Raphael: "Els divos no es claven les pallisses que em clavo jo"

Raphael és notícia aquesta tardor per la seva participació en Mi gran noche, la pròxima pel·lícula d’Álex de la Iglesia, el títol de la qual s’inspira en la seva coneguda cançó. Però la lletra del seu repertori que defineix més bé el moment vital que està travessant és una altra: la de Qué sabe nadie. Als seus 72 anys, i després de 55 sota els focus, aquesta temporada ha decidit marcar-se un disc on canta acompanyat per una orquestra simfònica i tornar a posar-se a les ordres d’un director de cine quatre dècades després de la seva última visita a la cartellera. Amics, familiars i col·laboradors pròxims van aixecar les celles quan van saber els seus plans, però ningú va aconseguir dissuadir-lo. “A veces oigo sin querer algún murmullo. / Y no hago caso y yo me río y me pregunto / ¿Qué sabe nadie?”, diu la cançó.

Amb l’ímpetu d’un jove i les ganes d’agradar d’un nouvingut, Miguel Rafael Sánchez Martos (Linares, Jaén, 1943) se sotmet aquests dies a llargues sessions d’entrevistes i fotos que, amb una insistència una mica pesada, solen incidir en el tema de l’edat. No és normal desplegar tanta intensitat a aquestes altures de la seva carrera, però el fetge que li van trasplantar fa 12 anys, diu, no només li ha allargat la vida: també li ha tornat una seguretat en si mateix que creia perduda. I no sembla que l’aconselli malament: surt a la pantalla encarnant Alphonso –un malèvol divo de la cançó amb ressons de caricatura histriònica del mateix Raphael– i a la sala es disparen les rialles; anuncia la gira del seu àlbum Sinphonico i en qüestió d’hores s’esgoten les entrades. Els dels seu voltant que se sorprenien, ara es freguen els ulls, però ell segueix cantant: “De por qué doy siempre el alma cuando me pongo a cantar / De por qué mis carcajadas / ¿Qué sabe nadie?”.

¿Què va sentir quan Álex de la Iglesia va cridar: ‘¡Acció!’?

Em va sorprendre que m’hi sentís tan bé, que hi estigués tan a gust, que tot fluís tan fàcil. Però el mèrit no és meu, sinó d’Álex i de la gent tan estupenda que m’envoltava en el rodatge. Em cuidaven meravellosament bé, i això et dóna molta tranquil·litat. Ara es treballa d’una altra manera. Fa anys, l’artista anava, feia el seu paperet davant de dues càmeres i se n’anava. Ara hi ha una dotzena de càmeres i més companyerisme, més pinya. He fet amics nous, ha sigut tota una experiència, m’ha encantat.

Fixi’s el que s’estava perdent

Sí, però vull que quedi molt clara una cosa: Raphael no ha tornat al cine, com han dit alguns, perquè en realitat mai me’n vaig anar. Ni em vaig acomiadar mai, ni vaig prendre la decisió conscient de deixar de fer pel·lícules. Simplement, em vaig dedicar a la música i vaig començar a fer gires llarguíssimes que m’impedien escapar-me a un rodatge. Durant aquests anys han vingut molts directors i productors a preguntar-me si em venia de gust fer una pel·lícula, però volien començar al cap de dos mesos. I, és clar, potser m’enganxaven en plena gira per Amèrica.

¿Aquestes quatre dècades d’absència de la gran pantalla s’expliquen per un problema d’agenda, doncs?

No només d’agenda. Cada vegada que em proposaven una pel·lícula, jo responia: “Porta’m un guió”. Però ningú me’l portava. A mi no em serveix de res que un director fantàstic em truqui i m’expliqui que vol fer cine amb mi, jo necessito veure el guió. Perquè jo sé millor que ningú si una cosa la puc fer o no.

¿Álex de la Iglesia sí que li va portar un guió?

Álex és un tipus molt intel·ligent. Feia anys que em llançava encàrrecs i a 'Balada triste de trompeta' em va invitar a fer una petita col·laboració. Li vaig dir que no, però en aquell moment vam parlar seriosament sobre la idea de fer cine junts. També li vaig demanar el guió, com a tots, i la cosa va quedar aquí. Quan ja pensava que s’havia oblidat de mi, un dia va aparèixer i em va dir: “Té, el guió”.

¿Què el va animar a donar-li el sí, vull?

Que el personatge que m’oferia no tenia res a veure amb mi. A mi el que m’agrada és interpretar. Fins ara he tingut la sort de fer pel·lícules molt taquilleres, però totes molt semblants: sempre em passava mitja pel·lícula cantant, al final se’m moria la noia i jo l’acomiadava amb una cançó d’amor. Aquest cop és diferent. Per primer co`p faig un dolent dolentíssim de veritat.

¿Va dubtar en algun moment?

Confesso que sí. Quan vaig llegir el guió els hi vaig passar als meus fills, perquè jo acostumo a consultar a casa tot el que faig. Els diumenges, quan ens ajuntem a dinar, em pregunten: “Papa, ¿què estàs preparant?”. I jo els dic: “Doncs això, això altre i el de més enllà”. I ells em donen la seva opinió. Al final faig el que vull, però m’agrada escoltar-los, perquè em diuen les coses a la cara, tant les bones com les dolentes, i això em dóna confiança. La pel·lícula també la vam sotmetre a debat a casa perquè m’inquietava un dubte.

¿Quin?

El personatge que interpreto, Alphonso, és un divo de la cançó que tiranitza el seu fill i fa males passades a altres artistes per poder quedar millor que ningú. Li vaig preguntar al meu fill si creia que la gent podia pensar que jo sóc com ell, i em va respondre amb molt de seny: “Papa, ¿a aquestes altures del partit creus que la gent encara no sap com ets?”. Em sembla que tenia molta raó.

¿És una mica divo?

¿És una mica divo?Les persones que em coneixen saben que no. Només cal veure la meva trajectòria, els divos no es claven les pallisses que em clavo jo. Álex volia que el personatge es digués com jo, però el vaig convèncer perquè el canviés, perquè no es tractava de la meva vida, ni a la pel·lícula faig de mi. La meva realitat no té res a veure amb la d’Alphonso. L’únic que compartim és el ph del nom.

Ja li deuen haver explicat que quan vostè surt a la pantalla la gent es parteix de riure al pati de butaques. ¿Hem descobert un humorista?

És normal que se sorprenguin i riguin, perquè mai m’han vist en aquest paper. ¿Humorista? Tampoc és això, però sí que reconec que tinc un punt graciós molt marcat. Sóc una persona amb molt sentit de l’humor, els que estan a prop meu saben que les rialles mai falten al meu voltant. M’agraden les bromes, sobretot fer-les.

Veient-lo en un paper tan exagerat com a Alphonso, semblaria que volgués riure-se’n del seu propi personatge, de Raphael. Fins i tot li dedica pulles a Julio Iglesias.

Me’n ric del personatge, no de mi, perquè Alphonso és per riure-se’n, i perquè em recorda alguns divos que he conegut en la meva carrera, sobretot antics, de la meva època, que sí que pateixen aquest divisme fora de tota lògica. La menció a Julio Iglesias és una broma que sé que li farà molta gràcia. Estic segur que riurà quan vegi la pel·lícula.

¿Hem de riure’ns de tot?

No. Jo sóc molt partidari del sentit de l’humor, el practico molt i pobre del que no ho faci, ell s’ho perd, no sé com es pot suportar la vida sense humor. Però no és cert que un se’n pugui riure i fer bromes de tot. Tampoc és això.

¿Li va demanar expressament a Álex de la Iglesia un personatge tan còmic com aquest?

L’únic que li vaig demanar va ser que no hi hagués molta sang, la resta era cosa seva. Les dues pel·lícules d’Álex que més m’agraden són La comunidad i la que hem fet ara. 'La comunidad' m’encanta. Em semblen divertidíssims aquells personatges tan recargolats del veïnat, m’agradaria fer una pel·lícula així. Ja tenim títol: El portero de la comunidad [riu].

¿S’ha quedat amb ganes de comèdia?

Preferiria anar alternant. Tinc molts registres i ara no em vull encasellar en l’humor. ¿Per què no provocar el plor també, o rodar alguna cosa romàntica, o donar vida a un assassí, o a un psicòpata? És complicat fer cine amb mi per la durada de les meves gires, però és qüestió que m’enviïn un guió amb temps i ho mirem.

Veient-lo tornar al cine al mateix temps que treu un disc simfònic, hi deu haver gent que es pregunta: ¿quina necessitat té aquest home de clavar-se aquestes pallisses?

La resposta és simple: m’agrada amb bogeria la meva professió. ¿Què vol que faci, que me’n vagi a Benidorm a estiuejar? No, per fer això falta molt.

¿El cansa la pregunteta de la jubilació?

No, perquè és un tema que tinc assumit, i que per a mi és molt clar: no em penso jubilar mai. I menys després del motor nou que m’han posat, que fa que em trobi millor que quan tenia 30 anys. Però no m’he tornat boig, sóc una persona molt coherent i assenyada amb les coses serioses de la vida i sé que un dia m’aixecaré del llit i notaré que no puc fer el que feia abans, que em canso, que ja no funciono igual.

¿Què passarà aquell dia?

El que passi aquell dia no ho sabrà ningú. Prendré la decisió que hagi de prendre, però no faré un drama ni ho anunciaré als quatre vents. Pot ser d’aquí 20 anys, de cinc o demà mateix. Un dia em despertaré i em diré: “Raphael, fins aquí hem arribat”. I punt.

¿No farà una gira de comiat com fan molts col·legues seus?

¡No! ¡Quin disbarat! Amb el que m’agrada a mi la meva professió, em passaria tot el dia plorant. Imagini’s: ¿Avui és l’últim dia que canto a Nova York? Doncs, apa, vinga plorar. L’endemà igual a Mèxic. Després a Buenos Aires. ¿Vol que estigui tot aquest temps dient-me a mi mateix que mai tornaré a pujar a aquells escenaris? ¡Quin horror! No, jo prefereixo desaparèixer i ja està. No m’agraden els comiats.

¿I l’endemà?

L’endemà em dedicaré a fer una cosa que no acostumo a fer, que és viure dels records. Jo no sóc gens nostàlgic. No em sentirà mai parlar del passat, mai. Si em pregunta què vaig fer tal any, li contesto per educació, però sóc l’antítesi de l’avi que va pel món explicant batalletes. I miri que en tinc per explicar. Però no. A mi només m’agrada parlar del que faré demà, perquè l’avui ja forma part del passat.

¿Li agrada mirar les seves pel·lícules antigues?

Ni miro les meves pel·lícules ni escolto els meus discos. Els escolto molt mentre els faig, però després no. Ahir a la nit, sense anar més lluny, vaig estar treballant sobre una cançó que estic preparant. Ara estaré uns quants dies escoltant aquesta gravació insistentment buscant-hi defectes. Però després serà per al públic, no per a mi.

¿A casa seva no sonen els seus discos?

Si arriba algú i em demana que n’hi posi un, l’hi poso, però de mi mai surt la idea. A més, és que jo els escolto d’una manera diferent, només hi trobo defectes. Li confessaré que hi ha una paraula que pronuncio malament en una cançó que vaig gravar fa molts anys que encara avui em segueix martiritzant.

¿Quina és?

Es diu Cuando tú no estás i surt en un disc del qual s’han venut milions de còpies. En un moment determinat, dic: “Pero yo me encuentro entre ‘trinieblas’”. No tinieblas, ¡trinieblas! Ai, em sento fatal cada vegada que la sento. Probablement ningú s’ha adonat del detall, però jo sí, i per a mi és suficient.

¿És molt perfeccionista?

Molt, massa, punyeterament perfeccionista. El meu fill Manuel m’ha de dir a vegades: “Papa, disfruta una mica”.

¿Pateix?

Sí, però es compensa amb altres moments. Com el que vaig viure l’altre dia. No passa diàriament, ni de bon tros, però de tant en tant sí. Vaig estar gravant una cançó molt diferent de les que acostumo a cantar i a l’escoltar-la més tard a l’estudi que tinc a casa, em vaig emocionar tant que em van caure dues llagrimotes. I em vaig dir: “¿Com es pot cantar així amb 72 anys?”. És que no és normal. Tot és gràcies a això, al motor [es palpa el fetge]. Si no, no s’entén aquest tros de veu que tinc als meus anys. He vist gent molt important que a l’arribar a una certa edat seguien cantant amb encant, però la veu ja no era el mateix. Això meu no és normal.

¿Ja ho té assumit?

Puntualitzo: sóc una persona molt normal que ha tingut la sort que li han posat un motor nou que funciona de meravella. A mi m’han regalat una pròrroga impagable. No és lògic que respongui com responc, jo sóc el primer sorprès. No m’hauria imaginat mai que aquest nou fetge em perfeccionaria d’aquesta manera. I sento que va a més: 12 anys després d’aquella operació, cada dia estic millor. 12 anys ja, fixi’s, el nou Raphael va fer la primera comunió fa poc. Ara va camí de l’adolescència [riu].

Em pregunto si aquest fetge preadolescent té alguna cosa a veure amb la connexió tan estreta que manté últimament amb el públic jove. ¿Què li sembla que adorar Raphael sigui avui de moderns?

Jo ja porto cinc generacions de joves a les meves espatlles, així que aquesta connexió no em sorprèn. Quan em van demanar que cantés al festival de música indie Sonorama, em va semblar el més normal del món, perquè jo he sigut molt indie tota la vida. I segueixo igual d’independent. Vaig al meu aire i faig en cada moment el que crec oportú.

Altres de la seva quinta no han tingut aquesta reivindicació del públic més jove.

Perquè potser això no els agrada tant com a mi i prefereixen fer paelles els diumenges al jardí o anar-se’n a Benidorm. Tinc un bon amic que compon i canta de meravella i que està a casa seva. Quan parlem, sempre em diu: “Això teu no és normal, Raphael, tu tens unes ganes…”. Doncs sí, cadascú és com és.

¿Això seu són ganes?

Són ganes, que disfruto fent el que faig i que vaig néixer per a això. I li asseguro que no és fàcil. Sobretot si ets indie com jo. Moltíssimes vegades he volgut fer una cosa i he topat amb l’empresari de torn que em deia espantat: “¡¿Però on vas?!”. La meva resposta ha sigut sempre la mateixa: “No et preocupis, ja ho faig jo, ja poso jo els diners”. Per anar així per la vida has de tenir una fe en tu mateix molt gran. ¿Potser creu que quan vaig proposar fer Sinphonico no em van mirar com si estigués boig? Doncs aquí estic, omplint tots els teatres per on vaig.

¿Què persegueix?

Fer el que he de fer a aquestes altures de la meva carrera: grans coses molt ben pensades, molt ben parides i sempre molt ben envoltat. Perquè la gent surti del teatre dient: “¡Mare de Déu!”. Sé que per a ells és un orgull enorme que els ofereixi això, perquè després vénen i m’ho diuen. El que no tindria sentit és que en aquest moment em posés a fer coses barates i dolentes. No, això no.

¿El plaer més gran quan el sent, quan està sobre l’escenari davant 5.000 persones, quan està gravant, quan els seus fans li expressen aquest orgull que comenta…?

El plaer més gran el sento quan estic fent una cosa i al sentir-la m’emociono i em dic: “Sí senyor, és això; per aquí, per aquí”. Com l’altra nit, quan vaig escoltar el que estava gravant i em van saltar les llàgrimes. A vegades arriba gent que et diu: “Per aquí, no”. Però tu saps que sí, que l’has encertat.

Aquesta actitud comporta el perill d’acabar confiant en un mateix més del que convé.

Al contrari, això és estar permanentment en dubte, sempre penjant d’un fil, sempre creient que no ho faràs bé. Però quan ho aconsegueixo, se me’n van tots els dubtes. Si llavors arriba algú i em diu que no li agrada, penso: “Bah, què hi entén aquest”.

¿Té por de les crítiques després d’haver tornat al cine? ¿L’afectaran si el deixen malament?

Notícies relacionades

«Seria meravellós veure Raphael convertit en Hannibal Lecter»

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Les llegiré, perquè sempre les llegeixo, però una crítica no és més que l’opinió d’un senyor. No entenc per què ha de tenir més raó ell que jo. Criticar és molt fàcil, el que és difícil és fer les coses.

Estigui tranquil, el deixen bé.

Ho agraeixo de tot cor, però segueixo pensant que ho podria fer millor. Ja li he dit que sóc molt perfeccionista. L’altre dia vaig sentir algú que deia que m’haurien de nominar per al Goya a l’actor revelació. No vaig poder evitar riure. ¡A aquestes altures! ¿S’imagina? ¡Raphael premi revelació! Digui’m si no és per morir-se de riure.