La tarda que Lamine va fer un petó a l’escut

Hi havia un punt de ràbia en la manera en què el de Rocafonda es va plantar a Montjuïc. Amb aquesta mirada fixa i burleta, amb certa necessitat de ser ell. Durant les últimes setmanes, van ser milers les persones que han intentat definir-lo, dir quin tipus de futbolista és i pot arribar a ser. Però Lamine va recordar, sobre el camp del feu culer, com d’enamorat està de la pilota. Quan es va provar i va veure que les molèsties no li impedien enfilar-se per la banda, va somriure i es va llançar. Va disfrutar perquè és l’única manera en què entén el seu treball. Si es tracta d’anar i fer per fer, les coses no acostumen a sortir.

Diversió i calma

Assenyalava la grada. Amb aquest mig somriure i la diversió i la calma de qui es troba a casa. Així va disfrutar del seu moment a Montjuïc: "Aquí. Aquí soc feliç", els va voler dir als seus seguidors. Es va mossegar l’escut abans de tornar cap a Balde, que ja l’esperava. La seva celebració ja recurrent va posar la guinda a un gol que no només li retornava el somriure al davanter després d’uns dies sota el focus mediàtic, sinó que també esborrava els dubtes d’un equip que encara recorda la derrota al Bernabéu.

S’hi va afegir Fermín en una celebració coral, que va agafar el relleu del protagonisme en aquest Barça. El del Campillo està en un gran moment. La que semblava una sortida clara a l’estiu ara només és un mal record d’una decisió que hauria privat al Barça d’un jugador incommensurable.

Fermín va assistir tant a Ferran Torres com a Marcus Rashford a les seves dianes davant el conjunt d’Eder Sarabia. Els dos centres exquisits, tensos, letals. Va informar Hansi Flick de la recepta per suportar la falta de Pedri. Junt amb Marc Casadó i Frenkie de Jong, va ocupar el centre del camp, tot i que en el seu cas més avançat per bolcar-se en atac quan l’acció ho requeria. Sens dubte, va ser un dels millors del partit per la seva intensitat i el seu compromís. Aquest punt extra d’adrenalina que va guanyar el Barça gràcies a ell li va permetre sentir-se còmode encara quan l’Elx va retallar distàncies abans de la diana de Rashord.

El jugador més anàrquic del Barça comença a integrar-se. Fins ara no havia estat el futbolista amb més claredat a l’hora de seguir les directrius de Hansi Flick i de vegades es deixava portar més del que li agradaria al tècnic blaugrana. Però l’instint és difícil de controlar, i ell va portar boig el conjunt d’Eder Sarabia per la banda esquerra.

Llibertat per brillar

Mordaç i punxant, amb arrencades que van deixar clavats els rivals més d’un cop, Rashford és l’antítesi de l’ordre. Necessita llibertat per poder ser, per agradar-se i marcar autèntiques obres d’art. I a mesura que es va consolidant a la plantilla, més gols estratosfèrics està firmant.

Notícies relacionades

A falta de joc, Flick intenta resetejar el Barça

El Barça s’aferra al seu atac

El futbol intenta sempre aïllar-se del que passa fora. Els estadis, en aquest cas Montjuïc, són llocs on tothom desconnecta de la seva realitat. D’un cor trencat, una mala setmana, els dubtes a la feina... Però només de vegades, el futbol serveix per a molt més (que no és poc). Ferran ho va fer, va marcar la diferència. Després d’anotar el segon gol del partit, segellant uns deu minuts magnífics, va celebrar la diana tenint un record exprés per a les persones afectades i les víctimes de la dana que va assolar el País Valencià el 29 d’octubre de l’any passat.

Amb una samarreta sota la blaugrana, va aprofitar el focus com ja havia fet fa un any per enviar un missatge. I ens va recordar a tots que, malgrat que el futbol és la cosa més important de les menys importants, també és un refugi, un lloc on retrobar-se.