No tenim temps

Aquesta no és la primera crisi que pateix el sistema financer espanyol, ni tampoc serà l'última. Però mai abans hi havia hagut tanta atenció mundial sobre el nostre sistema, mentre que les receptes tradicionals semblen insuficients, almenys perquè facin efecte en el temps que ens concedeixen els que ens jutgen.

En altres crisis s'han anat digerint els ajustos de mica en mica i el pas del temps i la recuperació econòmica han ajudat a sanejar els balanços danyats. Una crisi immobiliària com l'actual es pot pair de manera tradicional en un termini d'uns 10 anys, però tant els famosos mercats com els nostres socis europeus no estan disposats a esperar tant.

És innegable que s'ha fet moltíssim en aquests primers cinc anys de crisi. Cap país ha emprès una consolidació sectorial com l'espanyola dels últims dos anys, però encara queda camí per recórrer. Malgrat les successives i creixents exigències regulatòries que han anat accelerant el ritme dels ajustos, hi ha unes quantes entitats que encara presenten prou incògnites perquè l'ombra del dubte s'estengui -de manera injusta-, sobre la totalitat del sector, entre altres coses perquè al supervisor li costa massa assenyalar els que concentren els problemes.

Tant si ens agrada com si no, sembla necessari fer un nou moviment que almenys allunyi els voltors i els taurons del mercat durant un bon temps, perquè la recent reforma financera, extremadament dura, no els ha satisfet, com demostra l'evolució de la prima de risc i de les cotitzacions borsàries de les accions dels bancs.

El principal problema dels nostres bancs està centrat en la qualitat del crèdit promotor. S'ha sanejat més o menys la meitat del total de la inversió, però el got està mig buit perquè el dubte s'estén sobre la resta. Importa ben poc la qualitat real del deute restant: per als analistes és dolenta encara que es demostri el contrari. Si s'eleva el llistó de les provisions, tornaran a aprovar l'examen els de sempre i tornaran a mig suspendre'l els que tenen l'aigua a l'altura del coll... o al nas.

La neteja total passaria per proveir més encara o per vendre per blocs aquests actius a preus de mercat, és a dir, a preu de ganga. En un cas o en l'altre, farien falta diners que els que estan bé, la majoria, trobarien a costa dels seus resultats i els que estan malament, acabarien per no trobar. A poc a poc arribem a la gran pregunta: ¿qui posarà els diners que falten? De moment, el Banc Central Europeu (BCE) no ha passat de les bones paraules i no sembla clar que es pugui fer a costa d'assumir encara més dèficit.

Notícies relacionades

La visita de viatgers tot l’any fa pujar un 20% l’ocupació en el sector

No és un fracàs

Fa molts mesos que els justos paguen pels

-cada vegada menys- pecadors. El cafè per a tothom és injust i la caiguda de valor en borsa i de ràtings d'entitats sanejades no ha de continuar. El sistema com a tal podria seguir ajustant-se a foc més o menys lent, però els riscos als quals se'l sotmet són excessius, des de l'encariment del seu finançament fins a opes no amistoses, perquè ja és un xollo comprar a la borsa espanyola. És temps d'actuar, encara que sigui a costa d'assenyalar amb el dit els pocs sobre els quals l'ombra del dubte ja resulta del tot insuportable.