Ha mort. És falta

Amb els anys, arribes a la conclusió que acceptar que el Reial Madrid rep ajudes arbitrals pot ser gairebé un trist acte de maduresa. Com quan descobreixes que els Reis d’Orient són els pares: fa mal dos minuts, però després entens per què sempre portaven més regals als fills de cretins adinerats que als dels soferts i tenaços treballadors. Assumir-ho et permet viure alliberat i no esperar justícia, només la confirmació del guió. Cada partit del Madrid és un déjà vu en bucle temporal en què el dubte arbitral sempre cau a la mateixa banda. ¿Avantatge? Saps què passarà abans que passi i que ho farà sense dolor. Tranquil·litat absoluta. Calma.

L’alternativa, és clar, és no acceptar-ho i emprenyar-se com una mona. Aferrar-te a la fantasia que els àrbitres són neutrals, humans i que l’atzar no té afinitat ni colors. Negar-se és sexi i té el seu encant: et manté viu, indignat, alerta, i amb aquest to humanista de qui creu en les persones. Protestar és una gimnàstica emocional completíssima: cordes vocals, tensió arterial i memòria històrica treballen el 120%. I, a més, queixar-se té un avantatge moral: et permet conservar aquesta innocència romàntica, gairebé poètica de qui encara creu que el VAR es va inventar per impartir justícia, no per justificar, que és ben diferent.

Notícies relacionades

Andreeva conquesta Roland Garros i converteix la promesa en una realitat

Márquez torna a sorprendre el món amb una altra exhibició a Hongria

Acceptar o no acceptar. Els primers viuen més tranquils, sí, però com ximpanzés instruïts i anestesiats. Els segons viuen enfadats però lúcids i vitals. Al final, cadascú tria el seu estil de supervivència futbolística: resignació zen o indignació il·lustrada. I ahir, després de veure com trepitjaven la cara d’Iñaki Peña, va Carlos Martínez a Movistar i ens intenta fer creure que, ¡si el porter encara respira, no hi ha falta! Quin fàstic...

No es pot negar: el Madrid ha convertit el robatori en un art abstracte. Una pintura blanca sobre fons i tela blanca. I sempre, curiosament, signat pel mateix pintor: el feixisme. Perquè sí. Perquè ho acceptis o no ho facis, la història del futbol al nostre país, és això: la història de l’abús i la vergonya.