Com s'eduquen els Reis Mags

¿Joguines: educatives, electròniques o clàssiques? ¿És millor deixar elegir els nens o imposar el criteri dels adults? ¿Quina quantitat de regals és l’adequada? ¿Els pares es poden resistir a la marea de les modes, la publicitat, el xantatge emocional, la il·lusió dels parents, la síndrome de Pare Noel?

Per als nens, escriure la carta als Reis és un exercici d’il·lusió barrejada amb el desfici que genera veure’s obligat a elegir una cosa bona i una altra que, potser, és millor (o no). O ni tan sols això, ja que aquesta incertesa se soluciona demanant-ho tot i que triïn els Reis. Per als pares amb fills en edat de merèixer joguines, en canvi, la història és una altra, atrapats en aquesta xarxa que formen el consumisme, les tradicions familiars, els desitjos dels nens i la intenció d’educar de manera correcta a través d’una eina tan important com són les joguines i l’acte de regalar-ne i rebre’n. «Vivim temps de pares hiperregaladors i fills hiperregalats, en què sembla que els pares tenen l’obligació de regalar moltes coses als nens», diagnostica Cristina Ramírez Roa, professora del departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la facultat de Psicològia de la UB.

Sobre això, de sobreviure el Nadal no ja econòmicament, sinó educativament, van debatre a instàncies d’EL PERIÓDICO dos experts –Cristina Ramírez Roa i Jordi Puig, pedagog i membre de la junta de Govern del Col·legi Oficial de Pedagogs de Catalunya–, cinc mares i tres pares d’entre 43 i 53 anys, de diferents sectors professionals i amb fills i filles amb edats entre 1 i 19 anys. La conclusió és de consens: menys quantitat de regals, però més qualitat, entesa com a valors educatius i no el valor econòmic, la seguretat o la resistència de la joguina. Si fos tan fàcil dir-ho com aconseguir-ho... 

L’ELECCIÓ «¿Per a què, no per què, vol això el meu fill?»

Coherència amb l’educació que s’imparteix la resta de l’any i sentit comú. Aquesta és la regla d’or a l’hora d’elegir les joguines. O, en paraules d’Antonio Valcárcel, pare d’un noi de 13 anys i una nena de 8, «llibertat per escollir per a ells, però amb esperit crític». És primordial, coincideixen experts i pares, tenir en compte els desitjos dels nens, però –i aquí entra l’esperit crític a què es refereix l’Antonio– sempre assegurant-se que de veritat aquesta és la joguina més convenient, la que es vol, que en la realitat serà tan bonica com es veu a la capsa. Perquè hi ha les modes. I les comparacions (aquest cotxe és precisament el que s’han demanat els amics). I el bombardeig publicitari. «Els nens han

d’aprendre a escollir el que ells volen, no el que els pares escollim per ells, i gestionar el seu regal; és la seva joguina», apunta Cristina Ramírez Roa. Responsabilitat, doncs.

SEXE I EDAT En aquest sentit és important no deixar-se arrossegar pels tòpics. Perquè quedi clar: «Les joguines no tenen sexe. L’important no és que sigui per a nens o per a nenes, sinó que sigui per a aquest nen o aquesta nena en concret», diu Ramírez Roa. Una altra cosa és l’edat. «Moltes famílies semblen entestades que els seus fills siguin molt madurs, més grans del que són», denuncia la professora de Psicologia Evolutiva i de l’Educació. Aquesta visió de la realitat condiciona en molts casos erròniament els pares a l’hora d’escollir les joguines. Així doncs, a cada edat, la seva.

Els pares solen buscar l’equilibri. «Una cosa que els faci molta il·lusió i alguna altra de més educativa», assenyala Marta Rigol, pensant en el seu fill d’11 anys. I sobretot, «que els agradi, que els entretingui i que sigui creatiu», repeteix com a consigna Enrique Baeza, pare d’un nen de 6 anys i d’una nena de 4. ¿Algun consell d’algun pare veterà? Cristina Gutiérrez va trobar una fórmula quan la seva filla i el seu fill eren petits (ara tenen 18 i 15 anys) : «Preguntar-se: ¿per a què (no per què) demanaria això el meu fill?» 

¿QUANTS SÓN MASSA? «L’important és el joc, no la joguina»

«L’essencial –apunta el pedagog Jordi Puig– és preguntar-se com juguen els nostres fills. I a partir d’aquí, pensar en què necessiten per jugar. Se li dóna massa importància a la joguina, quan en realitat l’important és el concepte del joc». En canvi, l’habitual és que els nens tornin al gener a l’escola amb una allau de joguines al damunt. Coses del consumisme, però també de la pressió de l’entorn familiar, pressió benintencionada i bondadosa, però pressió al capdavall. El problema, apunta Marta Amigo, mare d’un noi de 15 anys i una nena d’11, és que «tothom s’apunta al carro els Reis, el Tió, el Pare Noel i molta gent ho celebra tot». ¿Resultat? Regals a casa, a casa dels avis, dels oncles, dels amics... «Aquest costum d’anar recollint regals per les diferents cases em sembla gairebé patològic. El nen es passa el dia estressat pensant què li deuen haver portat a cada casa sense disfrutar de res», apunta Ramírez Roa. En efecte: pares (o famílies) hiper-regaladors i, el que és pitjor, fills hiper-regalats.

Com a professional, Ramírez Roa va proposar fa alguns anys («i la primera vegada que ho vaig fer van saltar les alarmes en algunes botigues de Barcelona») una solució dràstica: treballar perquè el nen només demani un regal, com a màxim dos. Això comporta l’esforç de fer una llista amb el nen i polir-la, per exemple, anar a veure les joguines a les botigues, per comparar i descartar. Cada família ha de trobar la seva fórmula.

Jordi Molas, pare de nou fills d’edats compreses entre els 9 mesos i els 19 anys, practica el que anomena «l’elogi de l’austeritat». «És una cosa meravellosa, humana, heretar les joguines dels germans, dels cosins...», explica. A casa d’Antonio Valcárcel, a més a més de limitar el nombre de regals, regeix una norma: «No sempre acaba arribant tot allò que s’ha demanat. És una manera que s’adonin que en aquesta vida no es pot tenir tot». Lliçó número u d’educar aprofitant l’acte de ­regalar i rebre: convé ensenyar a valorar. 

APRENDRE DELS REGALS Valorar, renunciar compartir, elegir

És fonamental que els nens valorin els regals. Total acord en aquest aspecte entre els experts i els pares. «S’ha d’evitar la recompensa immediata», assenyala Cristina Gutiérrez. En moltes ocasions, els pares tenen tendència a intentar compensar amb regals el temps que no passen amb els seus fills. Error. «Els nens necessiten molt de temps, però de qualitat», recorda Ramírez Roa, i això no es compensa amb regals. 

¿Què se’ls ha de concedir i què no? Argumenta la psicòloga que els pares tenen el deure d’ensenyar els fills a ser responsables i que ells han d’aprendre a ser-ho. Socialment, assegura, s’ha estès la creença que els nens són capaços de fer-ho i gestionar-ho tot; per a ells tot són drets i poques obligacions. Per això, «se’ls ha de donar només allò que es guanyin. És important no donar-los-ho tot perquè han d’aprendre a gestionar la frustració i a superar-la». Deixant alguna cosa pendent «ensenyes el teu fill a renunciar», coincideix Cristina Gutiérrez.

Gestionar, renunciar, valorar, superar la frustració i per què no, compartir. Enmig d’aquest ritual en què els nens demanen i reben, és important, segons assenyala el pedagog Jordi Puig, inculcar el despreniment. Per exemple: mentalitzar els nens per descartar i prescindir de joguines a canvi de les noves i portar-les a algun lloc perquè altres nens hi juguin. «S’ha de fugir de la cultura consumista, intentar no convertir els Reis en la data assenyalada perquè porten regals i recuperar l’essència i la il·lusió d’aquestes festes», proposa Antonio Valcárcel. Puig es mostra fins i tot contrari a redactar una llista de joguines. «¿I què passa la resta de l’any, no es pot fer un regal un dia qualsevol, s’han de fer tots per Nadal? 

L’ENTORN FAMILIAR Els Reis no han de parar a tot arreu

Lliçó número dos d’educar aprofitant l’acte de regalar i rebre: convé que es doni exemple. En aquesta concepció del regal no entès tan sols com la joguina, els dos experts convidats per EL PERIÓDICO incideixen en la importància que té reeducar l’entorn. És tasca dels pares assessorar la resta de la família sobre quin tipus de joguines i de regals han de rebre els nens a casa. «Se’ls ha de deixar molt clar per què no volem determinats regals per als nostres fills», apunta Cristina Gutiérrez.

És necessari explicar que no convé que el nen rebi tants regals ni a totes les cases. ¿Com s’ha de fer? Cada pare supera aquesta prova, difícil, molt difícil, a la seva manera. Alguns exemples sorgits del debat: uns elegeixen en quines cases hi haurà regals i en quins no. Altres estableixen un torn rotatori entre diferents llars de la família. Una altra fórmula és fixar la quantitat de regals i un valor màxim en euros per evitar carregaments excessius. No només els nens han de ser educats. No només els nens han d’aprendre a renunciar i compartir.

JOGUINES TECNOLÒGIQUES A qualsevol edat, però sota estricte control

Tauletes, consoles, mòbils... Els últims anys s’han convertit en el regal estrella no només per als adults, sinó també per als més petits. Les noves tecnologies són un element decisiu en l’educació i formació de nens i joves, així com en el desenvolupament de les seves capacitats i personalitat. Davant d’aquests avantatges, hi ha els dubtes dels pares: la por a addiccions, la preocupació per uns jocs més violents que educatius... Molts pares tenen la sensació de lliurar una batalla. ¿A quina edat es poden introduir les joguines electròniques? 

«A qualsevol edat», respon Puig. A parer seu, no s’han de demonitzar ni encara menys prohibir, simplement treballar sobre el tipus de jocs que utilitzen els nens, que siguin educatius, que no siguin violents. Aquí és on s’ha de posar la barrera. Aquí, i segons els pares, en el temps que hi dediquen. Montse Escudé, confessa que de vegades té dubtes i pensa que els seus fills (un nen de 14 anys i una nena de 12) passen massa temps amb la consola. «Però, fora de casa i al col·legi fan servir els jocs clàssics, passen hores amb el monopatí o jugant a pilota i la nena, disfressant-se...». Jordi Molas, en canvi, és un fan absolut de les tecnologies: «Són molt educatives, fomenten la creativitat i la imaginació, però s’han de saber gestionar». Per això, a casa seva es juga el cap de setmana i per torns. 

Més difícil, més problemàtic, és gestionar l’entrada en l’univers infantil del telèfon mòbil. «Molts joves deixen de banda les xarxes socials, la part pública que d’alguna manera els pares podíem controlar, i es reclouen al Whatsapp, privat i més complicat de supervisar», adverteix Molas. La solució varia: uns pares intenten endarrerir al màxim la seva introducció («a casa, no hi ha mòbil fins que no es demostra que van i tornen sols dels llocs, i només amb SMS i trucades», assegura Molas) o per fomentar la confiança («He aconseguit que el meu fill, de 15 anys, m’expliqui què corre pels Whatsapp del grup de classe...», diu Marta Amigo).

MÉS ENLLÀ DE LA JOGUINA Oferir experiències i fomentar la il·lusió

Lliçó número tres d’educar aprofitant l’acte de regalar i rebre: hi ha vida més enllà de la joguina. Psicòlegs i pedagogs, com és el cas de Jordi Puig i Cristina Ramírez Roa, coincideixen que s’ha d’evitar reduir el regal només a la joguina. També hem de regalar valors, emocions, relacions: «Un regal no ha de ser necessàriament una joguina, pot ser una experiència», afegeix Puig. Enrique Baeza, pare d’un nen de 6 anys i una nena de 4, explica el seu cas: «La debilitat del meu fill gran són els animals: pel seu aniversari ens va demanar anar a Tenerife a veure les balenes des d’un vaixell. Hi vam anar de vacances i ho vam convertir en una experiència familiar. I ha renunciat a la PlayStation per anar a veure les balenes belugues a l’oceanogràfic de València». És només un exemple, de vegades aquestes opcions són difícils d’aconseguir per als Reis Mags, però hi ha milers de variacions més accessibles: «Una sortida a la muntanya, una visita al zoo, un dia al Tibidabo, recórrer Barcelona…», apunta Raquel Rebollo, mare de dues nenes de 7 i 1 any i mig.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

RECUPERAR LA MÀGIA «Els Reis són màgics i s’ha de recuperar aquest concepte», afirma Puig, que proposa que el nen no només faci peticions sinó que ofereixi, «que sigui conscient que pot demanar coses però que també té obligacions». I proposa un banc del temps: que el nen es comprometi a passar temps amb familiars i amics per fer amb ells alguna cosa diferent (construccions amb l’avi, treballs manuals amb el seu germà...). 

¿Per què no demanar apadrinar un nen? «O regalar als nens la possibilitat d’ajudar: una espècie de tiquet que proposi al nen prestar algun tipus d’ajuda a alguna persona», proposa Gutiérrez. D’idees no en falten, només s’han de posar en pràctica. «Al final –rubrica el debat Marta Rigol, la mare d’un nen d’11 anys– donem moltes voltes a les coses i, portin el que portin els Reis, ells estan contents».