Morts que esquitxen, o aquest 'thriller¿ no és per a delicats

“Un dia vaig llegir una crítica d’un llibre nostre que deia: ‘Uf, és que ens ho fan passar molt malament”. Nieves Abarca aguditza la veu diverses octaves i imita la manera de parlar d’una nena cursi. No serà l’última vegada que esclata de riure al llarg de la conversa: té unes sortides còmiques que fan que l’entrevistador lamenti que els lectors no la puguin sentir a més de llegir-la i que es cregui a ulls clucs Vicente Garrido quan diu que un dels grans al·licients d’escriure amb ella a quatre mans és que s’ho passen de meravella. Segur.

“¿Sap què passa? Que sóc mig valenciana. El meu pare era valencià i a mi em van educar en la maldat llevantina”, fa broma quan se li assenyala que a ella, nascuda a la Corunya el 1968, no se li pot aplicar allò que amb els gallecs no se sap si pugen o baixen. Abarca parla ben clar, tant quan s’enfila dalt de tot del pentagrama com quan utilitza el seu to de veu habitual. Res més lluny de la seva voluntat que acontentar a tothom o ser políticament correcta, així que dispara les seves opinions amb la contundència que utilitza Valentina Negro, el personatge que el tàndem Abarca-Garrido ha fet triomfar en una saga que arriba a la seva tercera entrega: El hombre de la máscara de espejos (Ediciones B). Abans van ser 'Crímenes exquisitos' i 'Martyrium', totes dues a Versátil. Independents però interrelacionades, en totes tres hi ha acció a dojo, violència descarnada i lectors sense ungles. Unes novel·les no aptes per a delicats.

“¡És clar que ho fem passar malament! –continua Abarca–. Però és que, si no vols patir, ¿per què et poses a llegir novel·la negra? A mi és que no m’agrada la novel·la negra nòrdica, aquests llibres tan freds i tan insípids... Bé, algun autor sí que m’agrada, però vaig cometre l’error de llegir-me tot Henning Mankell i a l’última pàgina de l’últim llibre vaig tenir una revelació: ‘¿Què he fet llegint aquest senyor tant de temps? ¡Si no passa res, i és tot una crítica social d’una cosa que no existeix!’. Perquè ens han fet creure que allò és un lloc fosc i diabòlic, i en realitat viuen de meravella. Quan algú em diu que som els nous Larsson penso: ‘I ara, per favor’. I això que el primer llibre de la seva trilogia em va encantar, però els altres dos em van semblar un anunci d’Ikea barrejat amb un altre d’Apple. Per no parlar de Camilla Lackberg, que és “¡ai, els trigèmins, que són a la incubadora... Senyor assassí, esperi’s per favor!”. I tornem al to agut i la traca valenciana.

En la ment del psicòpata

“Una novel·la negra, com Ho són les nostres, que a més contenen elements de thriller, policíacs, gòtics, t’ha d’afectar. Si no, serà una novel·la més”, intervé Garrido. I més quan el tema, el segrest de dones per rodar la seva agonia en snuff movies, està al top de la perversitat humana. “A causa de la nostra formació –Garrido és psicòleg i criminòleg i Abarca va ser alumna seva en aquesta última disciplina–, el que ens interessa a Nieves i a mi és que el lector es fiqui en la ment d’un psicòpata, però no amb els clixés de pel·lícules com El col·leccionista d’ossos [“que dolent que sóc, ha ha ha; li enviaré un missatge al policía, ha ha ha”, il·lustra Nieves amb veu de dolenta-dolentíssima], sinó intentant acostar-nos al màxim possible a la veritat”. I aquesta veritat esquitxa. 

“Jo puc entendre que hi hagi gent que prefereixi el llibre policíac més clàssic, el who did it (qui ho va fer), a l’estil Agatha Christie, més asèptic –continua Garrido–, però nosaltres consideràvem que hi havia un nivell de retrat de la violència al qual havíem d’arribar. No traspassar-lo, no caure en el gore, però sí arribar-hi”. “Fer un relat asèptic i políticament correcte no va amb nosaltres”, explica Abarca.

I en aquesta incorrecció política hi entra haver dibuixat Valentina Negro, la protagonista femenina, com una bellesa d’ulls verds i melena atzabeja amb mides de model de llenceria. El que seria un bombó en temps en què el més cool per a una policia que aspiri a protagonitzar una saga literària és assemblar-se a Marge Gunderson, l’agent que interpretava Frances McDormand a 'Fargo'. “Sí. A la televisió, les policies han de ser guapes, però en la literatura això no ha sigut habitual”, explica Garrido. “Ho vam fer a propòsit –intervé Abarca–. Volíem que fos una bellesa perquè en la policia n’hi ha. ¿I per què una noia espectacular no pot ser una policia excel·lent? Un dia un senyor em va dir que les nostres novel·les no eren creïbles perquè les dones guapes no saben disparar. Això em sembla terriblement masclista: es veu que a Espanya una dona guapa ha de ser tronista a Mujeres y hombres y viceversa”, sentencia.

Un bon tàndem 

Abarca diu que en el tàndem autoral que forma amb Garrido ella és la que hi posa la calor visceral i ell el que la tempera amb el raciocini. I deu ser veritat, almenys en vista de com transcorre l’entrevista. “Ens interessava molt mostrar una persona físicament forta i molt agraciada, però amb dimonis interiors, vulnerable. Això fa atractiu el personatge. A més, que siguis una persona desitjable no significa que t’estimis molt a tu mateix i tinguis una vida fabulosa”, assenyala ell posant sobre la taula la seva faceta de psicòleg. Encara que de seguida surt l’home que ha passat moltes hores entre policies: “Valentina s’ha de fer valer més pel fet de ser guapa. Paradoxalment, el fet de ser guapa en la policia és un inconvenient”, lamenta.

Garrido coneix bé l’entorn policial perquè ha col·laborat amb diversos cossos com a perfilador, és a dir, analitzant les conductes criminals per trobar un perfil dels seus responsables que permeti capturar-los abans. “Jo he vist de tot, perquè he estat a les presons, he investigat assassins en sèrie, delinqüents sexuals... I tinc molts antics alumnes, de Criminologia i de Psicologia, que avui són policies”, explica. 

Abarca també sap el que és moure’s entre uniformes a comissaria: va treballar 13 anys en una, com a auxiliar de policia local. En l’actualitat està destinada a Seguretat Ciutadana. Malgrat les bones xifres de vendes de les seves novel·les, no es pot dedicar professionalment a la literatura. “Molt poca gent ho pot fer. Jo visc sola, s’han de pagar factures...”. Així que manté la seva plaça de funcionària, que, a la vegada que li omple la nevera, no li permet plantejar-se escriure novel·les en solitari, malgrat que Garrido està convençut que ho faria molt bé. “És una escriptora excel·lent, i potser un dia es cansarà de mi”, diu. “Bé, potser quan demani l’excedència escriuré la meva novel·la al matí i a la tarda una altra amb Vicente”, fa broma ella. Mai es pot predir el futur, però de moment, encara que Abarca ha publicat un parell de contes en solitari en antologies del gènere, sembla que es necessiten. Són, un per a l’altre –i tot que ella està a la Corunya i ell a València, on va néixer el 1958–, com l’amic que t’arrenca del sofà i t’arrossega al gimnàs. De fet, si Garrido i Abarca no s’haguessin trobat, potser la inspectora Valentina Negro, el criminòleg Javier Sanjuán i els agents de la comissaria corunyesa de Lonzas no haurien deixat mai de vagar en les fantasies literàries de tots dos per prendre cos en les 1.800 pàgines de la seva saga.

“El cuquet hi era, és clar, però a mi em feia mandra ficar-me en una novel·la. Llavors vaig tenir Nieves com a alumna en un curs de perfilació criminal i em va cridar l’atenció que escrivia molt bé. Vam estar parlant, i vaig veure que teníem idees molt semblants pel que fa a la cultura que ens interessava. Així que li vaig dir: ‘¿Vols escriure un llibre?”, explica Garrido. Abarca discrepa: “T’ho vaig dir jo”. “En aquest punt no coincidim: estic segur que l’hi vaig dir jo a ella”, insisteix el criminòleg. Es declarés qui es declarés, el cas és que d’aquest idil·li literari en va néixer Crímenes exquisitos, 800 pàgines de macabres assassinats de ressons prerafaelites en què tots dos fonen el seu interès per l’art (Nieves és llicenciada en Història de l’Art, i va dirigir una revista de divulgació cultural d’àmbit local a la Corunya) i el crim.

Sort que Els feia mandra, perquè, com qui no vol la cosa, van escriure, en gràfica definició d’Abarca, “un kenfollet”. “Mil fulls. Amb un cos de lletra com el d’El hombre de la máscara de espejos haurien estat 1.000 pàgines, i no les 800 que són. Però és que, al ser el primer, va exigir desenvolupar molt els personatges. En aquest anem molt més directes a l’acció, encara que no necessites haver llegit els anteriors per entendre tot el que passa i disfrutar-ne”, respon Garrido al comentari d’alguns ciberlectors que les seves obres milloren amb la concisió.

L'atracció pel cantó fosc

Tots dos estan convençuts que aquesta tercera novel·la és la millor de la saga, “la més madura i completa”, i la que farà que molts lectors els descobreixin i corrin a comprar la seva producció anterior. Qui pretengui aconseguir les obres completes de Garrido ja pot anar preparant la butxaca: el criminòleg ha publicat 28 llibres de divulgació i científics, en què ha desgranat la relació de l’ésser humà amb la violència. Per això té tan clar per què ens atrapen les obres que s’endinsen en el nostre costat més fosc: “Davant una situació de perill, l’adrenalina es dispara perquè lluitis o fugis. Tot el sistema nerviós es posa al servei de la supervivència. El plaer ve quan aquesta enorme activació es porta a terme des de la seguretat d’estar a casa o assegut a la butaca d’un cine. Per això el mal ens fascina des de sempre, perquè en el desenvolupament de la nostra espècie, a l’ADN de l’homo sapiens, està escrit el següent codi: ‘Presta atenció a la violència, perquè necessites aprendre per no ser-ne víctima”.

¿I ara hi ha més violència que mai? “En absolut. És la seva presència permanent i simultània en els mitjans el que ens fa una sensació de perill que abans de la societat de la informació no existia”, argumenta Garrido. “Fins fa poc, l’home no estava connectat amb el que passava a tot el món, només amb el que passava al seu entorn. El cervell processa la informació sobre violència a tot el món com si fos violència real en un lloc determinat, i això genera la sensació que vivim envoltats d’ella. I no és així. Almenys aquí i ara”, afegeix Abarca.

La violència del psicòpata, atraient i espectacular, no és l’única reflectida a El hombre de la máscara de espejos. També n’hi ha una altra de més difusa, més sorda, que a vegades no s’identifica com a tal: el maltractament que es produeix en una parella quan la dona accepta una submissió que l’anul·la sense ser-ne gaire conscient. “Vam voler fer una crítica a aquestes novel·les eròtiques tan de moda en què les dones estan a mercè dels homes, en què hi ha molta tonta que cau a la trampa del maltractament. Això de ‘que bé, el meu nòvio em fa coses interessants, com als llibres... encara que no sé si m’agrada o no”, explica Abarca.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

És la crítica social que no pot faltar en el gènere negre, encara que ells la dosifiquin. “A mi, les novel·les que fiquen la crítica amb calçador m’avorreixen sobiranament”, assegura l’autora. Així que ells havien d’afinar molt amb la seva, tenir molt clar què volien denunciar: “Que en el luxe i en el poder hi ha molta mort, molta violència”, diu Garrido. Que la perversitat, allà, s’exacerba. Que qui ho té tot, però no empatia, pot traspassar límits impensables.

Com convertir-se en botxí en una 'pel·lícula snuff'. ¿De veritat existeixen? “Hi ha hagut assassins en sèrie que han filmat els seus crims. Una altra cosa és que hi hagi xarxes dedicades a fer-ho. Això no s’ha provat”. Abarca assegura que ella n’ha vist una en una web russa, a la qual un amic va accedir explorant la part més fosca d’internet. “Jo crec que era real, perquè el que vaig veure em va semblar terrible. A més, totes les maldats imaginables es fan”, explica. I ho diu molt seriosa.