El foc o les brases

Begoña Ruiz, jubilada de l’Hospitalet de Llobregat, recorre a la prosa per arribar a una conclusió gens poètica: «Gairebé ens roben l’estiu i ara vostès ens robaran la tardor i segurament l’hivern també, i vés a saber quantes estacions més. (…) Estic enfadada, molt enfadada, trista i molt espantada». Com Begoña, hi ha molts ciutadans que escriuen a la secció d’Entre Tots cartes prenyades de preocupació. Fa setmanes que el volum de textos que rebem diàriament sobre la crisi política a Catalunya és aclaparador. Desenes de cartes amb tots els arguments possibles sobre el procés, el gran tema en la conversa pública.

Però a mesura que passen els dies i els esdeveniments s’acceleren, el to de les cartes ha anat variant. En el camí cap a l’1-O, la discussió sobre el referèndum i la independència predominaven; després de l’1 d’octubre, i un cop passada la massiva indignació per la repressió policial, un acrònim i tres xifres han passat a dominar la conversa: la DUI i el 155, el foc o les brases, quan falten pocs dies pel Halloween anglosaxó. I d’un temps ençà, des de l’estranya suspensió de la independència, des que Mariano Rajoy es va embrancar en la conversa epistolar, un nou to predomina en les cartes dels lectors: la preocupació, fins i tot la por, el lament per la tardor robada de Begoña, la indignació d’Anna Escamilla, Anna Escamillaestudiant de Terrassa («¿Quina és l’arrel d’aquesta crisi? (…) Per la incapacitat, des de fa anys, de donar pas al diàleg que han demostrat el Govern de la Generalitat i el Govern espanyol. Una incapacitat que deriva en un malestar i en una inquietud que afecta tota la població»); el clam de Mariola Ávila, estudiant de Barcelona («Si voleu escoltar de veritat la veu del poble i deixar de jugar, presteu atenció: senyors Rajoy i Puigdemont, el destí dels ciutadans està a les vostres mans ara més que mai»). 

Parlem de conversa pública, però en realitat es tracta d’un cúmul de monòlegs i de perplexitats. Hi ha dos blocs que tenen tan clares les idees que es dediquen al soliloqui que reafirma arguments que ja són coneguts en orelles que ja estan convençudes. Al mig se situa un tercer bloc que, més que implicar-s’hi, contempla  els esdeveniments. Les fronteres no són nítides, i segons el tema de conversa la correlació de forces varia, com l’enquesta del GESOP, realitzada recentment per a EL PERIÓDICO, mostrava, però dos arguments sí que se senten fort i clar en les cartes que rebem ja des de fa dies i en el sondeig dels instituts demoscòpics: són majoria els que s’oposen tant a la DUI com a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, ni foc, ni brases. La tragèdia del desenvolupament dels esdeveniments és que hi ha moltes possibilitats que acabin succeint els dos desenllaços que la majoria de catalans no volen que passin. 

Part del problema

«Els dos bàndols, els de la DUI i els del 155, formen part del problema (…) Els arguments de les dues parts porten en molts casos al deliri, l’exageració, les falses dades (…) La meva pregunta és: ¿per què en l’efusivitat de la batalla cap dels dos s’ha adonat que entre mandats democràtics i el compliment de les lleis tots dos engrandeixen el problema? (…)», escriu Iván Rodríguez, economista de Lleida. «Gràcies, Puigdemont i Rajoy, per despertar el nacionalisme ranci a Espanya i el seu homòleg a Catalunya, ranci també. Gràcies per saltar-vos les lleis i els principis democràtics (…). Gràcies per desestabilitzar famílies en què ja no es pot parlar del tema (…). Gràcies a un per menysprear una part d’Espanya (almenys encara ho és) i a l’altre per menysprear la meitat de Catalunya», acusa Iván R. Martín,conductor ferroviari de Sant Joan Despí.

Hi ha cartes que parlen de desassossec i insomni («Són les cinc de la matinada i l’angoixa no em deixa dormir, crec que he trobat la manera de detenir aquesta bogeria i l’havia de pregonar en aquesta carta», començava el seu text Pere Caió, professor de Soses), i hi ha cartes dels que es neguen a caure en el desànim («Vull pensar que encara hi ha temps, i milions de ciutadans mantenim l’esperança (...), que abans del xoc frontal que sembla inevitable facin parada a l’última estació del trajecte, de nom Seny, Diàleg, Convivència», diu José Manuel Fernández-Arroyo, assessor laboral de Barcelona).

Notícies relacionades

Independència de Catalunya i article 155: últimes notícies en directe

Aquestes són les al·legacions que ha presentat la Generalitat contra l'article 155

Hi ha cartes que parlen de por («No m’avergonyeix dir-ho: tinc por (…) Por a la incertesa en què estan instal·lades les nostres vides des del dia 6 de setembre passat. Por al futur (...) Por a la bogeria creixent, al diàleg de sords, a la tensió cada dia en augment (...) Por a la violència, la sang, el patiment», escriu Gustavo Galván, doctor en Filosofia de Barcelona) i altres que exigeixen a crits als dos presidents que compleixin amb la seva obligació, que és solucionar els problemes, no agreujar-los: «Catalunya va a la deriva (...) La solució passa perquè les dues parts cedeixin i es conformi una taula de negociació; contràriament, les dues parts patiran conseqüències negatives, però, com sempre passa, qui realment hi perdrà serà la societat catalana en el seu conjunt i, en menys mesura, l’espanyola», argumenta Juan Amaro, pintor de Puigcerdà. 

Begoña Ruiz és molt dura amb els presidents: «Si el seu orgull no els permet asseure’s en una taula i dialogar i arribar a acords, que se’n vagin a casa. Que permetin que entri gent nova que pugui, que sàpiga, que vulgui arreglar aquesta trencadissa». ¿Naïf? ¿Innocent? Són crits d’auxili de ciutadans que temen per la convivència i el benestar. «Volem viure en pau, recuperar la confiança, l’optimisme. Veure créixer els nostres fills, els nostres nets. Disfrutar dels dies de sol i dels dies de pluja. Com sempre hem fet. Treure’ns de sobre aquesta inquietud negra que ens està emmalaltint». ¿Qui pot estar en contra d’aquest programa polític?