SERVEIS BÀSICS
Una aigua molt tèrbola
La privatització més important de la Generalitat, la d'ATLL, s'aguanta per un fil des del primer dia que va entrar en vigor
Es tracta d’aigua, però l’assumpte d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) no és clar sinó tèrbol. La privatització més gran de la Generalitat s’aguanta per un fil o, per una gota d’aigua, gairebé des del mateix dia en què es va materialitzar. L’organisme que l’Administració catalana tenia per dirimir conflictes sobre contractes públics, l’OARCC, va invalidar, a instàncies del perdedor del concurs, Aigües de Barcelona (Agbar), la licitació el 2 de gener del 2013, el primer dia hàbil en què el consorci liderat per Acciona, presidida per José Manuel Entrecanales, prenia les regnes d’ATLL. Un ens de la mateixa Generalitat posava així de cap per avall la decisió unànime de la mesa de contractació, formada per alts funcionaris de Territori i d’Economia.
La sentència de l’ens dirigit per José Antonio Gallo, que depenia del llavors secretari del Govern i avui conseller de Justícia, Germà Gordó, va revelar l’existència de dues visions a l’Executiu català. Una era favorable a Acciona i a evitar que la distribució de l’aigua en alta i en baixa estigués a les mateixes mans. El seu màxim exponent era el titular de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder. Aquest, el mateix dia en què es va firmar el contracte en la nova legislatura de CiU, cedia la cartera a l’exalcalde de Figueres Santi Vila. Poc alineat amb les tesis més sobiranistes, Recoder va fitxar després per la consultora KPMG.
Una altra part de l’Executiu català, menys visible, preferia una solució més catalana, malgrat que Agbar estava controlada per la francesa Suez Environnement, encara que amb La Caixa com a accionista minoritari.
Molta pressa
L’any passat, l’entitat financera catalana va sortir del capital d’Agbar per entrar en el de Suez i en la societat que gestiona el cicle de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquí Agbar té el 70%; La Caixa, un 15%, i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), un 15% més. En tot cas, l’asfíxia financera va fer que la Generalitat tingués molta pressa el 2012. Tanta que fins i tot Acciona i els seus socis, entre els quals hi havia membres de les famílies Rodés (Havas Media) i Torreblanca (casat amb Lliliana Godia), i el banc brasiler BTG Pactual, van demanar esperar a firmar el contracte fins que l’OARCC decidís sobre el concurs. Per mera seguretat jurídica. Però el Govern, que va resoldre la licitació encara en funcions després de les eleccions del 2012, va forçar a segellar l’acord el 27 de desembre, amb efectes des de les 23.59 hores del 31 de desembre.
D’aquesta manera, la Generalitat s’embutxacava 298,7 milions d’euros en efectiu, fet que alleujava la seva reduïda tresoreria. A més, la Intervenció General de l’Estat permetia al conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, anotar-se tota la quantitat del contracte, gairebé 1.000 milions, per reduir el dèficit en cinc dècimes de PIB. Al seu torn, la Generalitat assumia tant els drets (1.569 milions d’euros) com els deutes i passius d’ATLL a 31 de desembre del 2012 (745 milions), abans de privatitzar la gestió. La fórmula comptable era «una venda d’actius amb pagament parcialment ajornat». Tot estava lligat. O almenys això semblava.
La resolució de l'OARCC va revelar l'existència de dues visions de l'assumpte a l'Executiu català
La resolució de l’OARCC ho va dinamitar tot. Es va donar fins i tot la rocambolesca situació que la Generalitat es va denunciar a si mateixa, en la mesura en què l’OARCC formava part de l’Administració catalana. A partir d’aquí es va encendre la metxa d’una batalla jurídica promoguda pel president d’Agbar, Àngel Simón. Tant Acciona com els seus socis i la Generalitat van respondre. Recursos i contrarecursos. Totes les parts busquen culpables i a la vegada es declaren innocents pel resultat del concurs.
Invalidar el concurs
Per guanyar temps, Santi Vila va tornar a convocar fa un any la mesa de contractació per decidir si invalidar o repetir el concurs. Ja portaven moltes garrotades jurídiques a sobre. Però la mesa va acabar donant per bo el concurs. Però el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va tornar a torpedinar la licitació a l’invalidar, el juny passat, el conjunt del procés. Això no era gaire bo per a Acciona, però tampoc per a Agbar, que aspirava que li reconeguessin el dret a gestionar ATLL ¿Solució? Un recurs davant el Tribunal Suprem. Una altra puntada cap endavant i mesos o anys de més incertesa.
Mas-Colell va estimar al Parlament que prendre la gestió al consorci encapçalat per Acciona costaria un mínim de 326 milions d’euros, encara que això podria ser objecte d’una altra batalla legal i de més incerteses. En qualsevol cas, com més temps transcorri, si aquest ha de ser el final, més elevada serà la factura.
Aquesta incerta privatització va tenir el seu origen en la denominada llei omnibús, aprovada a l’anterior legislatura de CiU per simplificar les normes i la burocràcia. D’aquesta norma calaix de sastre d’un Executiu que es deia liberal, per cert, també va néixer l’OARCC, l’ens unipersonal, del qual va néixer tot l’embolic, reconvertit després en un tribunal col·legiat.
