Mayte Carrasco: una mirada literària a l'horror Sirià

Mentre les reflexions de Mayte Carrasco (Terrassa, 1974) prenen forma en lletra Berling-Roman per arribar fins a vostès, les bombes segueixen caient sobre Gaza i els ulls de l’opinió pública mundial es giren cap a aquesta tragèdia, a la qual dediquen centenars de titulars, milers de pàgines, milions de tuits, trilions de llàgrimes. El drama palestí copa la informació internacional i fa encara més evident el silenci i la indiferència que agreugen la guerra que esquinça Síria des del març del 2011, malgrat que només al mes de juliol hi van morir 5.340 persones, 1.067 de les quals eren civils, segons dades de l’Observatori Sirià per als Drets Humans. Un silenci i una indiferència contra els quals Mayte Carrasco, periodista freelance i tot terreny amb un impressionant currículum de conflictes coberts amb la càmera i amb la ploma, ha volgut lluitar amb una novel·la: 'Espérame en el paraíso'.

“Sentia la responsabilitat d’explicar què està passant allà –comenta per telèfon des de Toledo, on participa en un seminari internacional de seguretat i defensa–, perquè crec que els mitjans de comunicació en general ho hem explicat de manera molt simple, molt resumida, molt sensacionalista i molt allunyada de la realitat. Sentia la responsabilitat (periodística, al principi, però després com a ésser humà) d’explicar el patiment dels sirians. I crear personatges literaris em semblava una molt bona manera de transmetre al lector occidental com és aquest poble i com pateix”.

Recuperar a Yulia

Per fer-ho va recuperar Yulia, la periodista que protagonitza la seva primera novel·la, La kamikaze (La esfera de los libros, 2012), que tenia com a teló de fons la guerra de l’Afganistan, i la va enviar a Homs, a Síria, on, com la mateixa autora, aconsegueix eludir el setge de la ciutat a través dels túnels de Baba Amro per quedar-se prop d’un mes amb els habitants d’aquest barri. Carrasco va abandonar aquesta ratera una setmana abans que morissin els reporters Marie Colvin i Remi Ochlik, el 22 de febrer del 2012.

“Allò era perillosíssim, una ruleta russa: queien 200 bombes en 6 quilòmetres quadrats, de manera aleatòria entre les sis del matí i les sis de la tarda. Mai em vaig poder imaginar tanta brutalitat i tanta maldat”, denuncia. I, malgrat tots els premis que ha rebut, rebutja l’aplaudiment i la mitificació per haver estat allà per explicar-ho. “Fujo de la imatge del periodista com a heroi. Ni tan sols m’agrada que es refereixin a mi com a corresponsal de guerra: recalco que m’hi posin ‘periodista i escriptora’. Perquè també he treballat a Tunísia i Veneçuela, per exemple, i allà no hi havia guerra... A més, jo no em considero gaire diferent d’un bomber que arrisca la vida en un incendi, ni els periodistes correm més perill en els conflictes que la població que viu en aquests llocs, encara que el que ens passi a nosaltres tingui més repercussió que el que els passa a ells”, assegura.

I el que li passa a la població de Síria és, en paraules de Carrasco, “la catàstrofe humana més important d’aquest segle”. “Baixar al-Assad està cometent crims contra la humanitat, està gasant amb armes químiques el seu poble, i mirem cap a un altre costat”, s’indigna. Per això ella ha volgut espolsar l’abúlia al lector espanyol, despertar-li l’empatia, recordant-li una cosa: que els seus avis també van saber què era témer les bombes.

Néta d'un republicà

“Yulia és néta d’un republicà, i aquest paral·lelisme em sembla interessant. Jo tinc 40 anys i la meva generació, la tercera des d’aleshores, gairebé no ha parlat de la guerra civil, però els nostres avis hi van lluitar, com ho fan ara els sirians. I la meitat d’ells, a més, els del bàndol perdedor, també van ser abandonats per la comunitat internacional. Vull despertar consciències: et recordes de quan la teva àvia t’explicava que passava gana, la por que tenia. Aquest calvari és el que estan patint ara els sirians”.

Carrasco ha volgut que part dels beneficis de la venda de la novel·la es destinin a ACNUR, l’agència de Nacions Unides que organitza els camps de refugiats que proporcionen un sostre als centenars de milers de sirians expulsats de casa seva, “persones normals –enginyers, metges, comerciants–, que tenien una vida normal i que només volen tornar al seu país quan la guerra s’acabi”, afegeix l’escriptora i periodista. “Són persones com vostè i com jo –insisteix–. És veritat que la seva cultura és molt diferent de la nostra, però també és cert que ens arriba d’una forma molt estereotipada a causa del xoc de civilitzacions que genera internet.

Perquè internet ha accelerat la trobada entre cultures i, en lloc de ressaltar el que és bo, ressalta allò que és dolent. Els titulars sobre el món àrab es refereixen gairebé exclusivament a l’Exèrcit Islàmic de l’Iraq i el Llevant, a les fàtues, a la lapidació de dones acusades d’adulteri... quan hi ha milions de persones que no tenen res a veure amb tot això. I no estem destacant les coses bones d’una cultura amb la qual tenim tant en comú, que va estar a Espanya tants segles”.

La bellesa de la literatura

Ella sí que ho vol fer, i donar també a conèixer la bellesa de la seva literatura, que té una presència destacada a Espérame en el paraíso, ja que Omar, el revolucionari del qual Yulia s’enamora a Síria i que ha tornat a néixer en un dipòsit de cadàvers quan un home que anava a reconèixer el seu fill s’adona que aquest noi al qual els homes d’Al-Assad donaven per mort i que jau entre cadàvers encara respira i decideix treure’l d’allà fent-lo passar pel seu fill mort (una història real que sembla treta de les Mil i una nits), té vocació de poeta i un vers per a cada situació. Dels contemporanis Qabbani i Darwish, del preislàmic Imrou oul Kaïs, anotats en un llibret verd. “Aquest llibret verd existeix, com tots els poetes que cito. El vaig trobar a París, en un carreró a prop de la Sorbona on hi ha una llibreria especialitzada en el món àrab. Hi vaig anar a buscar llibres per documentar-me i el vaig trobar allà. En vaig extreure alguns dels poemes que recita Omar, de poetes molt revolucionaris que m’agraden molt. Vaig pensar que era una bona manera de treure a la llum una literatura molt desconeguda”, explica Carrasco.

I de posar un contrapunt de bellesa entre tant d’horror. “Sí. La poesia i l’amor que sorgeix entre Yulia i Omar són la manera més bonica d’explicar la trobada de dues cultures”. S’endevina un somriure a l’altre costat del telèfon, tot i que ni aquest moment de relax serveix perquè Carrasco parli de la seva vida privada, de si alguna vegada s’ha plantejat, com la protagonista de les seves dues novel·les, si la professió que ha elegit és compatible amb tenir una família. “Un dia vaig decidir que no tornaria a parlar d’això, perquè als homes mai se’ls fa aquesta pregunta –respon sense perdre la cordialitat amb què parla–. Per això i per raons de seguretat: últimament he tingut amenaces a les xarxes socials, així que com menys sàpiguen de mi els trolls, molt millor”.

Masclisme, si

¿Masclisme a Occident? “Sí. La gent creu que és més difícil ser dona periodista a l’Afganistan i, no obstant, jo he tingut més dificultats amb algunes fonts occidentals que amb radicals talibans. Ells ens veuen 

[les periodistes occidentals] com un gènere neutre i així ens tracten. Ens permeten coses que prohibeixen a les seves dones, com menjar amb ells i mirar-los als ulls al parlar. En canvi, aquí de vegades m’han tractat de boja, com a Yulia, per anar a zones de conflicte. Una vegada, una companya de Tele 5 fins i tot em va dir: ‘Mayte, ¿què hi fas allà? ¿Però què tens?’. Em vaig quedar de pedra, perquè a sobre era una dona que m’ho deia. O sigui, que si Jon Sistiaga va a la guerra, té molts collons, però si hi va una dona, és una boja. Alguna cosa ha de canviar a les redaccions i en molts estrats de la societat”, lamenta.

Independentment del sexe, sí que és cert que fa falta ser d’una pasta especial per entrar de manera clandestina en un país en guerra, com va fer ella a Síria, i posar-se en mans de persones a les quals acabes de conèixer per moure-t’hi. “Jo sóc molt prudent, i em fio molt de la meva intuïció. Si no estic segura al cent per cent de les coses, no les faig. He arribat a perdre bitllets d’avió perquè alguna cosa em deia que no anés a un lloc. Però cada periodista té un mètode propi. A mi, mirar als ulls de la gent em serveix. Si et desvien la mirada, malament rai”, explica. 

També les persones que ajuden els periodistes se la juguen amb aquest contacte. I la majoria de les vegades sense cap més objectiu que fer sentir la veu del seu poble. “És gent que creu que el periodisme internacional pot fer alguna cosa per ells, perquè només la denúncia del que està passant ja és un triomf. Ells també graven i difonen què passa a través de Youtube. Jo vaig conèixer moltes d’aquestes persones, algunes de les quals han mort exercint aquest periodisme. Perquè jo considero que ells també fan periodisme: viuen amb una càmera a la mà mirant d’explicar el que passa”.

D’ells n’aprecia Carrasco un compromís polític que troba a faltar en aquests moments. “Jo no dic que ens hàgim de posar del costat d’uns o dels altres, sinó denunciar els crims contra la humanitat que ja fa tres anys que es produeixen a Síria”, reclama. I, tot i que li fa mal, no li sorprèn la falta de reacció de l’opinió pública espanyola, tan allunyada de la resposta popular que va tenir la guerra de l’Iraq. “El problema és que a Espanya no es coneix la realitat internacional perquè no s’explica. No s’inverteix en un periodisme que expliqui bé els conflictes, que cada vegada són més complexos, i per això l’opinió pública els veu a través del prisma esquerra-dreta, PP o PSOE. I els partits fan molta demagògia amb la política exterior espanyola. ¡La gent no va sortir al carrer contra la guerra de l’Iraq, sinó contra Aznar!”, exclama.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

I en el conflicte sirià, la confusió és màxima. Espérame en el paraíso mostra com el que va començar com una revolució del poble contra un tirà ha anat evolucionant cap a un conflicte religiós. “El gran triomf d’Al-Assad ha estat la propaganda –explica Carrasco–. Ha sabut jugar les seves cartes molt bé i ha tingut temps de preparar-se. ‘¿Quina és la por més gran d’Occident?’, es va preguntar. El terrorisme. Per això el 2011, quan el poble es va alçar, va obrir les presons i va deixar sortir molts radicals islàmics presos. Ell sabia que això funcionaria, que com que els radicals no eren d’inici majoritaris en les files de l’oposició, ell hauria d’intervenir perquè fos així. I ho va aconseguir. Això, unit al fet que l’Exèrcit Lliure de Síria va haver de recórrer al finançament dels Germans Musulmans i els salafistes davant la falta d’ajuda internacional, ha fet que una revolució que era laica s’hagi convertit en sectària. Això era el que convenia Al-Assad per ser ell la víctima, i ho ha aconseguit”, denuncia la periodista.

I no: les víctimes són altres persones. Però és el que té, com diria Yulia, “el dimoni de la guerra”: “Ve a recordar-nos la nostra estupidesa, i a uns els empeny a la barbàrie, i a altres, a la tomba. I quan marxa, tots ens recordem que la vida és meravellosa i s’ha de viure a fons”.