 20 anys, va decidir «aturar el motor» llançant-se a la via del tren. En aquests termes ho explica en una carta argumentadíssima de cinc pàgines que portava a sobre i mitjançant la qual es va acomiadar dels seus pares, Yolanda Gelices (Terrassa, 1966) i Adrián Gurpegui (Terrassa, 1965). Vitalistes i optimistes, s’asseuen a parlar amb la convicció que la seva història pot ajudar a qui la llegeixi.

–¿Què els impulsa a explicar-ho? 

–La motivació de poder ajudar altres pares que no saben a qui acudir, com ens va passar a nosaltres.

–Parlin-me de l’Álex.

–Amb 4 anys ens van dir que potser tenia sordesa i vam passar un viacrucis de psicòlegs sense que trobéssim la tecla que havíem de tocar. Tenia una memòria prodigiosa, altes capacitats i li encantaven els trens: anàvem a agafar-los, a gravar-los, que ens ensenyessin com funcionen… Als 18 anys seguíem sense tenir un diagnòstic i va entrar en depressió. Als 20, finalment, vam trobar un centre especialitzat on van confirmar que tenia asperger.

–Després va millorar.

–Sí, amb la medicació va sortir de la depressió i quan es va veure amb forces va ser quan es va atrevir a anar-se’n. Mai ens vam imaginar que tindria la valentia de fer una cosa així.

–¿Què van pensar al llegir la carta?

–Els Mossos ens la van donar i va ser una mica inquietant, perquè encara que tu saps la vida que has tingut, mai saps el que et poden dir en una carta. Al llegir-la, vam plorar molt però vam sentir consol i tranquil·litat; no hi pot haver sentiment de culpa perquè ell expressa com ens estimava. 

–¿Què creuen que va passar?

–Ell no comprenia el que li passava; es passava el dia a internet i se sentia molt sol. Això el feia patir. ¿Qui pensa en la soledat dels asperger? ¿Com fas que el teu fill tingui amics? Ens tenia a nosaltres però deia: «És que vosaltres sou els meus pares». Li vam arribar a pagar fins i tot un entrenador personal perquè li fes companyia. La taxa d’assetjament o suïcidi és alta.

–¿Quins buits han vist?

–Ens preocupa el tema de la soledat perquè hem vist molts casos i a l’horitzó hi ha la idea de crear una associació en la qual no només es relacionin entre ells, sinó amb tota mena de gent. També el desconeixement: molta gent no sap què és ser asperger, no han sentit experiències personals, i quan tu no coneixes no pots empatitzar.

–Un consell per a altres pares.

–Coneixeu el vostre fill, assumiu el que té i, si busqueu un psicòleg, que sigui especialista. A partir d’aquí, doneu-li molt d’afecte i accepteu-lo com és: no intenteu canviar-lo ni forçar situacions perquè la seva estructura mental és diferent.

–¿Què han après?

–A ser sempre positius: ens ha ajudat molt la nostra fe en Déu i el cor de gòspel on cantem, cosa que caldria potenciar com a eina integrativa. Quan t’hi va la vida, quan et debats entre morir-te en vida o viure, aprens a no tenir la queixa i el dolor punyent al cap permanentment. No volem caure en aquell pou immens: és una actitud, o et quedes amb el patiment o segueixes endavant.

–Per això organitzen un acte a Terrassa.

–Sí, el 17 de febrer, un dia abans del Dia Internacional de l’Asperger, hi haurà un concert en el qual persones amb asperger explicaran la seva experiència. És necessari perquè es conegui l’espectre autista.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Yolanda: sé que ha escrit un poemari. 

–A la carta em demanava que seguís escrivint i em vaig prometre que ho faria. D’alguna manera és una resposta a la seva carta. Es titula El último tren.