Mercè Managuerra: "Al teatre respirem amb l'espectador"

La seva vida és pur teatre. Mercè Managuerra (Barcelona, 1950) té un currículum impressionant elaborat entre bastidors, en què destaca una beca Full Bright

-Una sala petita.

-És un teatre de petit format, una cosa poc usual però que permet que contenidor i contingut es trobin. Les grades es poden moure. Aquí tenim entre 50 i 70 espectadors i, a diferència dels teatres grans, es nota més el caliu del públic i el dels actors. Però representem grans obres i de grans autors i amb temes universals. L'espectador respira amb nosaltres i nosaltres amb ell. En un teatre petit tot això és més fàcil.

-¿Com ho viu el públic?

-Quan veuen com respira l'actor, l'entenen millor. Senten el que diu i aquesta és la delícia d'aquest espai. L'espectador no es perd cap paraula i sent l'atmosfera. Quan es va fer aquest teatre, vam realitzar molts estudis de so. Vam dissenyar les grades mòbils en què a més no hi ha separació d'un seient a l'altre. Volem que l'espectador tingui contacte amb el del costat. Perquè quan vas al teatre et reuneixes amb més gent amb qui comparteixes una mateixa dimensió. Comparteixes l'espai amb desconeguts però hi empatitzes. A més, els teatres són temples privats als quals ningú t'obliga a anar.

- ¿És rendible una funció amb 50 espectadors?

-Nosaltres tenim mecenatge privat de l'Elsa Peretti Foundation. A ella la fascina la realitat, els detalls, tant en el seu treball de dissenyadora com en el teatre. Sempre ha estat la nostra mecenes però sense voler interferir en el projecte. Com a dissenyadora de joies comparteix aquesta visió de l'artesanat i l'autenticitat. És veritat que costa fer rendible l'Akadèmia, sobretot amb el preu de les entrades i la pujada de l'IVA.

-I això afecta la programació.

-Tendim a fer obres amb un o dos actors. Abans, en general, quan el teatre no era tan car hi havia més diners per produir obres llargues amb molts actors. Però no tot el que és rendible és bo per a la societat. S'ha d'invertir en cultura perquè és un aliment per a la societat. No és una cosa que es tira. García Lorca deia: «Només necessitem mig pa i un llibre». Nosaltres fem una mica això. No gastem en vestuari ni en decorats, juguem amb la sala i la llum. També podem fer grans obres al costat d'altres d'autors contemporanis.

-¿Akadèmia és un teatre de barri?

-Això no ho puc contestar perquè no sabem on viu el nostre públic, encara que m'agradaria saber-ho. Aquest és un barri molt burgès. Sabem que ve gent que viu per aquí perquè el taquiller els coneix. M'encanta donar servei al barri. Fem, per exemple, portes obertes perquè la gent vegi els assajos al principi de la temporada. I també organitzem col·loquis gratuïts i vetllades literàries. Seria fantàstic que la gent sentís aquest teatre com a seu. Per exemple, el que ha passat ara a Can Vies és màgic. Que hi hagi gent que estimi tant aquell espai, que no és d'ells, que és de tothom, és un miracle.  Li demano a l'alcalde Trias que hi rumiï.

Notícies relacionades

Mig arbre de grans dimensions cau sobre la calçada del carrer Entença

L’Eixample de Barcelona salta d’un 2% d’estrangers el 1991 a un 30% segons l’últim padró

-Un desig.

-Que el Teatre Akadèmia estigui ple, però per la qualitat, perquè la gent apreciï la nostra línia. Però, si no hi ha públic, no suspendrem mai la funció.