"Jo mai havia necessitat identificar-me com a paia"

La història de Marta Padrós Castells arrenca en una parada de flors situada a la cantonada dels carrers República Argentina i Craywinckel de Barcelona i culmina amb la presentació de la seva tesi doctoral titulada 9 anys sent paia, 9 anys agitanant-me. Un estudi del cicle vital en una comunitat gitana.

-En aquesta parada de flors [foto] va tenir el primer contacte amb la comunitat gitana.

-La senyora Adela ven flors davant la casa on jo vivia amb la meva família. Recordo que als 6 o 7 anys vaig agafar diners als meus pares i vaig baixar amb la meva germana a comprar-los un ram.

-¿Era conscient de la diferència cultural?

-No. Al barri tots la coneixien com «la gitana», el nom de senyora Adela el vaig descobrir després. El que sí que em sorprenia era veure una nena a la parada amb ella, però en cap moment vaig fer una reflexió cultural.

-Amb els anys va estudiar Psicologia.

-A segon de carrera vaig fer unes pràctiques en una escola del Bon Pastor. Llavors el centre tenia un 80% d'alumnes gitanos i quan vaig entrar a la classe vaig veure una nena que em sonava molt, i jo a ella. Dies després era a la parada de flors.

-¡Era la filla de la senyora Adela!

-Sí. Fèiem l'activitat a l'escola i els caps de setmana venia a la parada de flors i xerràvem sobre les dificultats d'escolarització dels nens i nenes gitanos. Fins llavors jo mai havia necessitat identificar-me com a paia…

-¿Què significa identificar-se com a paia?

-Ser conscient del teu rol de poder com a membre de la majoria social dominant. No s'hi val seguir pretenent que no existeixen privilegis; ser blanc és un privilegi. Fa 600 anys que la minoria gitana participa obligatòriament en institucions paies, on el llenguatge, els valors i les expectatives a vegades no coincideixen amb els seus.

-El procés d'«agitanament» va continuar.

-El 2007 vaig començar a treballar en el projecte Shere Rom en una comunitat gitana d'un altre barri de Barcelona, que prefereixo no identificar. Al local de l'associació em relacionava amb nenes, mares i àvies i a poc a poc vaig anar entrant en espais més familiars i íntims. A vegades vaig deixar de ser «la paia» per ser «la Marta» i m'explicaven coses que, com a paia, no m'haurien dit mai. Això em va permetre entendre'n la cultura.

-¿Per exemple?

-Una nena em va confessar la seva angoixa perquè a l'escola havia d'estudiar la reproducció sexual. A la comunitat gitana la sexualitat és tabú en certs contextos, només s'aborda en espais de confiança i ella sentia que traïa la família.

-¿Com ho va resoldre?

-La seva mare li va aconsellar que seguís estudiant, però la mestra no entenia la inquietud i les contradiccions que això generava a la nena. Altres alumnes usen altres estratègies, com buscar l'expulsió per no entrar en contradiccions.

-L'absentisme escolar és molt elevat.

-Tenen el seu propi cicle vital. Alguns gitanos es casen amb 16 o 17 anys i en ocasions fa un temps que estan promesos. Això no encaixa amb la nostra idea de l'adolescència ni amb el sistema d'escolarització. Tot i les contradiccions, les nostres institucions haurien de negociar formes de donar-los cabuda sense obligar-los a perdre els seus valors.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

-Després de presentar la seva tesi a la universitat també va voler portar-la al barri.

-No havia anat allà només a recollir dades. Amb les mares més implicades havia debatut molt l'anàlisi del cicle vital de la comunitat i el dibuix de la portada l'havia fet una de les nenes a qui vaig fer seguiment. El més valuós d'aquesta experiència de nou anys és haver crescut juntes, les relacions personals i el respecte mutu que hem après a construir.