La fusió que mai hauria d'haver existit

Sumar problemes no acostuma a ser una bona manera de solucionar-los. I si a l'addició de dificultats s'hi afegeix una dosi elevada de política, el fracàs està servit. La història de Bankia està esquitxada d'aquests dos ingredients igual que la crisi financera que ja fa cinc anys que dura. Les set caixes que la formen

-Caja Madrid, Bancaixa, Segovia, Ávila, Rioja, Canarias i Laietana- registraven a finals del 2009 i principis del 2010 elevades taxes de morositat fruit de l'exposició a promotors en suspensió de pagaments.

Aquestes entitats, ubicades la majoria en comunitats governades pel PP (excepte Laietana, amb el tripartit català, i Caja Canarias, amb CC), van aprovar l'any 2010 un Sistema de Protecció Institucional (SIP), un invent del Banc d'Espanya per donar lloc a entitats més grans i justificar així una injecció de capital públic sense que se'n pogués dir

ajudes.

Bankia, com es va batejar més tard el SIP, va rebre per aquesta via una aportació de capital públic de 4.500 milions d'euros, a tornar amb un interès del 8%. El Banc d'Espanya va avalar les xifres, sense tenir en compte que en un escenari de recessió de l'economia, amb una caiguda d'ingressos, seria difícil generar prou beneficis per poder tornar els crèdits.

El nou grup bancari va tenir cura de tots els equilibris polítics per no aixecar polseguera. Es va acordar que Rodrigo Rato, recolzat per la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre, en seria el president, mentre que José Luis Olivas n'ocuparia la vicepresidència, a la vegada que es mantindrien dues seus, a Madrid i a València.

Des d'un primer moment, el grup va fixar la seva mirada en la borsa com a fórmula de captar capital. Les caixes d'estalvis no podrien captar capital, però el banc al qual es van traspassar els actius de Bankia podia cotitzar i elevar la seva solvència.

ESTRENA AL PARQUET / L'entitat va sortir a borsa el 20 de juliol de 2011 després d'una forta pressió del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Les principals entitats financeres del

país, des del Santander fins al BBVA, passant per CaixaBank, van fer pinya en una operació considerada de

«país». Els mercats financers pressionaven Espanya i era important demostrar que el sector financer revestia salut per allunyar el risc d'intervenció. Bankia va captar 347.338 minoristes i 280 grans inversors, amb un preu de sortida de 3,75 euros per acció pel qual va aconseguir 3.092 milions d'euros. Els inversors que van posar els seus estalvis en l'operació han perdut fins avui un 37% de la seva inversió.

Amb l'apel·lació als mercats, Ban-

Notícies relacionades

El deute públic puja al 103,5% del PIB fins a març i marca un nou rècord

La inflació baixa al 2% el maig per l’electricitat i el turisme

kia va cobrir els requeriments de capital establerts pel reial decret llei per al reforçament del sector financer. Després de la sortida a borsa, el seu nivell de solvència (Core Tier 1) es va situar en el 9,9%. Però els balanços de la banca es van seguir deteriorant al ritme de la crisi. El novembre del 2011 el Banc d'Espanya va intervenir el Banco de Valencia, una entitat integrada en el Banco Financiero y de Ahorros (BFA), i li va injectar 3.000 milions. La nacionalització va propiciar la dimissió d'Olivas a Bankia i BFA.

La setmana passada, Bankia va remetre a la Comissió Nacional del Mercat de Valors unes xifres no auditades que revelen que el pes del totxo supera els 37.000 milions en el seu balanç, mentre que el seu valor en borsa sumava ahir 4.375 milions. Ahir adquiria més actualitat que mai una de les frases que va pronunciar el governador del Banc d'Espanya el 2009: «Hem d'estar orgullosos i hem de dir que la solidesa del sistema financer espanyol és un dels suports al creuar aquesta crisi».