Un jutge força Barcelona a autoritzar 120 pisos turístics en un mateix bloc

Una bretxa jurídica, una badada, una negligència, una imprudència, la inexperiència de qui va redactar la norma, una incomprensible arbitrarietat judicial..., tot això, ja es veurà, però és inqüestionable que tot un bloc de pisos residencials del carrer de Tarragona està en procés de convertir-se en apartaments turístics malgrat que des del 2014 es va tancar l’aixeta de la concessió d’aquest tipus de llicències. Són 120 pisos repartits entre tres escales a què s’accedeix pel número 84 d’aquest carrer. L’empresa propietària de la finca, Inmobiliaria Gallardo SL, en va tramitar la conversió en pisos turístics quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el setembre del 2019, va anul·lar la primera versió del PEUAT (el pla que limita el creixement de llits turístics a la ciutat), o sigui, va saber veure una escletxa que d’altres no van detectar. L’Ajuntament de Barcelona no va admetre aquelles noves llicències amb l’argument que havia recorregut la sentència davant el Tribunal Suprem i que, mentrestant, la norma continuava vigent. Un jutge, no obstant, ha acabat per donar-les per vàlides. El que passa portes endins d’aquella finca és dramàtic per als encara veïns de l’immoble i, alhora, un cas del qual Barcelona pot treure interessants lliçons.

Tarragona 84 era fins a mitjans del 2022 una finca en què, amb les rotacions habituals del mercat immobiliari, vivien unes 120 famílies en règim de lloguer. D’aquestes, 20 tenien i tenen encara contractes de renda antiga. Aquest és un grup format, sobretot, per gent molt gran. La resta tenien (i tenen encara els que encara hi segueixen) contractes temporals. De fet, l’empresa no va decidir iniciar la reconversió de l’edifici en un gran negoci turístic fins a finals del 2022, de manera que els mesos previs fins i tot va arribar a renovar alguns contractes de lloguer per períodes de set anys.

Primer, obres; després, turistes

P., X. i E., tres veïns que prefereixen que els seus noms no apareguin publicats, expliquen el que en realitat va suposar aquesta renovació que els atorga dret a residir allà, en algun cas, fins al 2028. «Soroll constant d’obres. Jo ja estic jubilat, però la meva dona, que teletreballa un parell de dies a la setmana, no es pot concentrar i, molt menys, fer conferències per pantalla». «L’altre dia vaig haver d’esperar diversos minuts per poder agafar l’ascensor. Trigo més a baixar des del meu pis al carrer, que des de la porta de la finca fins a l’escola on van els meus fills».

Cada vegada que s’extingeix un contracte, i això ha passat ja unes 32 vegades, no hi entren nous inquilins. És més que evident per als residents perquè el primer pas que fa la societat immobiliària és blindar amb una planxa d’acer el pis afectat. Té la seva raó de ser. Hi va haver un breu episodi d’ocupació d’un pis i, una vegada resolt, Inmobiliaria Gallardo va creure que era més aconsellable segellar els apartaments recuperats mentre no hi entressin a treballar els equips d’obres. La qüestió és que, si es passeja per l’interior de la finca, crida l’atenció la disparitat de portes, les blindades, les dels encara residents i, per últim, les blanques, d’apartaments ja preparats per rebre els primers turistes, els més barats a 270 euros la nit, el més comú, a més de 300 i, en casos excepcionals, per exemple, amb motiu dels quatre concerts de Coldplay a Barcelona, a finals de maig, fins a 650 euros.

Encara no ha començat el tràfec de turistes amb maletes. «Suposem que no volen llogar apartaments mentre hi hagi pisos en obres. Suposem que quan en tinguin un nombre suficient, deixaran de treballar i començaran a llogar per dies. Tot això només ho suposem perquè l’empresa mai ens ha informat dels seus plans. Els que arriben al final del seu contracte reben un burofax amb la data en què han de deixar el pis. L’únic que és una certesa és que més aviat que tard substituirem el soroll de les obres pel soroll de les festes en alguns pisos». És el pronòstic d’una de les veïnes consultades, que, per cert, es va veure cara a cara amb els paletes d’un apartament turístic perquè li van fer un forat a la paret del saló.

Condemnats al nomadisme immobiliari

L’ambient és de resignació. A la web municipal en què els ciutadans poden consultar si l’apartament turístic de la seva escala té o no llicència, els 120 de Tarragona hi apareixen perfectament acreditats. Saben que els seus mesos o anys a la finca estan comptats, que passaran a engrossir, a desgrat seu, aquesta gran congregació dels nòmades immobiliaris, gent que canvia de residència a desgrat, amb tot el que això comporta. «Els meus fills van a l’escola a peu, hem arrelat aquí», explica X., a qui la immobiliària, en l’última revisió li va apujar el lloguer fins als 1.200 euros, en absolut una ganga, i tot això sense avisar-lo que el que vindria era un període sense fi de sorolls, per obres o per festes.

Notícies relacionades

Set pisos en 10 anys, les peripècies d'un nòmada immobiliari barceloní

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

Amb raó, X. i altres veïns en busquen un responsable. En la recta final del seu mandat com a alcalde, Xavier Trias es va veure gairebé en l’obligació de tancar la finestreta que el seu propi partit havia obert al Parlament el 2011. El 30 d’abril del 2014 es va suspendre provisionalment l’admissió de noves llicències de pis turístic perquè havien crescut exponencialment a la ciutat. Després de les eleccions del 2015, el nou govern es va aprestar a regular amb més ambició aquest control i així va néixer el 2017 el PEUAT, un pla que posava límits a la construcció d’hotels a les zones turísticament més congestionades de la ciutat i que, sobretot, establia el numerus clausus d’apartaments destinats a aquest fi. L’allau de recursos dels diferents ‘lobbies’ del sector va ser aclaparadora. La primera sentència, negativa per als interessos municipals, es va sustentar sobre la flaquesa de la memòria econòmica del pla. Va causar sorpresa als despatxos municipals. Van entendre en aquests mateixos despatxos que, fins que el recurs presentat no fos ferm, la norma continuava vigent. No ho van veure així a Inmobiliaria Gallardo, que va obrir una via judicial paral·lela a la vista que l’ajuntament declarava inadmissibles aquestes llicències de pis turístic.

El cas pot semblar alambinat, però, de forma resumida, Inmobiliaria Gallardo va guanyar la seva causa particular davant un jutge l’octubre del 2021 i l’Ajuntament de Barcelona, abans que el Tribunal Suprem es pronunciés sobre el recurs, va ser previngut i va aprovar una nova versió del PEUAT, en aquesta ocasió blindada contra les queixes dels ‘lobbies’. Difícilment això consolarà els encara residents a Tarragona, 84, però el seu cas, ja que han decidit donar-lo a conèixer, els converteix en una interessantíssima prova de laboratori. Convida a reflexionar sobre què passaria si de nou s’obrís l’aixeta dels llits turístics a la ciutat, els hotelers, però, per descomptat, els dels apartaments turístics. 650 euros costa un pis una sola nit a Tarragona després d’uns dels concerts de Coldplay.