La meva ciutat està tan bruta com la muntanya

Els incendis s’apaguen a l’hivern.

Els incendis de sisena generació no es poden apagar.

Només la pluja apagarà els incendis.

Els funcionaris d’emergències guanyen el mateix que els milions de cambrers espanyols.

La política crema junt amb els boscos (els jocs de paraules entre el foc i els governants haurien de ser perseguibles pel penal).

I reservem el més estrepitós per al final:

S’han de netejar tots els boscos com si fossin la sala d’estar d’una casa (neta).

Notícies relacionades

Contemplar la humiliació

Gelat amb mala llet

Aquí només es pot dissentir sorollosament, i no només perquè un bosc polit perd la seva etiqueta boscosa. L’única realitat que conec i m’apassiona és la meva ciutat, el nom no interessa ara mateix. Doncs bé, acumula la mateixa brutícia que la muntanya més descurada d’Espanya, amb el desavantatge que allotja una porqueria artificial i envasada per humans, sense nocions de disseny dels residus. De fet, amuntega tantes brossa que és preferible no recollir-la, perquè no hi hauria on portar-la.

Les escombraries urbanes no estan escampades. Estan distribuïdes, emmagatzemades a cada racó de carrers i places per dissimular-les. Sense cap titulació en enginyeria vegetal, pressuposo amb audàcia que netejar una ciutat és més senzill i rendible que enllustrar una massa boscosa. Per tant, els habitants d’urbs de dubtosa neteja s’haurien d’abstenir, almenys, de remetre’s a la més utòpica que tòpica resposta sobre l’endreçament de boscos immensos i buits. Perquè el més estrany de l’estiu del 2025 no és la desaparició sota el foc de centenars de milers d’hectàrees vegetals. Sorprèn que no hagin cremat també les ciutats brutes. La meva, per exemple. És clar que tot arribarà.