Futbolins a la Xina

Sitjas és un dels

empresaris catalans

amb més experiència a la Xina. El 1982 va arribar com a professor a Chengdu. «No podíem sortir del recinte per a estrangers. Una vegada vaig anar a un restaurant i es van formar cues per veure'm. Era el primer occidental que veien». Busca socis per estendre el seu

negoci per l'Àsia.

Jordi Sitjas jugava al futbolí un parell d'estius enrere amb els seus fills a Girona quan es va preguntar si podia funcionar a la Xina. Avui té 96 futbolins a bars, pistes de bitlles i billars del llac Hou Hai, la zona universitària de Wudaokou i Sanlitun, epicentre lúdic pequinès.

Sitjas, de 51 anys, es va presentar amb la idea a Billares Córdoba, referent del futbolí a Catalunya. Cada un costa 1.800 euros, que amb les taxes d'enviament a Pequín supera els 2.000. Amb partides a cinc iuans (0,60 euros), els comptes no sortien. Rebutjada la compra i amb la fusteria com ahobby, Sitjas va demanar que li ensenyessin a fabricar-ne. Va ser un curset accelerat de 40 dies sobre tallar, encolar i envernissar. El tracte amb Billares Córdoba és de paraula, sense papers.«Va ser un pacte romàntic, gairebé un favor. El meu únic deure moral és no fabricar bunyols que puguin perjudicar la seva imatge perquè els futbolins porten la marca Córdoba».Al principi comprava els components a Espanya, però des que recorre a materials xinesos els costos han baixat.

Qualitat

El model de Sitjas va haver de vèncer inèrcies oposades. No ven ni lloga els seus futbolins: els col·loca. Va suar per convèncer els locals del canvi de model. Hi va ajudar que els escassos futbolins a Pequín fossin del model Tornado.«Es trencaven molt fàcilment. Si es partia un jugador, havien de comprar un futbolí nou. Jo els vaig dir que el meu no durava dos mesos sinó 30 anys. Són 150 quilos de bona fusta. En tinc un en una sala de concerts on la gent hi salta a sobre»,explica. Sitjas en supervisa cada dia l'estat, els cuida i arregla.

Els Tornado són gratuïts per al client que juga, així que el següent repte va ser convèncer del pagament. Funcionen amb unes monedes especials que reparteixen els bars a canvi de cinc iuans. Els beneficis es parteixen a mitges. Alguns generen 3.500 iuans (418 euros) mensuals, altres a tot just 500 (60 euros).

Sitjas és un dels empresaris catalans amb més experiència al país. El 1982 va arribar com a professor a Chengdu, a la província de Sichuan. La Xina encara es desemperesia i les seves estrictes regles casaven malament amb la joventut contestatària de Sitjas. Va ser expulsat i declarat persona no grata. Va marxar a Taiwan i va començar a posar en contacte empresaris espanyols amb xinesos.

Després va treballar 10 anys al Copca, l'entitat dedicada a la projecció empresarial exterior de Catalunya. També en una multinacional farmacèutica i en una cadena de distribució alimentària catalana, totes dues afectades per la crisi.

A curt termini es planteja invertir en maquinària (polidores, serres mecàniques, etcètera) i ampliar la producció per ampliar el seu negoci primer, al mercat xinès, i després, a l'Àsia. Ha rebut trucades d'una trentena de locals de Shanghai i busca un soci de confiança a la ciutat: el seu model requereix supervisió diària per impedir la desaparició de futbolins o estafes en la recaptació.

Notícies relacionades

Ecoener reforça el seu consell d’administració amb experts en energia

L’Ibex 35 tanca en màxims mai vistos en els últims 17 anys

Sitjas denuncia la picaresca creixent:«El soci xinès pretén aprendre el negoci i quedar-se'l. Això ve acompanyat d'una política estatal cada cop més òbvia de posar-li les coses difícils a l'estranger». Per això, els únics ajudants que té al taller són dos jubilats: no tem que obrin un negoci similar a la porta contigua.

Afirma que la Xina continua sent un bon lloc per fer negocis, però que exigeix temps, paciència i estudi.«Això no és la terra promesa –assegura–.Més aviat és un país amb molt desordre.