Mayte Bonilla: "Assumim això com una guerra de guerrilles"

Resistència Literària es diu l'associació que va posar en marxa amb una colla d'escriptors de la Llagosta per guanyar visibilitat

2
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

És sobre un concepte inexplorat, una cosa que, arribat el cas, es podria anomenar literatura de proximitat, que es basa en part l’existència de Resistència Literària, una petita associació d’escriptors de la Llagosta desitjosos de cridar l’atenció sobre aquesta circumstància familiar: el veí del costat escriu. No només escriu: publica. Potser no en una gran editorial, potser no és un colós cridat a transcendir, però és el veí: ¿per què no llegir-lo? Bonilla n’és una de les fundadores.

–Resistència Literària. Resistència.

–Bé, parlant entre nosaltres vam pensar que som uns resistents, perquè seguim escrivint, perquè malgrat tot seguim intentant-ho. És un vocabulari de guerrilla perquè tal com estan les coses avui en dia gairebé s’ha d’assumir això com una guerra de guerrilles. 

–¿Per ser de la Resistència s’ha de ser fill de la Llagosta?

–No necessàriament. No tots els membres som nascuts al poble, però tots tenim un vincle amb el poble. Vam néixer en un altre lloc i ara vivim aquí, o hi vam viure un temps i després ens en vam anar…

–Per descomptat, els uneix la qüestió literària.

–És l’element principal. Tots som autors publicats, cada un amb una experiència pròpia.

–Parli’m de la seva.

–Doncs miri, jo sempre he escrit històries, escriure històries em diverteix. Quan tenia 23 anys vaig publicar una novel·la en una petita editorial de Madrid. La dama de la costa, es deia. Després he seguit escrivint, però mai vaig tornar a publicar.

–¿Per?

–Perquè l’experiència no va ser del tot bona. De fet, és un altre dels factors que ens han unit: no soc l’única del grup a qui  han passat coses desagradables.

–¿Com es van conèixer?

–Per iniciativa de la biblioteca, que fa dos anys va organitzar una reunió d’autors locals. Perquè el poble ens conegués.

–¿Quants van ser?

–Érem mitja dotzena. El saló de plens de l’ajuntament es va omplir per a la presentació. L’any següent es va fer una segona trobada i per Sant Jordi vam posar un estand d’autors locals. Fins que un dia va sorgir la idea de formar una associació.

–El més important és ser llegits, ¿no?

–El que compta més és promoure la cultura i la lectura en general. És clar que la gent llegeix poc, i no pots seure a esperar que comprin els teus llibres. A uns matadets com nosaltres és difícil que ens llegeixin, així que s’ha de sortir a buscar els lectors.

–Parli’m d’aquell llibre de relats que van publicar. Barricadas de papel y tinta

–Bé, volíem tenir alguna cosa concreta que donés visibilitat a l’associació, i ens va semblar que una antologia de relats era el més adequat. El més bo de fer tot això en el context d’un poble petit és que la presentació la vam fer al saló de plens, i hi va venir l’alcalde, i hi va venir el regidor de Cultura… És més fàcil ser notícia.

–És en part al que aspiraven, ¿no? A cridar l’atenció del poble.

–Per començar. Tenim una dimensió local per començar, però evidentment no renunciem a arribar més lluny.

–¿Quants són?

–Ara mateix som set.

–¿Quins projectes tenen pensats?

–Estem preparant una dramatització teatral de fragments de les nostres novel·les a càrrec d’un grup de teatre local, el grup Jump. Suposo que és el que farem per a Sant Jordi. I a llarg termini…

Notícies relacionades

–¿Sí?

–A llarg termini, una fira del llibre de la Llagosta. Almenys ho volem intentar.