Carta destacada del dia: El 'cas Garzón' i l'oblit dels crims franquistes

Estava de viatge per Argentina i Xile quan va sorgir la polèmica sobre el jutge Baltasar Garzón. Més enllà del personatge, vaig seguir amb interès el fet que es convertia en notícia sobre l'existència d'una llei, aprovada en la transició, que s'utilitza per emparar els crims del franquisme. El poble espanyol hauria d'exigir al Congrés dels Diputats la reforma de la llei d'amnistia per impedir la impunitat. El fet de ser a l'Argentina em va donar esperances perquè, el 1998, s'havia derogat la llei de punt final, que impedia jutjar la dictadura argentina. A Santiago de Xile vaig visitar el Museu de la Memòria i els Drets Humans, i vaig veure que la Comissió de la Veritat d'Argentina va documentar 8.960 desaparicions (les associacions de drets humans parlen de 30.000), i la Comissió de la Veritat de Xile en va documentar 2.279. A l'Estat espanyol no hi ha hagut cap comissió d'aquest tipus, i això que des del cop d'Estat contra la República fins a l'inici de la transició hi va haver un milió de morts, 300 fosses comunes localitzades, almenys 113.000 desaparicions, 200 camps de concentració, 30.000 nens robats als seus pares i 515.000 exiliats.

Si no els condemnem públicament, aquests fets són una base podrida per a la democràcia. La solució d'un passat dramàtic no és oblidar-lo, sinó que és necessari assumir la responsabilitat del que va passar per continuar endavant amb una base moral sòlida. Entre altres coses, això obligaria el PP a condemnar aquella violència, segons la llei de partits. Durant la transició, per por als militars, era comprensible no jutjar el franquisme, però, passats 35 anys, no ens hem de sentir ostatges de cap pacte contret amb violadors dels drets humans.