La UE obligarà les empreses a responsabilitzar-se del que subcontracten a la resta del món

Fins ara la firma espanyola no tenia gairebé responsabilitat en tot això, al·legava que era qüestió d’un tercer i que ells es limitaven a encarregar un nombre de peces de roba i pagar-les, punt. A partir d’ara, la Unió Europea prepara una directiva per obligar aquesta empresa a fer-se responsable que els drets humans i mediambientals es compleixen tant dins de la seva organització com en tota la cadena de valor, que va des de la botiga on es ven fins al taller on es confecciona, passant pels centres on es dissenya i el vaixell de càrrega que la transporta pel mig món. O a un celler que embotella vi a Catalunya però compra fusta talada de l’Amazones per a les seves barriques. O un fabricant de tecnologia que importa plàstic d’indústries ultracontaminants del sud-est d’Àsia.

La «directiva sobre diligència deguda de les empreses en matèria de sostenibilitat» es troba actualment en fase de discussió en el Parlament Europeu, amb previsió que abans de novembre del 2023 pugui ser aprovada. Després quedaria la transposició de cada país a les seves lleis, una fase que s’allargarà com a mínim dos anys més. Juntament amb les directives en matèria de drets digitals i la del salari mínim, aquesta està cridada a ser una de les mesures estrella del mandat d’Ursula Von der Leyen. 

En un moment en què a Espanya els governs autonòmics rebaixen impostos per competir fiscalment entre ells, Europa busca vetar que les empreses, tant de matriu europea com estrangeres però amb filial en territori dels 27, competeixin entre elles a costa dels drets humans o empitjorant la crisi climàtica. Segons dades de l’OIT, 27,6 milions de persones arreu del món exerceixen avui dia treballs forçats i el 12% són nens.  

¿Quines empreses es veuran afectades?

Els legisladors encara n’estan acabant de definir els barems. Segons explica l’eurodiputat de Ciutadans implicat en això, Adrián Vázquez, la nova directiva obligaria tota empresa europea que facturi 150 milions d’euros a l’any i que tingui més de 500 treballadors en plantilla. O si es dedica a un sector qualificat de risc, com és el cas del tèxtil, l’agricultura i l’explotació forestal, el barem baixa a 40 milions de facturació i 200 empleats. I en el cas de les firmes de matriu estrangera però filial a Europa, se’ls podrien exigir responsabilitats a partir dels 150 milions de facturació, sigui quina sigui la seva plantilla. 

¿Quines obligacions tindran quan entri en vigor la directiva? La primera serà comunicar anualment, junt amb el seu compte de resultats, totes les mesures que prenen activament per evitar vulneracions en tota la seva cadena de producció. Fins ara era optatiu en gairebé tot Europa –només França, Alemanya i Dinamarca tenien algun tipus de clàusula vinculant– i si les companyies no ho feien no podien ser sancionades pels tribunals de cada estat. «L’actuació voluntària no sembla que hagi donat lloc a una millora a gran escala en tots els sectors i, en conseqüència, s’observen externalitats negatives de la producció i el consum de la UE tant dins com fora de la Unió», reconeixen els redactors de la proposta de directiva. 

Notícies relacionades

La Seguretat Social avisa: jubilar-se als 63 pot comportar penalitzacions

Bankinter va guanyar 201 milions d’euros fins al març, un 9% més

¿I com aconseguiran els governs obligar les empreses que compleixin? Aquí es troba una de les claus, encara per definir, de la nova directiva. Hi ha forces polítiques que advoquen per introduir «clàusules en allau», és a dir, que l’empresa matriu introdueixi clàusules en tots els contractes que firmi amb les seves subcontractes en les quals els obligui a complir els drets mínims. Sota pena de sancions o rescissió del contracte. El problema amb aquest model pot ser que aquestes clàusules acabin en paper mullat i no hi hagi una vigilància real. L’alternativa és obligar l’empresa principal a governar i supervisar tot el procés, una mesura pot fer enrere les màximes direccions, especialment si no són grans corporacions.  

Falta d’exèrcit o d’una diplomàcia coordinada, la Unió Europea intenta regular les relacions comercials amb una de les poques cartes que té: ser un continent amb milions de ciutadans amb un alt poder adquisitiu i al qual les empreses i grans corporacions no volen renunciar com a mercat. El missatge és clar: «Si voleu fer negoci aquí, heu de vetllar perquè els drets humans i el combat a la crisi climàtica no acabin en les fronteres d’Europa».