No és un fracàs

No és un fracàs

Manu Mitru / EPC

1
Es llegeix en minuts
Joan López Alegre
Joan López Alegre

Periodista i exdiputat al Parlament

ver +

Tenim una doble moral: una onada de turismofòbia recorre els nostres carrers i, alhora, els últims sis anys ha crescut un 21% la despesa familiar en hostaleria i turisme. Ens queixem que no ens creuem amb cap veí al passar pel Gòtic però oblidem que no hi ha ni un sol habitant de Manhattan al ferri de Battery Park a Staten Island. Aclarim-nos: o estem a favor del turisme i reconeixem que sense ell ens moriríem de gana o hi estem en contra. El que no té sentit és que, d’una banda, gastem diners públics, a cabassos, en promoció turística, i simultàniament prenguem mesures per carregar-nos-el, com per exemple la de dificultar a un estranger comprar-se una vivenda, que podrien ser considerades com a xenofòbia econòmica. Barcelona és la ciutat amb més turistes per quilòmetre quadrat del món. ¿Això és un fracàs? És més, ¿és evitable? Potser no. Som imbatibles. Malgrat tot, vivim en un lloc increïble, així que frenar el turisme amb mesures coercitives és perdre el temps. Aurélie Sandler defineix Barcelona com la ciutat triple a: platja, cultura i gastronomia.

¿Creixerà el turisme il·limitadament? No. La consultora Simon-Kurcher afirma que la tendència és buscar llocs menys massificats i que un 25% dels turistes estan disposats a canviar de destí si està menys freqüentat. De fet, el BBVA Research assenyala que en el primer trimestre del 2025 han caigut les pernoctacions i, alhora, s’han revisat a la baixa les perspectives de creixement econòmic. A Espanya, turisme i prosperitat són indissociables. El problema és que, en la recerca de culpables per a la falta de vivenda i la insuficiència d’infraestructures, els governs i part de la societat han assenyalat el turisme i l’han utilitzat com a excusa per no assumir responsabilitats, quan la realitat és la contrària: el poc que s’hi ha invertit és en gran mesura gràcies als ingressos que l’Estat rep procedents del turisme. Quan la vivenda turística representa menys del 5% del parc immobiliari de la província de Barcelona, creure que prohibir els apartaments arreglarà el problema del lloguer és demagògia barata.