Ha mort. És falta

Amb els anys, arribes a la conclusió que acceptar que el Reial Madrid rep ajudes arbitrals pot ser gairebé un trist acte de maduresa. Com quan descobreixes que els Reis d’Orient són els pares: fa mal dos minuts, però després entens per què sempre portaven més regals als fills de cretins adinerats que als dels soferts i tenaços treballadors. Assumir-ho et permet viure alliberat i no esperar justícia, només la confirmació del guió. Cada partit del Madrid és un déjà vu en bucle temporal en què el dubte arbitral sempre cau a la mateixa banda. ¿Avantatge? Saps què passarà abans que passi i que ho farà sense dolor. Tranquil·litat absoluta. Calma.

L’alternativa, és clar, és no acceptar-ho i emprenyar-se com una mona. Aferrar-te a la fantasia que els àrbitres són neutrals, humans i que l’atzar no té afinitat ni colors. Negar-se és sexi i té el seu encant: et manté viu, indignat, alerta, i amb aquest to humanista de qui creu en les persones. Protestar és una gimnàstica emocional completíssima: cordes vocals, tensió arterial i memòria històrica treballen el 120%. I, a més, queixar-se té un avantatge moral: et permet conservar aquesta innocència romàntica, gairebé poètica de qui encara creu que el VAR es va inventar per impartir justícia, no per justificar, que és ben diferent.

Notícies relacionades

Jenni i Esther conquisten Amèrica

L’Espanyol s’agafa a Dmitrovic per sumar una soferta victòria

Acceptar o no acceptar. Els primers viuen més tranquils, sí, però com ximpanzés instruïts i anestesiats. Els segons viuen enfadats però lúcids i vitals. Al final, cadascú tria el seu estil de supervivència futbolística: resignació zen o indignació il·lustrada. I ahir, després de veure com trepitjaven la cara d’Iñaki Peña, va Carlos Martínez a Movistar i ens intenta fer creure que, ¡si el porter encara respira, no hi ha falta! Quin fàstic...

No es pot negar: el Madrid ha convertit el robatori en un art abstracte. Una pintura blanca sobre fons i tela blanca. I sempre, curiosament, signat pel mateix pintor: el feixisme. Perquè sí. Perquè ho acceptis o no ho facis, la història del futbol al nostre país, és això: la història de l’abús i la vergonya.