Miguel Moreno: "Dalí em va fer un dibuix perquè el vaig tractar com un més"

"Has d’anar a Cadaqués a posar un tendal a Salvador Dalí". Així l’hi van dir a la botiga de tendals on treballava el 1972 a Miguel Moreno (Torreblascopedro, Jaén, 1944). Mentre instal·lava el tendal al geni, Miguel va començar a xiular i a tocar pasdobles emulant una trompeta amb la boca, una cosa que sempre feia als bars de la seva ciutat, Santa Coloma de Gramenet. La gràcia descomunal d’aquest andalús va enlluernar Dalí, que li va acabar demanant que animés una de les seves festes i li va regalar un dibuix a boli.

–Li està posant el tendal a Dalí, i...

–Mentre l’instal·lava, em vaig posar a xiular. I arriba ell. «¡Bon dia!», em diu. «¡Bon dia!» «Escolti, ¿vostè és andalús?» Dic: «Sí, ¡soc de Jaén i amb molta honra!» Diu: «¡Està bé, està bé, està bé!» (riu). Vaig seguir amb la feina i veig que mig s’amaga.

–¿Què tramava?

–Al cap de poc torna: «Escolta, ves amb compte no caiguis a la piscina, eh». «¿Quina piscina?» «¡Aquesta!» «¿Això és una piscina? Si és pitjor que el canal que tinc jo al poble!». El tio devia pensar: «Casum l’olla amb aquest home…».

–Quina conya.

–Començo una altra vegada amb la meva musiqueta. Torna: «Escolti, li vull demanar un favor. Avui tinc una festa amb amics: ¿Vostè me la podria alegrar amb la seva musiqueta?».

–I ho va acceptar.

–Li vaig dir: «Miri, sí, li alegraré la festa, home. Prepari’m un bidó de gasoil i un sac de guix». Es va quedar pensatiu, però em va dir: «Aquí ho tindràs».

–¿Com va anar la festa?

–Hi havia unes 200 persones, gairebé totes estrangeres. Vaig posar el sac a la part trencada del bidó perquè sonés bé; vaig demanar a Dalí una pinta i vaig tocar el pasdoble d’El Cordobés, el Congratulations… tothom ballant.

–¿Què feia Dalí?

–Es va asseure al meu costat, com si fos el que em posa les partitures, i després de cada cançó em posava una copeta de xampany. A vegades advertia a qui sospitava que podia robar-li alguna cosa.

–¿Què va passar quan va acabar de tocar?

–Va demanar un paper i em va fer un dibuix. Li vaig dir: «Bé, ¿i això què caram és?» (riu). «És un àngel tocant amb una pinta». «Està bé, està bé». Vaig estar tres dies amb l’obra del tendal: em va ensenyar casa seva i fins i tot em va oferir la clau per si necessitava res.

–Quina anècdota.

–Em va ensenyar el gotet on guardava els bigotis postissos. Després arribo aquí i llegeixo que un milionari va pagar 30 milions de pessetes per la prolongació del bigoti (riu). ¡Increïble! Per la porqueria del bigoti aquell que el vaig tenir jo a la mà!

–¿Per què creu que el va tractar tan bé?

–Perquè es va adonar que a mi no m’importava res del que tenia. Estava acostumat  que la gent li fes reverències, i jo el vaig tractar com un més. 

–¿Com era Dalí en privat?

–Un home collonut, molt normal. T’ho dic de cor: quan vaig veure la meravella que estava dibuixant aquell home, uns àngels que venen del cel… Llavors vaig dir: «Tant de bo que aquesta persona no es mori mai».

–¿Va autentificar el dibuix?

–Sí, me’n van oferir 300.000 pessetes a finals dels anys 70, però vaig dir que els diners, encara que no en tenia gaires, tant em feien, però el record del meu amic me’l quedava.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Va saber alguna cosa més d’ell?

–Em va dir que m’enviaria el seu llibre a casa, però no ho va fer i tampoc em vaig preocupar. Qui el tracti de boig està equivocat. Aquell home era més formal que nosaltres. I es veu que li agradaven les persones que el tractaven de tu a tu: ho vaig notar quan li vaig dir que el que tenia a casa no era una piscina.