'Sister Act': un musical per dir amén

Sis tràilers acompanyen per tot Amèrica del Nord la caravana de 60 persones –28 actors i cantants, 12 músics i la resta de personal– que fan possible que el superèxit de Broad­way 'Sister Act' es vegi més enllà de Nova York. El musical, que el 23 d’octubre s’estrenarà per primera vegada en versió espanyola al Teatre Tívoli de Barcelona, és un fenomen incombustible beneït per l’aclamació del públic.

Va triomfar primer com a pel·lícula el 1992, amb l’oscaritzada Whoopy Goldberg en el rol principal de Deloris van Cartier, una choni aspirant a artista a qui la policia amaga en un convent com a testimoni protegit a l’espera que declari contra un ma­fiós de poca volada en un cas d’assassinat. Goldberg es va enamorar del personatge i es va convertir també en productora del musical 'Sister Act', amb melodies creades pel compositor Alan Menken, guanyador de vuit Oscars per les bandes sonores de films com La bella i la bèstia i La sirenita, entre altres. El seu fidel aliat, Glenn Slater, firma les lletres.

A diferència de la pel·lícula, ambientada als anys 90 i marcada per l’estil Motown, el musical s’ambienta a la Filadèlfia de finals dels 70 i reflecteix la vibrant escena musical que va donar origen al Philly Sound. A ­Sister Act les referències a la reina de la música disco Donna Summer són constants.

La banda sonora, amb so simfònic i baix funky, evoca des de ressons del R&B de Fats Waller a influències soul de Barry White. Connecta amb el públic des del principi, gràcies a animades cançons com Take me to heaven i Fabulous, baby. En l’aspecte dramàtic, dóna molt de joc el xoc entre la vida reservada i contemplativa de les monges i la d’una explosiva noia aficionada als vestits de lleopard que només somia convertir-se en estrella de la música. La vida espartana del convent, però, li permetrà a Deloris descobrir el valor de l’amistat.

Quan Deloris –que ha de ser negra, com a la pel·lícula, per exigència dels productors– aterra a la comunitat religiosa, l’edifici està a punt de ser venut a causa de la minvant assistència de feligresos. Però amb el seu talent artístic, Deloris aconseguirà una miraculosa reactivació. Amb ella com a directora del cor, les misses es convertiran en un espectacle, amb versions més modernes i atrevides, animades coreografies i vestuari a joc. Les actuacions faran del cor un fenomen musical, i aquesta fama posarà en perill la tapadora de Deloris. 

Esforç físic

“Físicament, l’espectacle és molt dur”, explica Ta’Rea Campbell, l’actriu nord-americana que encarna Deloris van Cartier, poc abans d’entrar al vestidor de l’Or­pheum Theater de Minneapolis, una sala antiga amb capacitat per a 2.500 espectadors. El seu personatge té més presència escènica que qualsevol altre. “Al principi em va costar. Necessito fer exercici abans de la funció. A vegades faig ioga, altres surto a córrer o em dedico a qualsevol altre tipus d’activitat física. Si no tens un bon fons, no ho pots aguantar perquè és esgotador”, reconeix Campbell, que anteriorment va interpretar Nala a El rey león. “Deloris parla cridant i la veu també necessita un bon entrenament –explica–. M’ha donat moltes satisfaccions i m’encanta perquè no es talla ni un pèl: diu el que vol quan li dóna la gana”, apunta Campbell, que conviu des de fa dos anys amb el ­personatge.

Ella i Hollis Resnik, que interpreta la mare superiora, l’antagonista de Deloris, mantenen un divertit pols durant tota la funció. Juntament amb el cor, són els pilars sobre els quals descansa aquesta producció. “M’entenc molt bé amb Hollis i això em permet improvisar, que va bé per mantenir fresca la funció”. 

La seva companya opina el mateix. “El gran repte d’un actor és no caure en la rutina. Quan fa tant de temps que estàs immers en una producció com jo, que hi sóc des de fa dos anys, el repte és mantenir-la viva. Per això sempre has d’interpretar des de la veritat i l’honestedat”, diu Resnik, que, malgrat ser un exemple de modèstia a l’escena, a fora és pura dinamita.

És una apassionada del tango i durant la gira pels EUA no ha deixat de rebre lliçons d’aquest ball allà on fos. “Sempre m’han interessat els personatges que fan un viatge emocional. La mare superiora és molt dura i estoica. Té molts dubtes respecte a Deloris. No obstant, al final elles dues, que són autèntics pols oposats, s’arribaran a entendre”, explica aquesta intèrpret amb una dilatada carrera al darrere. Resnik ha intercalat clàssics de Shakespeare i Molière amb obres de Tennessee Williams i Tony Kushner i musicals. “A diferència de 'Les Miz' ('Els miserables'), 'Sister Act' és tot cor i ànima. Per això arriba a tots els públics sense necessitat d’una grandíssima escenografia”. 

Trama trepidant

Tant els excel·lents diàlegs, que sovint juguen amb el doble sentit, com les cançons, que contribueixen a connectar amb l’ànima dels personatges, s’ajusten a les necessitats d’una trepidant trama en què no falten importants secundaris. Entre ells, destaquen el mafiós i els seus sequaços, que persegueixen Deloris per assassinar-la. I Eddie Souther, el policia que l’ha amagat al convent. Deloris i Eddie són vells amics. Havien coincidit a l’institut, i ell, que sempre es va sentir atret per ella, aprofitarà el retrobament per aconseguir el seu amor.

“Encara que al final em solen escridassar perquè sóc el dolent, a mi m’encanta. Vol dir que ho he fet bé”, apunta Melvin Abston, que és Curtis, el mafiós. Ell és un veterà de Sister Act: va interpretar el mateix rol a Broad­way i a Londres. “Un té la sensació que durant les dues hores i mitja que dura la funció pot contribuir a canviar una mica la vida de la gent, aconseguir que s’oblidin dels seus problemes. I aquest musical transmet molta esperança –destaca–. Si algú com Doloris que se sent dins el convent com un peix fora de l’aigua acaba encaixant-hi, ¿qui no és capaç de canviar, d’adaptar-se, de millorar?”.

Carline Brouwer, l’holandesa que ha dirigit tots els muntatges a Europa de Sister Act (a Londres, Holanda i Alemanya) aterrarà al setembre a Barcelona per posar en solfa la versió espanyola. “Mai he treballat a Espanya i tinc moltes ganes de començar”, destaca Brouwer. De l’adaptació del text al castellà se n’encarregarà Xavier Cassadó. El Terrat i Stage Entertainment, líder en el sector de musicals a Espanya, s’ocupen de la producció. “M’agrada el missatge de Sister Act perquè ressalta el valor de l’amistat. En un món com l’actual, on primen l’ambició i els diners, on tothom vol ser el millor i el més famós, l’exemple de Deloris és brutal”, afirma Brouwer en conversa telefònica.

Coral de monges

Segons ella, una de les apostes d’aquesta producció se centra a comptar amb un cor de monges. “Les noies del cor de Sister Act no necessiten ser dones perfectes, amb magnífiques cames i un cos fabulós, com sol passar en molts musicals. Això permet tenir una gran diversitat de tipus de dona, totes diferents: altes, baixes, primes o plenetes... És genial”, ressalta Brouwer. El que sí que compta, i molt, és la qualitat vocal i els dots interpretatius. “Conec bastant el cine espanyol. De talent n’hi ha, això no em preocupa. En cada país l’espectacle és diferent perquè incorpora coses pròpies de la cultura dels que l’interpreten”, diu. 

Dins de les línies vermelles que no es poden saltar, marcades pels estrictes contractes de drets d’autor, Brouwer sap que té marge per adaptar la producció. “Cada muntatge és diferent, no es tracta de fer una còpia”, indica. I per aconseguir-ho, els actors s’han de sentir part del personatge, implicar-se en la seva creació. “És imprescindible que el portin al seu terreny, la seva manera de ser i la seva cultura. Com més aportin ells al personatge, més autèntic serà”, comenta la directora, que va començar com a actriu, interpretant grans personatges de Shakes­peare com Ofèlia i Julieta, encara que la passió pels musicals es va imposar. 

“Treballar amb música és màgic i a més té l’avantatge d’incorporar diferents disciplines. Comptar amb ballarins, actors i cantants per a mi és un luxe”, diu Brouwer, que, quan va muntar l’obra al West End de Londres l’estiu del 2010 va tenir oportunitat de dirigir Whoopy Goldberg. La veterana actriu de Hollywood va assumir el rol de mare superiora, personatge que havia estat la seva creu en el film. “Al principi va pensar que no em necessitaria i la vaig deixar al seu aire, però em va acabar demanant que li donés indicacions. Llavors va començar a canviar i a adaptar-se al que jo volia”, recorda. “La seva mare superiora va ser sens dubte molt interessant i divertida. Només d’entrar a escena, a Whoopy la gent l’aplaudia”.

Dar el 120%

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

'Sister Act' és un xut d’optimisme i de bones vibracions, un cant a l’amistat i a la vida sense artificis. Però per transmetre aquesta energia positiva al públic, s’ha de posar tota la carn a la graella. “L’elenc ho ha de donar tot en escena i per això ha d’assajar al màxim, amb entrega total en llargs assajos. Només així estaran preparats. Necessiten tenir molta resistència perquè en aquesta obra no n’hi ha prou de donar el 100%, s’ha de donar el 120% i més”, adverteix.

Als EUA l’entrega va ser total i van aconseguir arrencar les rialles del públic des del primer moment. A Minneapolis, on la companyia va recalar fa tres setmanes, tota la gent que va omplir l’Orpheum Theater va acabar dreta aplaudint amb ganes un equip que a final de mes acomiadarà la producció després de la seva última funció a San Antonio (Texas). Allà la benedicció va ser total. S’haurà de veure si la versió espanyola al Tívoli aconsegueix la mateixa comunió amb el públic.