Més talent

Pel que fa a la teranyina burocràtica, s’ha convertit en un autèntic coll d’ampolla. A Barcelona, per exemple, la mitjana d’espera per obtenir una llicència d’obra ha passat de 5,1 mesos el 2019 a 9,5 mesos el 2024, segons una enquesta del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. En alguns municipis, els terminis poden arribar fins als 19 mesos. Aquesta lentitud té un impacte directe en els costos, retarda l’entrada d’habitatges en el mercat i agreuja la pressió sobre els preus. El segon gran problema és la manca de mà d’obra qualificada. Segons la Cambra de Comerç de Barcelona, el 60% de les empreses del sector de la construcció assenyalen la falta de professionals com un dels principals obstacles per al seu desenvolupament. Aquest dèficit, sumat a l’envelliment de la plantilla, limita la capacitat de produir habitatge al ritme que caldria. Tampoc s’ha pogut atraure prou joves ni, especialment, dones. Tot i que la seva presència creix ‒–les dones representen ja prop de l’11% dels ocupats en la construcció a Espanya, segons la Fundació Laboral de la Construcció–‒, continua sent molt baixa. Les condicions laborals, la percepció social i les dificultats de conciliació en frenen la incorporació. El tercer factor és la manca de sòl disponible. En molts municipis la planificació urbanística ha quedat desfasada i l’escassetat de terrenys edificables limita iniciar nous projectes. Sense una política de sòl més activa, és difícil augmentar l’oferta d’habitatge.

Notícies relacionades

Espanya bat un nou rècord d’ocupació, però també puja l’atur

La dones només representen l’11% del sector de la construcció

Per avançar, cal una mirada integral. En primer lloc, simplificar i agilitzar els tràmits administratius, amb terminis màxims clars i l’aplicació del silenci positiu quan no hi hagi resposta dins del termini establert. En segon lloc, apostar pel talent: impulsar la formació professional dual, actualitzar els programes formatius, reconèixer millor les carreres tècniques i fer atractiva la construcció per a joves i dones, per evitar la fuga de talent cap a altres sectors. Finalment, és urgent activar sòl i augmentar la promoció d’obra nova, especialment d’habitatge assequible. Sense un increment de l’oferta, la demanda seguirà pressionant els preus i dificultant-hi l’accés.

Si volem resoldre la crisi de l’habitatge cal menys burocràcia, més sòl, més promoció i més talent. Cal passar de la fragmentació a la col·laboració entre administracions, empreses i formació professional. Només amb acció i cooperació podrem construir el futur que la societat necessita.