Els germans Font posen fi a la batalla judicial per Bon Preu

El president de Bon Preu, Joan Font, ha arribat a un preacord amb el seu germà, Josep Font,per aconseguir el 100% de la cadena de supermercats. A finals d’aquest mes es preveu la firma de la compra del 50% de les accions del grup al seu germà Josep a canvi d’actius familiars i diners en efectiu. Es posa d’aquesta manera punt final a una batalla judicial que situava al centre del problema la valoració de la cadena de supermercats, amb un fort creixement en els últims anys a Catalunya. 

El diari ‘La Vanguardia’ ha avançat el tancament de l’operació, que finalment s’ha concretat en un preacord. El preu a pagar pel 50% de Bon Preu seria de més de 300 milions d’euros, segons les primeres estimacions: “Més a prop dels 300 milions que dels 350”, van assegurar fonts pròximes a la negociació. Altres fonts pròximes a Espai Inversions, patrimonial de Josep Font, van advertir que “Joan Font encara no té el 100% de les accions”, ja que queden encara alguns serrells per a l’acord definitiu. El traspàs accionarial es faria a finals de mes o principis d’agost i asseguren que “en qualsevol cas serà un acord satisfactori per a les dues parts i pel bé de la companyia”. 

Fonts de la cadena van assegurar que el preacord no comporta el tancament de cap dels punts de venda de la cadena i es concreta que Ballo Inversions, controlada per Joan Font, ha adquirit el 50% de les accions de Bon Preu a Espai d’Inversions, controlada per Josep Font. En un comunicat, el grup assegura que la reordenació accionarial “assegura la continuïtat del Grup Bon Preu en la seva integritat, en la seva estratègia de creixement, de generació de riquesa i de llocs de treball en la qual estan immersos des dels seus inicis”.

Bon Preu és el primer grup de distribució de capital català i va aconseguir el 2018 una facturació de 1.347 milions d’euros, el 12,4% més que el 2017. Actualment el grup té una plantilla de 7.327 persones i té 131 supermercats Bon Preu, 54 hipermercats Esclat i 49 gasolineres EsclatOil. 

Una dura batalla legal 

A mitjans del 2017, Josep Font va exercir el seu dret de separació perquè el germà li comprés el seu 50%, però no estaven d’acord amb el preu de la cadena. Els actius immobiliaris eren el centre del conflicte. El juny del 2018 Joan Font va dipositar davant de notari dos lots d’actius familiars en els quals el despatx d’advocats Gómez Acebo & Pombo va dividir el grup a petició seva, i va intentar que el seu germà n’escollís un, cosa que Josep Font va rebutjar. Josep Font va demanar al Jutjat Mercantil número 8 de Barcelona que adoptés mesures cautelars i ordenés al seu germà el fre de la divisió del grup Bon Preu, cosa que la jutge no va acceptar i va provocar un recurs de Josep Font davant l’Audiència Provincial de Barcelona.

En la sessió del judici, l’octubre del 2018, el demandant, Josep Font, va reclamar al seu germà el pagament de 530 milions d’euros, o de manera subsidiària, partint d’un altre càlcul, 497 milions, per les seves accions, mentre que Joan Font considerava exagerades aquestes xifres i proposava la divisió de la companyia en lots d’actius. 

Creixement

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

Els germans Font estan separats de forma efectiva des del 31 de juliol del 2017. Fins a quatre auditors van arribar a valorar la companyia de manera dispar, amb diferències de més del 25% en els seus peritatges. En l’última ronda de valoració, l’auditora Grant Thornton va establir que Bon Preu valia 1.100 milions d’euros i KPMG, uns 600 milions. 

El Grup Bon Preu va tancar el 2017 amb una facturació de 1.199 milions d’euros, l’11,4 % més que l’any anterior, en un exercici en el qual va crear més de 600 llocs de treball per l’obertura de nous establiments, en una política més centrada en les obertures que en la millora de la rendibilitat dels punts de venda. Aquest creixement es va aguditzar el 2018 i es van complir els objectius de facturació i d’expansió de la cadena, contradient els que temien que la crisi familiar arribés finalment a abocar a un concurs de creditors a la companyia.