El fantasma de la deflació amenaça a l'economia espanyola

El fantasma de la deflació deambula per casa. L'última dada de l'alça de preus del gener confirma el que en l'economia familiar fa temps que la majoria ja coneix. Els preus cauen, però els ingressos baixen i el pessimisme es manté. El cercle viciós es desencadena.

Les estadístiques mostren que l'abaratiment dels carburants i l'estabilitat del preu del tabac han moderat la inflació interanual, que comparada amb el mateix mes de l'any passat es va quedar en el 0,2%. El més destacable d'aquesta freda dada és que es tracta de la taxa més baixa comptabilitzada almenys des del 1961.

Sense pujada de gener

La pujada del gener ha desaparegut. La inflació subjacent, la que elimina els preus més volàtils (que oscil·len més), mostra també la mateixa tendència. La inflació al gener s'ha situat una dècima per sota de la comptabilitzada al desembre, malgrat l'augment del preu de l'electricitat.

Estabilitat o amenaça

El Govern ha considerat que la dada d'inflació coneguda aquesta setmana passada mostra que l'economia espanyola es troba en un moment d'"estabilitat de preus" i ha assegurat que permet mantenir el poder adquisitiu de salaris i pensions. La patronal CEOE està en la mateixa línia interpretativa de les dades que el Govern de Mariano Rajoy. Contràriament, els sindicats consideren que la pujada dels preus de béns i serveis bàsics en un context de devaluació salarial obre un període d'incertesa per als pròxims mesos.

Deflació

¿S'han establert les bases per a l'arribada de la deflació o la caiguda generalitzada de preus? Els economistes no es posen d'acord. Malgrat que la majoria han begut en les mateixes fonts de saviesa, no existeix consens en la valoració del risc de caiguda de preus ni en els remeis previstos per al cas que el malson es faci realitat.

Opinions

Segons 22 dels 46 economistes consultats per Reuters en una recent enquesta, el risc de deflació és "una cosa greu", mentre que per a 14 d'aquests experts el problema no és seriós. Creix el temor que el BCE estigui subestimant els riscos. Potser aquesta actitud és la lògica davant un escenari per al qual no existeixen receptes màgiques.

Draghi i el marge de maniobra

El president del BCE, Mario Draghi, segueix l'evolució de la situació amb estoïcisme aparent i assegura que la zona euro avança cap a una recuperació "feble, fràgil i dispar". I s'ha de témer que aquest dispar es refereixi a la marxa de l'economia més pròxima a la butxaca pròpia, especialment als habitants del sud d'Europa. Després d'abaratir el preu del diner al 0,25%, al BCE no li queda un gran marge de maniobra.

I les mesures per reactivar el consum han estat fins ara un gran fiasco a peu de carrer, ja que els crèdits són cars i el consum és feble. La que diuen que pot ser l'última opció és la decisió de rebaixar la taxa de dipòsits fins a percentatges negatius, és a dir, que el BCE ofereixi incentius als bancs que prestin els seus diners. És una possibilitat poc probable que a sobre tacaria la deteriorada imatge del BCE, al primar en plena crisi els principals causants de la debacle.

¿Per què és tan alarmant la deflació?

Per entendre les raons que fan témer tant un context de deflació, alguns economistes recorren a dibuixar un exemple a escala delscomptes personals. Expliquen que si una família suporta un deute igual al 100% dels seus ingressos i paga interessos del 4%, per exemple, el pes d'aquest deute tendeix a disminuir amb el pas del temps de manera gairebé vegetativa en una situació normal. La inflació compensa els costos financers del deute i més si els ingressos augmenten. No obstant, en una situació real de deflació familiar (aquesta que a Draghi li sembla dispar però que a Espanya s'estén), els ingressos disminueixen, els preus baixen i el pes del deute es fa cada vegada més insostenible, ja que els tipus d'interès ja no poden baixar més.

Els efectes, l'efecte Ricardo

Notícies relacionades

L'impost sobre les emissions de CO₂ dels vehicles: fiscalitat verda per a fer front al canvi climàtic

Unión Suiza dissenya el seu 185è aniversari

En una situació com aquesta de deflació o expectatives negatives futures continuades, les despeses importants s'ajornen, es renegocien els contractes de serveis o s'eliminen, les taxes d'estalvi augmenten en el cas dels que mantenen els seus ingressos i disminueixen per als que veuen les seves expectatives laborals retallades. A aquells amb rendes altes els és més barat viure, per als hipotecats l'angoixa augmenta perquè el marge de maniobra s'estreny. La caiguda dels preus contribueix a fer que l'opinió pública i els empresaris en particular tendeixin a considerar que els empleats tenen sous alts, de manera que augmenten els acomiadaments i s'eleven les diferències socials entre els que tenen un lloc de treball i els que no. La inversió empresarial tendeix a augmentar a l'augmentar els marges i disminuir les vendes, s'eleva la productivitat per empleat i apareix un efecte de segona ronda d'elevació de salaris posterior amb més oferta però escassa demanda i més diferències salarials i socials de nou. La inversió estrangera augmenta en mercats deflacionistes per aprofitar l'estabilitat de l'estalvi i les oportunitats d'inversió i s'incrementen encara més els efectes generals. Tot aquest conjunt d'efectes concatenats rep el nom d'efecte Ricardo.

Japonització

A aquest malson deflacionista els economistes el denominen habitualment també japonització de l'economia al recordar la situació que ha patit el Japó durant diverses dècades. Creixement apàtic, alt nivell de deute públic, contracció del crèdit, divisa forta, envelliment demogràfic... tots ells elements comuns amb la situació actual. La cura d'austeritat s'ha convertit per a molts en la principal amenaça per a l'economia europea, de manera que consideren que el camí a seguir s'ha d'assemblar a l'elegit pel dels japonesos: injectar diner públic i tornar a endeutar-se. No obstant sembla difícil fins i tot amb l'activació de la màquina dels diners del BCE que torni l'optimisme i es recuperi el consum si no és possible restablir les rendes de la majoria, que pugin els salaris de nou amb preus controlats i que el crèdit es canalitzi de la banca als particulars amb fluïdesa.