Colita: "He tingut molta sort. Vaig néixer amb una flor al cul"

Colita viu en una casa d’un carrer tranquil del barri de Sants, a Barcelona. A la porta metàl·lica grisa, una petita placa anuncia a què es dedica. “Colita. Fotografia”. Altres cartellets, a prop del timbre, són d’un altre estil: “Chien gentil. Maître lunatique” (“Gos bo. Amo llunàtic”). Malgrat aquest avís, un es pot atrevir a trucar sense problemes. Isabel Steva (Barcelona, 1940), que és així com es diu aquesta dona, probablement el rebrà de bon grat. “Passa, passa. I tanca la porta, que no se m’escapin els gats”, saluda.

S’acomoda darrere la taula del despatx, s’arregla una mica els cabells i desconnecta el telèfon perquè ningú truqui durant la conversa. Admet que les entrevistes li fan “molta mandra”, però afegeix: “Som-hi. Que quan començo a parlar no paro”. L’excusa per parlar amb ella és la retrospectiva 'Colita. ¡Perquè sí!', que dimarts que ve s’inaugura a la Pedrera de Barcelona (fins al 13 de juliol) i que, per primera vegada, repassa tota la seva carrera.

Hi ha dos tòpics sobre Colita. El primer diu que vostè és una senyora que sempre fa el que vol i que, a més, és molt malparlada. [Riu] 

¡Quin tòpic tan simple i primari! Em sembla que no. Sóc malparlada, però no ordinària. No tinc per què justificar-me, em surt així. És una manera d’expressar-me. Intentaré no dir cap paraulota perquè la gent no rigui.

Però sí que fa el que vol.

 No és veritat. ¡Tant de bo pogués! Sóc una persona molt treballadora. He intentat tota la meva vida ser lliure, fer el que creia correcte i viure d’una manera senzilla i de la meva feina. He intentat relacionar-me amb gent que em diverteix i m’interessa. Visc feliç, sí, perquè he aconseguit viure del que m’agrada. A més, he nascut en un segle i en un país que m’han ajudat. Si arribo a néixer a l’Índia, com pots comprendre, en aquest moment estaria passant moltes desgràcies.

El segon tòpic assegura que Colita és la fotògrafa de la Gauche Divine.

 ¡Buaaaa! [Riu].

¿Això és un pes molt gran?

 No, ni de bon tros. És divertit, però, mira, vaig començar a fer fotos el 1962, amb flamenc, ball, cante. D’aquí va sortir el llibre 'Luces y sombras del flamenco'. Vaig ser la fotògrafa de l’Escola de Barcelona de cine, després de la Nova Cançó. M’he anat adaptant a tots els temps. He tingut olfacte. Vaig fer molta foto editorial, retrat, entrevistes amb Ana Maria Moix, vaig treballar en premsa, a 'Tele/eXpres', 'Fotogramas', 'Interviú'... No sóc només la fotògrafa de la Gauche Divine. Quan em pregunten “¿tu què ets?”, jo dic: “Sóc fotògrafa periodista”. El que m’ha interessat sempre és el periodisme i l’he practicat molts anys.

Potser després de la seva retrospectiva a la Pedrera la gent la veurà d’una altra manera.

 Depèn de la premsa. Com que sempre us agafeu al mateix, per no treballar... Dieu: “Això em sona, doncs vinga”. Si aconsegueixo que la premsa vagi a l’exposició i faci funcionar la neurona, potser em pujaran una mica de categoria i deixaran de veure’m com la fotògrafa de la Gauche Divine. ¡Jo què sé! ¡A mi què m’expliques! Jo ja sé el que he fet.

També és habitual relacionar-la amb noms com els del cantautor Joan Manuel Serrat, o la ‘bailaora’ Carmen Amaya, a qui va retratar en repetides ocasions. ¿Qui més ha marcat la seva carrera, a més d’aquests personatges més coneguts?

 El meu mestre, qui em va introduir en la fotografia, va ser Paco Revés, el descobridor de la Chunga. Tothom creu que van ser els fotògrafs Oriol Maspons o Xavier Miserachs, amb qui vaig treballar i vaig compartir amistat, però no. Paco Revés va ser un gran descobridor de talents i a mi em va donar la primera feina remunerada: fer els gitanos que sortien de figuració a 'Los Tarantos'. Em pagava 50 pessetes la foto. La segona persona que em va pagar per fer fotos va ser Carmen Amaya. Llavors vaig pensar: “Tant que m’agrada fer fotos i a sobre em paguen. ¡M’hi vull dedicar!”. He tingut molta sort, de veritat. Això meu és néixer amb una flor al cul. Com més anys passen, més m’adono que la flor que tinc al cul és cada vegada més i més grossa. ¡Enorme!

La mostra de la Fundació Catalunya La Pedrera inclou un centenar d’imatges, revistes, cartells i discos que repassen les diferents facetes de la seva carrera com a retratista i periodista, però també busquen reconstruir el seu univers més personal, amb la seva mirada i el seu sentit de l’humor. La idea de recopilar els 50 anys de treball de Colita la va tenir Laura Terré, filla del fotògraf Ricard Terré. Ella és la comissària de la mostra i amiga de Colita de tota la vida.

¿Què veurem a l’exposició?

 Alguns dels meus treballs més coneguts, però també coses noves. Hi ha fotos que es van publicar en el seu temps, però que no s’han tornat a veure. No desvelaré gaires coses perquè així faig que la gent hi vagi i ho vegi. L’únic que he exigit, he demanat i he plorat perquè ho posin són cadires per asseure’s.

¿Perdó?

 Sí, sí, cadires. Estic cansada d’anar a exposicions on acabo morta. Els últims metres els galopo per anar-me’n al bar a prendre un cafè. En una exposició la gent s’ha d’asseure. Com al Museu del Prado, que hi ha seients.

¿Li han fet cas?

 Sí. Com que ja estic en això que diuen la tercera edat, agraeixo molt que em deixin seure de tant en tant, perquè si no se’m parteixen els genolls. ¿Comprens? Després de portar tant pes a sobre tota la vida, tots els fotògrafs tenim l’esquena i els genolls fets pols.

Mobiliari a part, expliqui’ns alguna cosa dels seus treballs menys coneguts.

 M’encasellen amb la Gauche Divine i el flamenc, però he fet moltes més coses. Entre el més nou hi haurà molts temes de premsa, algun reportatge glamurós i també fotos de la meva última època, de quan vaig aprendre com funcionava Photoshop i vaig fer alguns fotomuntatges. Es tracta de 'Bestiari', un treball que inclou fotos que tenen fins a 12 i 14 hores de retoc. També es veuran Les confessions d’una diva, d’Ángel Pavlowsky.

¿Es veuria ara col·laborant en un diari?

 ¡No! [respon ràpid]. No tinc edat per lluitar per la feina de la manera com es fa avui als diaris. Amb internet la premsa ha canviat a una velocitat increïble. Potser en un diari digital, sí. Ara no tinc ganes de fer fotos. Tinc ganes de repassar i ordenar el meu arxiu. Després de 50 anys de fotògrafa, em mereixo que em deixin a casa amb els meus gats, tranquil·la i en pau.

Repassar el seu arxiu ja deu ser un treball en si mateix.

 És un treball diari, perquè tinc el meu arxiu aquí, amb una selecció de temes i personatges, però també tinc molt material en altres arxius: el Nacional de Catalunya, l’Arxiu Municipal, la Filmoteca de Catalunya, l’Institut del Teatre. Per a l’exposició de la Pedrera hem hagut d’anar a molts d’aquests llocs a demanar fotos que necessitàvem. Un arxiu com el meu dóna molta feina, perquè he tocat molts temes. A més, hi ha coses que no les tinc i no me’n recordo d’on estan.

¿Com li queda el cos quan es posa a mirar el seu treball de tants anys?

 El cos et queda a vegades bé i a vegades malament, perquè has de repassar personatges que ja no estan amb tu, que han sigut amics teus, importants en la teva vida. I això fa mal, fa mal cada dia i fa mal tota l’estona. I després tens la gran satisfacció d’haver retratat els teus amics, el teu país i la teva història. Em refereixo a la història senzilla, del dia a dia. No he anat mai a la guerra del Vietnam, ni penso anar-me’n a cap guerra. Jo la guerra la faig aquí, cada dia. ¿Comprens? Vaig fer alguna incursió a l’estranger, a Colòmbia, Cuba, Txecoslovàquia, però de forma puntual. El meu treball és Barcelona i Catalunya, per descomptat.

No diu Espanya.

No. Tinc la sensació que aquesta Espanya em rebutja. Enyoro l’Espanya dels 70, quan la gent venia d’excursió des de Madrid per veure Catalunya i la Costa Brava i comprar-se un llibre a Perpinyà. Ara podrien fer el mateix, perquè hi ha un Govern de dretes tan espantós que podrien repetir. ¡Que vinguin per aquí! Parlant seriosament, he fet fotos molt boniques a Espanya i m’agradaria continuar fent-les sense haver d’ensenyar el passaport. ¿Comprens? Espero que tot aquest assumpte se solucioni per la via civilitzada, com som els catalans: gent civilitzada. Per mi, que Catalunya sigui o no independent és secundari. Es farà el que decideixi la majoria.

Sempre diu que se sent barcelonina i, després, catalana.

 Barcelonina, per descomptat. No concebo viure en una altra ciutat que no sigui Barcelona. Estimo aquesta ciutat des que vaig néixer. El meu pare era enginyer, cap d’aigua i llum de l’Ajuntament de Barcelona. De petita sortia amb ell a visitar els monuments il·luminats a la nit. Ell em va ensenyar a estimar Barcelona perquè era el primer enamorat de la ciutat. A més, em va regalar una càmera fotogràfica.

¿El seu amor per la ciutat segueix intacte amb el pas dels anys?

 L’estimo igual, però han passat moltes coses. Gent molt desagradable, amb molt mal gust, que ha arrasat la ciutat. Però, malgrat tot, aquesta és una ciutat que no pots comparar amb res. Segueixo estimant aquesta ciutat, encara que a vegades la ploro, és clar. Quan estimes algú a vegades et toca plorar.

Mirant enrere, tinc la sensació que algunes de les fotos que vostè va fer fa alguns anys serien impossibles de fer ara. Penso, per exemple, en la imatge en què apareix l’editor Jorge Herralde al seu despatx amb dues de les seves secretàries ensenyant el cul a la càmera.

 És veritat. Aquesta foto d’Herralde ara no es podria fer ni publicar. Ni aquesta, ni moltes altres que veuràs a la Pedrera. No per motius feministes, sinó perquè ara hi ha una moralina nacional-catòlica 'pepera' que és la conya. El que fèiem durant la Gauche Divine avui és impensable. Però el millor és que no hi donàvem cap importància. Passar-ho bé ens semblava el més normal del món.

¿Hem anat enrere, doncs?

 ¡Ja ho crec! Aquest és el país dels crancs. És increïble. Vivim un moment sinistre, sòrdid, de mal gust, que fa pudor, amb caspa, injust, lleig. Tot és lleig. Aquesta gent que porta el país és lletja. Els que ens governen són una autèntica vergonya. No m’agraden gens.

En aquest moment truquen a la porta. Colita obre a distància i treu el cap cap a l’entrada. És un missatger. “Passa, passa. I tanca la porta, que no se m’escapin els gats”, li diu al noi. La Colita més combativa apareix quan es parla de política i de la retallada de llibertats que assegura que viu la societat actual. “Hi ha coses que només s’arreglen fent fora la gent que està al poder. Traient aquests i posant-ne uns altres”, repeteix amb freqüència. Per això advoca per “anar a votar” i, si cal, “sortir al carrer”. “S’ha de fer la revolució. La crisi actual no és de diners, és una crisi a tots els nivells. Els governants, que haurien de ser un exemple, en aquest moment són una banda de sàtrapes i pocavergonyes”. El missatger se’n va. La interrupció dura un minut. “¡Uf! M’estava escalfant i no m’he d’escalfar tant, que ja tinc bastanta fama de boja. Encara que m’importa una merda”.

Estava excitada.

 Estic decebuda i furiosa. Ens estan coartant les llibertats cada vegada més. Ens hem passat tota la vida intentant que això no passés, i ha passat. I, a més, d’una manera esgarrifosa. L’única solució és que la gent surti al carrer. En aquest moment, l’única solució és enfrontar-se.

¿Què s’ha de fer perquè tots ens relaxem una mica i es puguin tornar a fer fotos com aquella que vostè li va fer a Herralde?

 Aquell clima no es recuperarà mai més. Crear aquell ambient és un treball dels fotògrafs. Hi ha fotògrafs que tenen aquest do, de tenir la gent relaxada i simpàtica, i n’hi ha d’altres que no el tenen. Forma part del ganxo del fotògraf.

¿Conserva aquest ganxo?

 L’he tingut, sí. He sigut una domadora de serps. El retrat és molt això: que s’entreguin a tu. Que t’ensenyin el cul, que es posin un llibre sobre el cap, com Gabriel García Márquez. Que confiïn en tu, que es diverteixin amb tu i estiguin tranquils sabent que el que estàs fent sortirà bé. Que estan jugant en el seu terreny, no en el teu. A mi em sembla el més correcte, tret que odiïs el personatge i aleshores esperis que es fiqui el dit al nas, ¿comprens?

És habitual veure-la en exposicions i presentacions fotogràfiques.

 Ja sóc un vell diplodocus. Com que sóc història i encara estic viva, la gent recorre a mi, és normal. A part, que tampoc ho he fet tan malament en la vida i suposo que la meva obra té cert valor. Si no, no em trucarien.

¿Què fa en el seu temps lliure a la seva estimada Barcelona?

 Repasso el meu arxiu, llegeixo, surto amb els meus amics. M’agrada passejar pel meu barri o agafar el metro i anar a la plaça de Catalunya i d’allà, a Ciutat Vella. I sóc molt activa a Facebook perquè em diverteixo molt. ¡Ric com una boja! De tant en tant faig alguna foto que m’interessa i, finalment, faig casetes per a ocells.

¿Casetes per a ocells?

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

 Sí, mira, aquí en tinc dues, que s’estan assecant. Són per al meu jardí. Ara faré una illa per a ocells, dedicaré un trosset del meu jardí als ocells i l’ompliré de casetes. Serà el paradís dels ocellets. Em ve molt de gust fer-ho.

Deixem Colita no sense abans escoltar la seva última advertència. “Però ara no publiquis que Colita es dedica a la pintura, ¿eh? Això de les casetes d’ocells és només per a mi”, explica. La seva promesa de no deixar anar paraulotes durant l’entrevista no s’ha complert, finalment. Però l’objectiu primer de la conversa, sí. Així és i així parla la fotògrafa.