El BBVA i el Sabadell, més enllà d’una fusió
Després del rebuig del consell d’administració del Banc Sabadell a l’oferta del BBVA, es fa difícil pronosticar en què pot acabar el nou intent de fusió, després del frustrat intent del banc presidit per Carlos Torres el 2020. Però, al marge de com s’acabi, el més interessant és l’intens debat que s’ha generat al llarg dels pocs dies transcorreguts des de l’anunci del BBVA, que situa la qüestió molt més enllà de l’estricte camp financer i dels interessos d’uns o d’altres. Així, han emergit una sèrie d’inquietuds sobre els efectes de la fusió que convindria no aparcar. Especialment si entenem que la banca ofereix un servei essencial i insubstituïble.
La concentració més gran a què conduiria la fusió debilitaria encara més particulars i pimes davant la banca. La crisi financera del 2007, i com la van gestionar les autoritats, va reduir de manera dràstica el nombre d’entitats, cosa que alimenta aquesta relació desigual entre banc i client. Una de les manifestacions d’aquest desequilibri és que mentre el tipus d’interès de les operacions d’actius s’ha disparat, la remuneració del passiu se situa sota mínims. En aquest sentit, per a les pimes que actualment operen amb el BBVA i el Sabadell, la integració podria fàcilment suposar una reducció dels seus riscos previs a la fusió. Un fet rellevant, ja que les empreses espanyoles continuen depenent en excés del crèdit bancari per a la seva operativa financera.
Aquests dies també s’ha comentat la importància de mantenir l’operativa del banc a Catalunya. Una preocupació molt justificada, perquè només cal recordar l’ocorregut en prèvies operacions d’integració bancària, protagonitzades en bona mesura pel BBVA, des d’una doble perspectiva.
D’una banda, la fusió comportaria, abans o després, pèrdua de capacitat de decisió a Catalunya, i s’acceleraria la dinàmica de sortida de directius cap a Madrid. Si analitzem la integració al BBVA de Banca Catalana i Catalunya Caixa –amb totes les caixes d’estalvi comarcals que havia integrat prèviament– resulta evident que, malgrat el que s’asseverava, a Catalunya avui no es decideix res de rellevant. De fet, malgrat l’important que és el mercat català per al BBVA, la seva presència institucional no difereix de la que manté en qualsevol altra comunitat autònoma.
Al seu torn, després de l’absorció de Catalunya Caixa, també s’assegurava que el BBVA mantindria tota la inversió i sensibilitat social de les antigues caixes d’estalvi als seus respectius territoris tradicionals d’implantació. La realitat ha sigut una altra.
Així mateix, ha emergit la inquietud entorn de l’inevitable ajust de plantilla que comportaria l’operació de fusió. La resultant de dues entitats bancàries que estan assolint resultats positius històrics abordaria una nova reducció de plantilla, després de les moltes portades a terme en els últims anys. No s’entén gaire.
Tot això porta a considerar que el que acabi per passar entre el BBVA i el Banc Sabadell va més enllà d’una mera operació financera: afecta la competència, l’equilibri territorial i la legitimació d’un model capitalista que, massa sovint, oblida que els diners també tenen els seus límits.
