Mort en directe
Contemplar la humiliació
Una de les característiques més notables de la sèrie Black mirror, que ja ha arribat a les set temporades, és que la gran majoria d’episodis distòpics se’ns presenten com a futures realitats possibles, fins i tot probables. Aquest és el terror autèntic: pensar que allò que veiem potser ja està passant de debò o que falta ben poc perquè passi, més enllà de la ficció. En el primer episodi de tots (segur que molts el recorden), un tipus segresta un membre de la família reial britànica i, per alliberar-la (és una princesa), exigeix que el primer ministre tingui relacions sexuals amb un porc i que aquesta escena de zoofília sigui retransmesa en directe sense trampes. Després de molts dubtes (morals, polítics, personals) i de moltes pressions, Michael Callow, el primer ministre, accedeix a fer-ho. La repercussió és enorme, amb centenars de milers d’espectadors disposats a contemplar la humiliació.
En un dels últims episodis de Black mirror – es diu Una parella qualsevol– l’argument és similar, en el sentit que el detonant de la història és una humiliació contemplada. Una dona entra en coma i quan ja sembla que no hi ha res a fer es presenta a l’hospital una representant de l’agència Rivermind que ofereix la possibilitat d’una resurrecció. Efectivament, si t’apuntes als serveis de la companyia, pots recuperar el batec i la consciència, però amb alguna restricció. Com passa sovint amb les aplicacions informàtiques i amb altres ofertes comercials aparentment econòmiques, per aconseguir el mateix nivell de prestacions que tenies als inicis has d’anar ampliant la subscripció. El marit va pagant (plus, superplús, prestigi, deluxe) amb l’objectiu de mantenir la il·lusió de vida. S’endeuta i s’arruïna i, quan ja no pot més, recorre a una pàgina web on ofereix el seu cos a canvi de diners. De fet, s’ofereix a la vexació autoinfligida segons els desitjos dels voyeurs que veuen com pateix tot obeint les seves ordres indignes.
Notícies relacionadesEl final, esclar, és desolador. Com ha passat fa poc a França amb aquest pobre home, de nom Raphaël Graven, conegut com a Jean Pormanove. Ja saben la notícia: després de dotze dies tancat a casa, en una sessió contínua de 289 hores de violència física i verbal retransmesa en directe per la plataforma Kick, un dia, de matinada, també en directe, estirat en una màrfega, ja no respon als improperis dels que dirigeixen i executen la tortura. Mor extenuat, mentre dormia. Hi havia, com a mínim, 10.000 persones connectades. I moltes més, moltes, milers d’individus, que havien participat en un aquelarre diabòlic que, en principi, era consentit, a canvi de diners.
La qüestió moral que se’ns planteja no es centra, però, en Graven o en altres streamers disposats a la degradació, sinó en els que la contemplen. En els que l’atien i participen de l’insult, en els que paguen per gaudir-ne. Ja no es tracta d’aquella coneguda reflexió de W. H. Auden sobre la indiferència davant el patiment. En l’escala de la putrefacció moral, hem pujat, com a humanitat, un esglaó. Allò que era possible o probable és ja un fet consumat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
