Pel camí verd

El 2050, el món comptarà amb 2.000 milions d’habitants més, fet que significarà arribar als 9.500 milions. Serà un repte monumental i una pressió mediambiental i social sense precedents. També per a la demanda energètica i per a Espanya i Catalunya. L’única opció sembla ser prendre el camí verd (com a la cançó), però per  apostar per les energies renovables que, malgrat l’aturada dels últims anys a Espanya per la política del Govern segueix comptant amb un sector competitiu internacionalment.

CONTEXT Un motiu per al consens

La lluita contra el canvi climàtic és probablement «l’únic exercici de multilateralitat que existeix», afirma José López Tafall, director de regulació d’Acciona. Segons la seva opinió, «s’ha deixat enrere el negacionisme», amb l’excepció de l’Administració de Donald Trump als EUA, i s’ha arribat a un punt en el qual el canvi climàtic és un fet amb base científica acceptat políticament. També existeix consens en el paper preponderant que han de tenir les energies renovables en el procés de canvi.

    

José María González Moya, director general de l’Associació de Productors d’Energies Renovables (APPA) destaca que si les energies verdes poden desenvolupar aquest paper és perquè «ja són competitives». De fet, l’any passat es va reduir el 23% la inversió en aquestes tecnologies, mentre que va augmentar gairebé el 10% la seva capacitat, fet que reflecteix la seva competitivitat. En tot cas, més que una transició «estem davant una revolució», que requereix una planificació energètica.

    

Per Arnau Queralt, director del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya (CADS), la situació climàtica «és molt greu» i es requereix un pacte d’Estat. «Que els països nòrdics ens passin la mà per la cara en energies renovables és de jutjat de guàrdia», afirma. Països com Dinamarca compten amb una marca pròpia per exportar tecnologies netes. Queralt considera que va ser un error apostar pel gas com a energia de transició i que s’haurien d’impulsar més les energies renovables. Ho subscriu González Moya: «Estem gasificant el país, quan el vector de futur és l’electrificació». «Ens estem equivocant al basar-nos en el gas, que hauria de ser transitori», afegeix.

OPORTUNITAT Un canvi necessari de creixement

La tinenta d’alcalde d’Ecologia d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz, subratlla a més a més la vinculació existent entre el canvi climàtic i la salut de les persones, especialment aquelles en situació més vulnerable. És fonamental, al seu entendre, «capgirar la situació de forma urgent i compartida». De totes maneres, María Luz Castilla, sòcia de sostenibilitat i canvi climàtic de PwC, destaca que Espanya ho ha fet «bastant bé» en els últims anys tenint en compte l’evolució de l’índex d’economia baixa en carboni que elabora la consultora. Amb tot, dos elements han contribuït a això fins ara, la crisi i l’augment de pes de les energies renovables. Així, com que l’esforç que s’ha de portar a terme de cara al 2030 o al 2050 requereix una descarbonitzció més gran del sector elèctric, es requereix més eficiència energètica i apostar per la rehabilitació i la mobilitat sostenibles.

    

Per la seva part, Javier Martín-Vide, climatòleg i catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona (UB) critica el fet que la política energètica hagi funcionat igual que l’educativa, sense uns marcs estables i una «inseguretat jurídica total». Salvador Samitier, responsable de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, subratlla que el principal desafiament en els pròxims anys és de governança i social. «El repte no serà tant produir l’energia sinó gestionar-la». Al seu entendre, «el canvi ens porta a la democratització de l’energia», que estarà més pròxima al consum, etcètera.

MESURES L’oportunitat d’una nova regulació

Per López Tafall, lleis de canvi climàtic i transició energètica com la que preveu el Govern central, o la que té previst aprovar aquesta setmana el Parlament, són essencials, però si tenen objectius concrets i mesures sectorials. Amb aquestes característiques pot suposar un bon impuls si a més a més s’hi introdueixen elements de fiscalitat. «Ja no val només la norma i treure el greix que sobra. S’ha de canviar el model», sentencia.

    

González Moya insisteix en la necessitat d’utilitzar la fiscalitat, que pot ajudar i potenciar el canvi de model. Tot plegat combinat amb objectius d’emissions mesurables, sistemes de seguiment i mesures correctores amb una aposta per l’electrificació en el transport i la climatització amb energies com la solar. També advoca per l’exemplaritat de les administracions, amb la seva aposta per les flotes de vehicles elèctrics o la millora en el consum dels edificis públics.

    

Sanz afirma que el consistori pretén iniciar la simplificació administrativa per facilitar, per exemple, l’autoconsum, una de les eines per al canvi de model. Una altra podria ser un IVA específic per a les energies renovables, apunta.

    

Castilla també defensa «els mecanismes fiscals que incentivin els comportaments més sostenibles». A més a més, segons la seva opinió, és necessari «un marc regulatori clar», establir objectius més enllà del 2030 i nous instruments financers com els bons verds.

    

Segons Martín-Vide és imprescindible «una informació clara al ciutadà, buscar la seva complicitat». Un altre element essencial consisteix a «reverdir les ciutats» per reduir l’absorció de calor que eleva les temperatures i complica la salut de les persones més vulnerables. I és que els efectes del canvi climàtic, com les onades de calor, castiguen generalment aquelles persones i famílies en situacions més vulnerables. 

    

Queralt també veu oportuna la llei, però matisa que «se n’ha de fer bandera» i que ha de ser «transparent», perquè en l’actualitat el ciutadà no té clara quina és l’estratègia del país. Samitier defensa una forta aposta pel transport de mercaderies per ferrocarril, que ara «és testimonial». Hi ha països en què representa al voltant del 20% del total.

PROTAGONISTES Les ciutats són un pilar fonamental

López Tafall constata que sense l’Acord de París , en el marc de la COP 21, «no tindríem res a què agafar-nos i per això es requereix «una llei que ajudi a canviar el missatge». En tot cas, «el paper de les ciutats és essencial en qüestions com, per exemple, el transport». I és que també són les zones urbanes les més afectades per les conseqüències del canvi climàtic si no s’avança en la descarbonització de l’economia.

    

Sanz recorda que el 2015 l’Ajuntament de Barcelona va impulsar un compromís pel clima que inclou des de la generació mitjançant energies renovables fins al foment del transport públic. Es tracta d’una estratègia de transició energètica amb la qual es mobilitzaran uns 130 milions d’euros públics durant el mandat de l’actual govern municipal. També compta amb ajudes a la rehabilitació, amb més de 70 milions d’euros anuals i bonificacions en les llicències d’obres i l’impost sobre béns immobles (IBI). Segons la representant municipal, les ciutats no poden esperar les normatives estatals o autonòmiques per actuar, encara que no tinguin totes les competències.

    

González Moya també destaca el rol que han des portar a terme les zones urbanes. «Hem de descarbonitzar les ciutats, és a dir, no només la llum, sinó introduir la solar tèrmica, etcètera», afirma el representant de l’APPA.

INFORMACIÓ El rol de ciutadans i empreses

I és que, segons Castilla, només comptant amb els ciutadans, que han de disposar de tota la informació possible per prendre decisions, es podrà iniciar el canvi necessari cap a una economia descarbonitzada. També s’ha d’apostar perquè les empreses percebin que l’aposta és real i incorporin aquests nous comportaments en les seves polítiques de compres i en les seves decisions d’inversió. En essència, existeix un triangle del qual formen part aquestes dues potes (ciutadans i empreses) i en què també estan integrades les administracions.

Notícies relacionades

Seafood obre a BCN amb expectatives de rècord i la sostenibilitat com a eix

El BBVA finança l’eficiència energètica de pisos de Catalunya

    

Samitier, per la seva part, incideix en la necessitat que hi hagi una fiscalitat que penalitzi els mals comportaments i Martín-Vide recorda que les indústries i les empreses formen part de la solució i no han de ser vistes com el problema, com succeeix en moltes ocasions.