"El periodisme és més necessari que mai"

A Estopa els van muntar l’any passat un bar a peu d’escenari perquè se sentissin com a casa, així que, a falta una llibreria o biblioteca ben assortida, res millor que rebre Javier Cercas, flamant Català de l’Any 2025 i primer escriptor a pujar al podi del guardó que entrega EL PERIÓDICO, amb una versió portàtil i personalitzada de Libros y cosas, el videopòdcast literari d’Abril.

Com a "escriptor i persona brillant" el van presentar l’escriptora i periodista Inés Martín Rodrigo i el director del suplement literari de Prensa Ibèrica i entusiasta militant del PLJC (Partit Literari de Javier Cercas), Álex Sàlmon, i com a tal es va reivindicar el novel·lista durant una breu xerrada que va arrencar a Ibahernando (Càceres), va agafar empenta a la Girona de finals dels 60 i, pas previ per la Mongòlia impossible del seu últim llibre El loco de Dios en el fin del mundo va fer cim a l’Escola Industrial.

"Per una vegada, m’he quedat sense paraules", va mentir Cercas, loquaç i verbós en l’agraïment i generós en l’anecdotari. "¿De zero a deu? ¡Un onze!", va exclamar quan Sergi Mas, presentador de l’acte, li va demanar posar nota al seu Català de l’Any. "No sé com heu pensat en mi. Estic molt content. Em fa una il·lusió enorme", va dir. Doble alegria, a més, per compartir guardó amb Montserrat Fontané. "Gironins tots dos. Som veïns pràcticament", va informar. També, com va reconèixer més tard, client habitual –tot i que últimament una mica insolent– de Can Roca i –una mica menys– del Celler de Can Roca.

Cercas, de negre rigorós i verb veloç, va viatjar a Girona per pescar records d’infància, va evocar l’arribada a Catalunya el 28 de desembre de 1966 i va rescatar la primera frase en català que li va travessar les orelles ("m’agrada molt anar al col·legi"; també són ganes). "El meu pare em va dir que aquest lloc era tan fantàstic que fins i tot es parlava una altra llengua", va recordar. Com saber llavors que anys, dècades després, el president de la Generalitat, Salvador Illa, celebraria l’extraordinària normalitat d’entregar el Català de l’Any a un català nascut a Càceres.

A canvi, Cercas continuarà fent el que fa més bé: signar novel·les heterodoxes amb formes de clàssic instantani. "Intento fer llibres rars; els llibres convencionals no poden ser bons", va dir. Es referia a El loco de Dios en el fin del mundo, la seva expedició als confins de la terra seguint el papa Francesc, però també serviria per a Soldats de Salamina o Anatomia d’un instant. Llibres, sens dubte, poc convencionals que l’han convertit en el gran fabulador del que és real i imaginat.

Temps complexos

Notícies relacionades

El millor sentit de l’humor

Visca les cuineres de cada dia

D’aquesta fractura, va explicar, en va néixer la seva última novel·la de no ficció, una reflexió sobre el misteri de la resurrecció íntimament lligada a les creences de la seva mare. "Ella deia que veuria el meu pare després de la mort", va recordar. I ningú millor que el papa Francesc per confirmar si tenia raó. "Tots som culturals cristians però jo soc ateu i anticlerical. Anticlerical com el papa Francesc", va remarcar Cercas.

Des de l’escenari, l’autor d’El impostor també va aprofitar l’avinentesa per reivindicar la importància del periodisme en temps complexos i convulsos com els que vivim. "Del present no hi entenc ni una paraula, però per a això tenim els diaris, per entendre", va assegurar abans de reconèixer-se com l’Enric Marco de la seva novel·la cada vegada que li donen un premi relacionat amb l’escriptura en diaris. "Quan em donen premis de periodisme sempre dic que soc un impostor. El periodisme és explicar una batalla mentre passa. Els escriptors arribem després, quan es poden comptar els ferits i les baixes. El periodisme fa una cosa extraordinàriament difícil, perquè només hi ha crits i caos. Per això cal més que mai", va reivindicar.