Liv Ullman, molt més que la musa de Bergman

Fer servir apel·latius com 'Gran Dama' o 'icona' per referir-se a ella és quedar-se ridículament curt: Liv Ullmann ha fet unes 50 pel·lícules, entre elles diverses de les més importants de la història. Potser llegenda viva seria un qualificatiu més adequat, si no fos per l’aclaparadora humilitat que l’actriu i directora noruega evidencia en persona, i perquè la seva aparença no concorda amb aquest bagatge: encara que degudament historiada, la seva cara reté tota la bellesa que tenia quan el gran Ingmar Bergman la va sondejar en detall per captar la vulnerabilitat i la sensual intel·ligència que també ara, asseguda a la taula d’un restaurant de Toronto, projecta naturalment. L’edat, en tot cas, ha afectat les seves decisions professionals. Quan Steven Soderbergh li va proposar interpretar l’ex de George Clooney a 'Ocean’s Twelve' (2004), la seva negativa va ser immediata. “Em vaig imaginar sortint de l’avió i contemplant la cara horroritzada dels productors”, revela entre rialles.

Que la seva carrera com a actriu s’associï invariablement a la de Bergman no només “és un plaer indescriptible”, sinó que a més “és lògic”. La seva relació amb el cineasta suec va molt més enllà de les 11 pel·lícules que van rodar junts, entre elles obres magnes com 'La hora del lobo' (1968), 'Passió' (1969), 'Crits i murmuris' (1972) i 'Sonata de tardor' (1978). Va ser gràcies a dos guions semiautobiogràfics de Bergman, de fet, que Ullmann va aconseguir renom com a directora: 'Confessions privades' (1996), que recreava l’infeliç matrimoni dels pares del suec, i 'Infiel' (2000), crònica de la destrucció causada per l’afer entre una dona i el millor amic del seu marit.

Quinze anys després, Ullmann ha tornat a dirigir: des de divendres que ve als cines espanyols, 'La señorita Julia' adapta la peça teatral homònima estrenada pel suec August Strindberg el 1888, en què meditava sobre la batalla dels sexes i els conflictes de classe a través de l’asfixiant relació entre una altiva aristòcrata (Jessica Chastain) i un servent amb ànsies de prosperar (Colin Farrell). “La seva història encara té més rellevància ara que quan va ser escrita”, opina Ullmann. “En primer lloc perquè el sistema de classes és més ferotge que mai, però sobretot perquè tots som com Julia: ens trobem molt sols, entre altres coses perquè no estem disposats a escoltar-nos. No connectem entre nosaltres”.

Strindberg, sota l'òptica femenina 

L’obra de Strindberg ja ha estat adaptada moltes vegades en el passat, però mai abans per una dona. “I ja era hora. Perquè l’autor odiava les dones, i no crec que les entengués realment. He volgut posar alguns punts sobre les is. Per exemple, jo he volgut emfatitzar la problemàtica influència que exerceix en Julia l’ombra del pare”.

El trauma derivat de la figura paterna és una cosa que Ullmann coneix bé. “No tinc gaires records del meu pare, però guardo en la memòria la seva imatge amb la jaqueta de cuir marró, agafant-me de la mà. I encara avui busco aquella mà”. Va morir quan ella només tenia 6 anys: l’hèlice d’un avió en va tenir la culpa. “El vaig anar a visitar a l’hospital i em va dir: ‘Liv, tu i jo ens retrobarem en un món millor”. Els seus ulls s’entelen mentre busca les paraules. “Tinc 75 anys i en fa 30 que estic feliçment casada, però segueixo intrigada pels homes perquè el primer de la meva vida em va deixar massa aviat”. Per tancar el tema patern amb humor, recorda el primer que li va dir a James Stewart quan el va conèixer als anys 70: “Sempre vaig voler que fos vostè el meu pare”.

De Bergman se’n va enamorar durant el rodatge de 'Persona' (1966). Ell gairebé li doblava l’edat –en tenia 47; ella, 26–, i tots dos estaven casats. “Fins que el vaig conèixer, jo sempre m’havia sentit invisible. De petita subornava les meves companyes de classe perquè m’acompanyessin al cine. A penes parlava fins que vaig trobar Ingmar”. Recorda com, en una ocasió, al recollir Bergman de l’aeroport li va haver de donar la mala notícia de la mort de la seva mare. “Allà, assegut al cotxe, va revelar tota la fragilitat d’un nen, i llavors vaig saber que mai el deixaria. D’alguna manera mai ho vaig fer”. Tot i que la seva relació només va durar cinc anys, l’aliança va continuar fins a la seva mort, el 2007.

Amant possessiu

Va ser un idil·li captivador, per bé i per mal. Ella es va quedar ràpidament embarassada –la seva filla, Linn Ullmann, és avui una novel·lista d’èxit–, i es va mudar a la casa que Bergman va construir per a ells a la remota illa bàltica de Farö. Ell era tan possessiu que va construir tanques al voltant de la propietat. “Va ser la seva manera de dir-me que no volia que veiés els meus amics, ni que anés a visitar la meva família a Noruega”, recorda. “Jo era molt jove, i aquella no era la vida que havia imaginat”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

No és estrany que sentís una por atroç a descobrir que no era res sense ell. “Ell em deia la seva Stradivarius, i això m’intimidava moltíssim”. Però no va trigar a desposseir-se d’ell. 'Los emigrantes' (1971), sobre una parella sueca que arriba als Estats Units al segle XIX, li va proporcionar un Globus d’Or i la nominació a l’Oscar. “Em van començar a ploure ofertes a Hollywood i el meu agent em va empènyer a dir que sí a totes”. Van resultar ser males ofertes. “En un any vaig arruïnar dos estudis. Però el cert és que em vaig sentir alleujada”.

Si no hagués estat pel fracàs de la seva aventura americana potser no hauria tornat a Suècia per rodar 'Secrets d’un matrimoni' (1973), ni hauria començat a escriure llibres. Potser mai hauria provat sort com a directora. “Dirigir m’ha proporcionat més plaer que actuar, perquè darrere de la càmera no he de pensar tant en mi ni en el meu aspecte”. No obstant, reconeix, l’eufòria que li produeix acomodar-se dins d’un personatge segueix sent única. “Tots els actors que es queixen de la seva feina no saben de què parlen. Se’ns permet contactar amb emocions que per a moltes persones són inaccessibles, experimentar en tota la seva plenitud el que significa ser humà. ¿No és un privilegi increïble?”.