Ero a Mopavid: quan 63 acomiadaments són la sortida menys dolenta

Mopavid és una empresa ubicada a la ciutat de Badalona amb més de 50 anys d’història. Està especialitzada en la fabricació de motllos de vidre i entre els seus clients es comptaven firmes populars com Estrella Damm o Vichy Catalán. «Al principi mai vam pensar que arribaríem a aquest punt. Tot just hem parat 20 dies des que va començar la pandèmia i l’altra fàbrica de Badalona que ens feia la competència va tancar. Feina no n’ha faltat», explica el Víctor. No obstant, això no ha evitat que Mopavid estigui en via d’extinció i se sumi a la llarga llista d’eros que s’estan succeint aquest 2021. A tancament del mes d’agost, últimes dades disponibles del Departament de Treball, 9.933 treballadors havien sigut cessats via ero a tot Catalunya; a falta de quatre mesos per tancar l’exercici, el 2021 ja és l’any més negre quant a eros des del 2012, quan fuetejava el més dur de la crisi financera.

«És molt fotut, perquè la majoria no tenim estalvis per aguantar tant temps. Jo vaig haver de tornar a viure amb la meva mare, d’altres explicaven que les seves parelles els recriminaven el no portar ingressos a casa. Cinc companys van deixar de pagar la hipoteca, d’altres van demanar la baixa voluntària per buscar feina en un altre lloc...», explica. «Al final t’empenyen a marxar i a renunciar a la indemnització que per llei et toca. I a ningú d’aquí li sobra», afegeix. La plantilla des de l’inici de la suspensió de pagaments es va organitzar, va convocar diverses jornades de vaga i, com a resultat, van aconseguir que la direcció de l’empresa s’assegués a negociar per liquidar-los de manera ordenada el contracte.  

Quan l’ero no és el pitjor

La jurisprudència estableix que un treballador pot sol·licitar l’extinció del contracte, cosa que li donaria dret, entre altres, a cobrar la prestació d’atur, després de tres mesos d’impagaments per part de l’empresa. És a dir, la llei contempla que una persona malgrat tenir un contracte en vigor pugui haver d’afrontar tres rebuts de factures, lloguers o hipoteques sense percebre cap salari. «En canvi, si el treballador [durant aquest procés] s’atipa i no acudeix un dia al seu lloc de treball el poden acomiadar per absentisme. És tremendament injust», denuncia l’advocat del Col·lectiu Ronda Josep Pérez.

Partint d’aquesta base, al treballador se li obren tres camins. D’una banda, hi ha el concurs de creditors. Mopavid no és l’única empresa a la qual la crisi del coronavirus li ha clavat la punta i és que els concursos de creditors han augmentat un 56% a Catalunya entre el gener i l’agost del 2021 respecte a les dades anteriors a la pandèmia, fins a un total de 1.116; segons un recent informe del Col.legi d’Economistes de Catalunya i la patronal Foment del Treball. 

La via del concurs consisteix que una empresa, davant la incapacitat de pagar nòmines, decideixi presentar concurs de creditors. Aquest procés és més ràpid, ja que amb l’autorització d’un administrador concursal els treballadors poden anar directes al fons estatal Fogasa i cobren així l’atur. Una cosa que, segons diverses fonts judicials consultades, pot demorar-se entre dos mesos i menys d’un any, depenent del tipus de concurs. 

No obstant, l’actual normativa Covid aprovada pel Govern habilita un període fins al 31 de desembre del 2021 en el qual les empreses no estan obligades a declarar concurs de creditors, tot i que en aquest moment tinguin causes per a això. La llei persegueix donar oxigen a empreses perquè es recuperin de l’impacte de la pandèmia, però pot arribar a ser una trampa en alguns casos per als treballadors. 

Una demanda pot allargar-se més d’un any

Notícies relacionades

Amazon ja sap quin producte demanaràs tres mesos abans que ho demanis

El mapa de les grans fortunes

Una altra via és la de demanda, cosa que implica esperar aquells tres mesos d’impagament, després cursar la denúncia, esperar que fixin judici i que el jutge dicti sentència. Cosa que, amb l’embús actual de la jurisdicció del social, pot afegir-li entre 8 i 12 mesos a la resolució judicial. És a dir, el treballador tardaria més d’un any a tornar a ingressar alguna cosa amb què pagar l’aigua, la llum, el lloguer o les factures de la compra. A la qual cosa es pot afegir més temps per cobrar la indemnització per acomiadament.

I la tercera via és que els treballadors acabin pressionant l’empresari per forçar l’ero, que és el que ha acabat passant en el cas de Mopavid. Això, no obstant, acaba depenent que l’empresari disposi de prou fons per abonar les indemnitzacions per acomiadament, cosa que no sempre passa. «¿Per què un treballador que estigui en aquesta situació, sense cap ingrés, no pot accedir a una prestació que el protegeixi?», es pregunta l’advocat de Ronda.