"La idea és acostar la transsexual a la societat"

«Al Brasil maten una persona LGBTI cada 28 hores», respon Alexia Ferreira a la pregunta de per què va marxar del seu país. Fa 15 anys que viu a Espanya i treballa de perruquera. Coneix de primera mà els prejudicis de la gent cap a les transsexuals i per combatre’ls va decidir formar fa un temps el col·lectiu Trans del Bem (transsexuals del bé), bàsicament una xarxa de solidaritat. A Barcelona han sortit diverses vegades a repartir menjar entre els habitants del carrer.

–Digui’m, ¿quan se’n va adonar? ¿Quan? Doncs des que em conec com a persona. Diria que des dels 5 o 6 anys. Vaig veure  que el meu cap i el meu cos no s’entenien.

–¿La seva família la va ajudar? Al principi va ser molt difícil. Tenia un germà que no ho acceptava, que em va pegar i em va fer fora de casa. Vaig estar cinc anys sense comunicar-me amb ells. Tenia por de tornar, sobretot pel meu pare. Va morir abans que jo tornés, i el funeral el vaig haver de seguir per telèfon. La meva mare m’anava trucant.

–Amb la seva mare va ser més fàcil, doncs. Al final em vaig reconciliar amb tots. ¡Si tinc una família esplèndida! No era només per por al meu pare que no tornava: era perquè jo creia que alguna cosa estava malament amb mi. L’acceptació és complicada, i em vaig dir que fins que no estigués bé, i totalment canviada, no em posaria en contacte amb ells.

–¿I això quan va ser? Doncs poc després, en la missa de set dies pel meu pare. De totes maneres, m’hi vaig presentar vestida de noi, amb la roba del meu nòvio, amb una faixa als pits… I la meva mare em va dir que on anava vestida així. «Treu-te aquesta roba i posa’t la teva», em va dir.

–Parlem del projecte. Idea seva, ¿no? Meva i d’una altra noia transsexual, Aleikasandria Barros. Vam pensar que calia un projecte que ens acostés a la societat… Una cosa que no fos sortir seminues al carrer perquè ens mirin com gent rara, que és el que passa als 'gay pride'. Jo no estic a favor d’això. Hi ha altres formes de mostrar el que som, de lluitar contra el prejudici.

–Parlem d’aquests prejudicis, doncs. Per exemple: la gent creu que la transsexual està només en el món de la nit. És veritat que hi ha moltes que ho estan, però és perquè la societat no els deixa alternativa. Trans del Bem mostra precisament que som capaços de moltes coses. Que si ens pregunten pel carrer: «¿Què estàs fent?», puguem dir: «Ajudant els desafavorits». Es tracta d’acostar-nos a la gent perquè la gent vegi com som.

–I que no pensin que es dediquen sempre al món de la nit, ¿oi? Miri, ara vinc del Brasil i allà he estat amb transsexuals arquitectes, models, senadores, regidores, educadores infantils, consultores de moda… El món s’està obrint. Falta molt, molt per fer, però les coses ja no són com abans.

–No és habitual veure transsexuals repartint menjar. ¿Com reacciona la gent? De totes les maneres, amb gratitud gairebé sempre. La gent riu, plora. Una vegada ens vam posar a parlar amb un noi que dormia en un caixer. Ens va dir que després de set anys acabava de sortir de la presó i s’havia trobat que no tenia ningú. Vam parlar del rebuig. I ens va dir: «El rebuig que vosaltres rebeu de la societat, nosaltres el rebem d’una altra manera».

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Què més fa Trans del Bem? Ens cuidem a nosaltres.  Som una xarxa de solidaritat. Si hi ha una companya en dificultats, l’ajudem. Quan en maten una i la família no té diners per enterrar-la, ens n’encarreguem nosaltres.

–¿Aquí, a Barcelona? A tot Europa. I al Brasil, per descomptat.