El Govern inicia les negociacions per decidir si apuja el salari mínim

Prop de 2 milions de treballadors a Espanya podrien beneficiar-se d’una hipotètica nova pujada de l'SMI, segons els últims càlculs del Ministeri de Treball. I les posicions de sortida entre els agents socials són antagòniques. El president de la CEOE, Antonio Garamendi, repeteix a tots els fòrums en els quals apareix un micròfon que «no és el moment» d’apujar el salari mínim. La inflació negativa, una alta incertesa i poca o nul·la activitat econòmica en alguns sectors amb alta presència del salari mínim són diversos dels seus arguments. 

A Catalunya, la patronal Pimec, que va aplaudir anteriors pujades, no avala aquesta. «Ara mateix no toca», va afirmar el seu president, Josep González, divendres passat en una roda de premsa. Els sindicats defensen el contrari, tot i que amb matisos. La UGT s’ha marcat l’objectiu d’arribar als 1.000 euros, tal com ha defensat en un recent comunicat. I fonts consultades de CCOO afirmen que no acceptaran una congelació salarial, però també que són conscients de les dificultats que arrosseguen alguns sectors. 

Per això des de la central liderada per Unai Sordo són més partidaris de prioritzar un calendari de pujades per al que queda de legislatura, amb l’objectiu d’arribar al 60% del salari mitjà al final d'aquesta. Actualment, prenent com a referència l’EPA del 2019, el salari mitjà està en 1.684 euros bruts al mes; per la qual cosa el 60% d’això seria 1.010 euros; 60 euros per sobre dels actuals 950 euros. Preguntada per aquesta qüestió, la ministra de Treball, Yolanda Díaz, va afirmar divendres en una entrevista a TVE: «Sens dubte, no compartim la congelació».

Les dues últimes pujades, una incògnita

Un dels cops d’efecte que va buscar Unides Podem quan encara no s’asseia en el Consell de Ministres va ser la pujada del salari mínim interprofessional a 900 euros. Un increment del 22% –el més gran en termes relatius des de la seva creació, el 1963– que va pactar amb el PSOE a canvi, entre altres coses, del seu recolzament a uns pressupostos que no van acabar passant el tràmit parlamentari. I el fracàs del qual va deslligar un dòmino d’eleccions que els ha acabat portant a formar el primer Govern de coalició i a ocupar els despatxos del Ministeri de Treball. 

No van faltar pessimistes aquell hivern del 2018 que van anticipar que aquesta intensa pujada provocaria una intensa destrucció d’ocupació. El Banc d’Espanya va vaticinar la pèrdua de 125.000 llocs de treball; l’Airef, una mica més continguda, va rebaixar aquesta xifra a 40.000. En termes globals, la Seguretat Social va guanyar afiliats després de les pujades, tot i que dos anys després existeix molt poca bibliografia publicada sobre els efectes concrets de les esmentades polítiques. Principalment per verificar si, malgrat guanyar ocupació en global, hi va haver col·lectius com els joves que sí que van perdre la seva feina o no van ser contractats per això. 

La mateixa Airef ha sigut un dels pocs organismes que ha avaluat a posteriori aquesta mesura i el balanç per a l’increment del 22% fins als 900 euros és positiu. L’estudi del supervisor conclou que l’esmentada pujada va provocar la destrucció d’entre 19.000 i 33.000 llocs de treball; no obstant, els seus efectes van beneficiar directament prop d’un milió de treballadors que en aquell moment cobressin per sota dels 900 euros. Sobre l’impacte de la pujada a 950 euros no hi ha estudis de referència.

Fonts consultades del Ministeri de Treball defensen, amb dades afegides, no específiques, que l’ocupació va continuar creixent després de les últimes pujades. Sense retrocessos entre els joves o les dones, els col·lectius, a priori, potencialment més vulnerables als seus danys col·laterals. I que el seu efecte es va notar en l’increment de les mitjanes salarials entre les franges més mal pagades, amb alces cinc vegades més intenses que la mitjana. No obstant, una anàlisi afegida no permet conclusions definitives. 

«¿Per què el Govern abans de contemplar noves pujades no espera a avaluar en profunditat l’efecte de les anteriors?», es pregunta l’economista de Fedea Marcel Jansen. «Les dues últimes pujades s’han guiat més per criteris electorals que econòmics. S’ha intentat obtenir un rèdit electoral d’una política que pot millorar les condicions de vida de persones amb baixos salaris, però que si et passes de frenada, pot tenir efectes», afegeix. 

De la negociació al consell de ‘savis’

Segons càlculs de l’OIT, prop del 90% dels països del món tenen algun tipus de salari mínim. El primer país a fixar el seu va ser Nova Zelanda el 1894 i actualment el seu model per anar revisant-lo és diferent de la consulta obligatòria als agents socials que impera a Espanya. «A Nova Zelanda el salari mínim no el fixa el Govern, sinó un comitè tècnic en funció de la inflació prevista, la situació de les empreses o l’evolució del mercat de trebal», explica el vicedegà de la facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona, Raúl Ramos. 

Al Regne Unit impera un model similar, segons explica Jansen, conegut com a «Low Pay Comission» i que reporta al Govern estudis d’impacte i recomanacions sobre les pautes per revisar l’import de l'SMI. També a França hi ha un comitè d’experts, format per patronals i sindicats, com a òrgan consultiu per actualitzar l'SMIC (salari mínim interprofessional de creixement).

Salaris per ciutats o especial per a joves

Si bé el 90% dels estats del món tenen un salari mínim, no tots en tenen només un. Als Estats Units, per exemple, distingeixen per ciutats o per estats; a Mèxic hi ha un mínim diferent per al DF que per a la resta del país i a Malàisia tenen un salari mínim diferen entre la península i les illes. 

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

«A Espanya tindria tot el sentit del món un salari amb perspectiva territorial, tenint en compte la diferència de preus que existeix entre comunitats autònomes», afirma Ramos. Segons l’estudi de l’Airef, la intensitat de la pujada a 900 euros, en comparació amb els nivells salarials de la zona, va ser tres vegades superior a Extremadura que a Catalunya. O quatre vegades més intensa a les Illes Canàries que a Navarra.

A Europa una pràctica habitual és distingir entre un salari mínim per a joves i un altre per a la resta de treballadors. Cosa que permet, segons defensa l’investigador de Fedea, que la pujada per als segons no cohibeixi les empreses a contractar els primers, sota la premissa que aquests són menys productius en les seves etapes formatives. L’estudi de l’Airef ratifica que l’última pujada a 900 euros implica un esforç empresarial molt diferent per edats. Ja que pagar l'SMI a un jove d’entre 16 i 24 anys és tres vegades més costós (en termes de productivitat) que un empleat que superi la trentena i cinc vegades més gran si aquest supera els 40 anys.