«Seria meravellós veure Raphael convertit en Hannibal Lecter»

Torna l'Álex de la Iglesia més excessiu amb una d'aquelles comèdies destinades a convertir-se en un clàssic immediat. Mi gran noche recupera la figura de Raphael per situar-la al centre d'un disbarat esperpèntic ambientat en la gravació d'un especial de la nit de Cap d'Any en què un bon nombre d'estrelles del panorama nacional se submergeixen en un caòtic i hilarant circ de tres pistes on tot pot passar. Un espectacle vodevilesc en forma de deliri trash en el qual es perceben ràfegues de crítica a la realitat social del país a través d'una relectura de la nostra cultura popular.

-La pel·lícula comença amb una coreografia homenatge a Adriano Celentano i Raffaella Carrá, i això és només el principi. Em fa la sensació que volia fer un musical.

 

-Totalment. Era un especial de la nit de Cap d'Any, i de seguida ens vam adonar que els números musicals eren vitals per a la història. Perquè, al final, ens donaven una eufòria i una alegria que necessitàvem que tingués la pel·lícula. Jo la veig com una mena de tragèdia grotesca amb un seguit de personatges conduïts directament a l'abisme però a través d'un dispositiu musical que et dóna energia i ganes de disbauxa.

-Igual com passava a 800 balas, aquí també ha utilitzat una figura icònica per aportar sobre ella un nou punt de vista, en aquest cas Raphael.

 

-Raphael és un símbol i forma part de la història d'Espanya. Ell representa una manera de ser, un món, un rerefons, un background al·lucinant que d'alguna manera ens defineix.

-Segons sembla, després d'aquesta experiència, a tots dos els agradaria treballar junts una altra vegada.

 

-Raphael exigeix una trilogia. Jo crec que el següent pas és que fes de psychokiller. Seria meravellós veure'l convertit en una cosa així com un Hannibal Lecter castís. Un Cinquanta ombres d'en Raphael.

-Parli'm del treball amb els actors.

 

-La millor manera de controlar un procés és deixar llibertat. Llavors els actors se senten desprotegits i volen que els guiïs. Cal generar un clima en què l'actor se senti còmode i a la vegada desvalgut. Crec que m'odiaran si llegeixen això (rialles).

-¿Per què ha volgut ambientar la història en la nit de Cap d'Any?

 

-De petit l'especial de Cap d'Any era per a mi el moment més important de l'any. Televisivament fascinant. Parlar d'això era inconscientment molt il·lustrador, perquè representa una cosa que ja no existeix, que ja no pots veure al país, tothom unit fraternalment veient la mateixa cosa al mateix temps. Em venia de gust recuperar aquell esperit.

-També hi ha un rerefons de crítica social dins de la pel·lícula.

 

-Sempre és recomanable no abstreure tant les coses que no sàpigues en quin lloc o moment passen. Col·locar-ho en un entorn específic serveix perquè l'espectador s'hi senti més identificat. Al final, del que estem parlant és d'un grup de gent tancada en una situació que sembla impossible, que està a punt d'explotar, i amb l'única sortida d'assumir que no té solució.

-Hi ha moltes referències a la nostra cultura a la pel·lícula. ¿Creu que podrà entendre's a fora?

Notícies relacionades

BCN acollirà la primera exposició de Charlotte Perriand

L’àlbum en directe ressuscita com a eco de gires globals

 

-Al final jo crec que com més local sigui una pel·lícula, millor funciona fora. Aquest ha sigut el secret internacional d'Almodóvar o de tants altres que han fet de la concreció, una cosa universal. Perquè a l'espectador li fa la sensació que està vivint una sèrie de costums d'un altre que curiosament encaixen amb les teves.