"Jo mai havia necessitat identificar-me com a paia"

La història de Marta Padrós Castells arrenca en una parada de flors situada a la cantonada dels carrers República Argentina i Craywinckel de Barcelona i culmina amb la presentació de la seva tesi doctoral titulada 9 anys sent paia, 9 anys agitanant-me. Un estudi del cicle vital en una comunitat gitana.

-En aquesta parada de flors [foto] va tenir el primer contacte amb la comunitat gitana.

-La senyora Adela ven flors davant la casa on jo vivia amb la meva família. Recordo que als 6 o 7 anys vaig agafar diners als meus pares i vaig baixar amb la meva germana a comprar-los un ram.

-¿Era conscient de la diferència cultural?

-No. Al barri tots la coneixien com «la gitana», el nom de senyora Adela el vaig descobrir després. El que sí que em sorprenia era veure una nena a la parada amb ella, però en cap moment vaig fer una reflexió cultural.

-Amb els anys va estudiar Psicologia.

-A segon de carrera vaig fer unes pràctiques en una escola del Bon Pastor. Llavors el centre tenia un 80% d'alumnes gitanos i quan vaig entrar a la classe vaig veure una nena que em sonava molt, i jo a ella. Dies després era a la parada de flors.

-¡Era la filla de la senyora Adela!

-Sí. Fèiem l'activitat a l'escola i els caps de setmana venia a la parada de flors i xerràvem sobre les dificultats d'escolarització dels nens i nenes gitanos. Fins llavors jo mai havia necessitat identificar-me com a paia…

-¿Què significa identificar-se com a paia?

-Ser conscient del teu rol de poder com a membre de la majoria social dominant. No s'hi val seguir pretenent que no existeixen privilegis; ser blanc és un privilegi. Fa 600 anys que la minoria gitana participa obligatòriament en institucions paies, on el llenguatge, els valors i les expectatives a vegades no coincideixen amb els seus.

-El procés d'«agitanament» va continuar.

-El 2007 vaig començar a treballar en el projecte Shere Rom en una comunitat gitana d'un altre barri de Barcelona, que prefereixo no identificar. Al local de l'associació em relacionava amb nenes, mares i àvies i a poc a poc vaig anar entrant en espais més familiars i íntims. A vegades vaig deixar de ser «la paia» per ser «la Marta» i m'explicaven coses que, com a paia, no m'haurien dit mai. Això em va permetre entendre'n la cultura.

-¿Per exemple?

-Una nena em va confessar la seva angoixa perquè a l'escola havia d'estudiar la reproducció sexual. A la comunitat gitana la sexualitat és tabú en certs contextos, només s'aborda en espais de confiança i ella sentia que traïa la família.

-¿Com ho va resoldre?

-La seva mare li va aconsellar que seguís estudiant, però la mestra no entenia la inquietud i les contradiccions que això generava a la nena. Altres alumnes usen altres estratègies, com buscar l'expulsió per no entrar en contradiccions.

-L'absentisme escolar és molt elevat.

-Tenen el seu propi cicle vital. Alguns gitanos es casen amb 16 o 17 anys i en ocasions fa un temps que estan promesos. Això no encaixa amb la nostra idea de l'adolescència ni amb el sistema d'escolarització. Tot i les contradiccions, les nostres institucions haurien de negociar formes de donar-los cabuda sense obligar-los a perdre els seus valors.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Després de presentar la seva tesi a la universitat també va voler portar-la al barri.

-No havia anat allà només a recollir dades. Amb les mares més implicades havia debatut molt l'anàlisi del cicle vital de la comunitat i el dibuix de la portada l'havia fet una de les nenes a qui vaig fer seguiment. El més valuós d'aquesta experiència de nou anys és haver crescut juntes, les relacions personals i el respecte mutu que hem après a construir.