El millor sentit de l’humor

Ningú dubta que la cuina és un acte d’amor. I qui dona afecte a través dels fogons l’acaba rebent de tornada. Ho sap bé Montserrat Fontané: la cuinera de Can Roca (Girona), mare dels germans més cèlebres de l’alta cuina mundial (Joan, Josep i Jordi Roca, d’El Celler de Can Roca), sempre s’havia entregat al seu ofici i sempre l’hi havien agraït de manera més o menys íntima... Però potser mai d’una manera tan pública com ahir quan, als seus 89 anys, va recollir el premi Catalana de l’Any al paranimf de l’Escola Industrial de Catalunya en un acte en el qual va fer gala d’una sornegueria i vitalitat sensacionals.

Va ser una cerimònia entranyable i, sobretot, divertida perquè la xerrada entre Fontané i el presentador, Sergi Mas, no va tenir desperdici. L’homenatjada es va posar el públic a la butxaca amb un sentit de l’humor que va posar a prova els reflexos del periodista, a qui va recomanar una recepta de sopa de menta al saber que amb prou feines sap cuinar. "Alimenta, ¡eh!", li va deixar anar. I com que no el veia gaire capaç, el va acabar convidant al seu restaurant: "Vine a Can Roca, és senzill i menjaràs bé de preu". Allà, com va apuntar Pau Arenós, responsable de Cata Mayor, la secció de gastronomia d’EL PERIÓDICO i Prensa Ibérica, serveixen "cuina d’alta qualitat sentimental".

Malgrat el seu contagiós bon humor, la mare dels Roca va recordar que la seva vida ha sigut molt dura ("cuinar és treballar, treballar, treballar, i jo he cuinat molt, molt, molt") però també molt gratificant perquè ha donat menjar a qui ho necessitava, perquè ha tingut tres fills que han aconseguit unes estrelles Michelin de les quals no havia sentit parlar "mai" i, sobretot, perquè ha format una família de la qual, diu, no pot sentir-se més orgullosa.

Els seus fills van pujar a l’escenari després de la projecció del resum del minidocumental Montserrat Fontané, la cuinera que va encendre el foc dels Roca, dirigida per Arenós. Joan li va donar les gràcies, Josep va destacar el seu "sacrifici, esforç i hospitalitat", i Jordi la va descriure com una "mare increïble". Paraules tan senzilles com sentides que la van deixar a punt del plor. A la platea, dues de les seves tres nores (Anna Payet i Encarna Tirado, dones de Joan i Josep, respectivament), i els seus nets (Marc i Marina Roca Payet, i Martí i Maria Roca Tirado), tercera generació d’una família de restauradors que porta l’ADN de la matriarca perquè sent autèntic amor per la seva feina. Només van faltar el cap, Josep Roca Pont, marit de Fontané (junts van obrir el 1967 Can Roca), que té 93 anys; i la tercera nora, Ale Rivas, que es va quedar cuidant la seva filla, Queralt.

"Vaig pensar que s’equivocaven"

Notícies relacionades

"El periodisme és més necessari que mai"

Visca les cuineres de cada dia

"¿Jo, Catalana de l’Any? No pot ser, vaig pensar que s’havien equivocat", va dir al poc de començar la seva intervenció aquesta filla predilecta de Sant Martí de Llémena, el seu poble natal. Doncs no s’havien equivocat. Perquè algú que és "un model d’autenticitat i dedicació", com va dir Javier Moll, president de Prensa Ibérica, i que "ha omplert de felicitat l’estómac i l’esperit de milers de persones", com va recordar el president de la Generalitat, Salvador Illa, mereix la major de les distincions. I la de Catalana de l’Any ho és.

Primer, perquè és la primera Catalana de l’Any, ja que a partir de l’edició d’aquest any es concediran sengles distincions, en categoria masculina i femenina, com ja s’ha fet en els premis que es donen a Barcelona. Segon, perquè el va recollir l’any en què Catalunya ha sigut designada Regió Mundial de la Gastronomia, i en aquesta abraçada carinyosa que va rebre en forma de guardó hi ha també el reconeixement als cuiners actuals, que no haurien assolit l’excel·lència si no hagués sigut per les generacions anteriors que tan bé –i amb tan bon humor– representa Fontané.