Espanya va edificar el 2024 només un 14% dels pisos que necessita

Espanya amb prou feines construeix poc més 100.000 vivendes anuals, després d’haver vist com es desmantellava tota la indústria promotora que es va esfondrar arran de la crisi del 2007, amb les conseqüències que això té, per exemple, en la falta de terra i els lents tràmits burocràtics. Per contra, al caliu de la bona situació econòmica, Espanya ha començat a atraure població estrangera, que se suma a la reducció de la mida de les llars, la concentració de persones a les grans ciutats i l’interès per comprar cases d’estrangers no residents, casuístiques que posen més llenya al foc de l’accessibilitat a la vivenda, cada vegada més complexa pels elevats preus de mercat.

Davant l’alta demanda existent, el país no ha sigut capaç d’augmentar la seva producció d’habitatges, que segueix pràcticament estancada –amb un lleuger creixement de l’activitat– des de l’anterior crisi, que va causar una devastació en el sector i la fallida de les principals promotores i constructores del país, a més de tota la indústria auxiliar. Sense anar més lluny, el 2024 només es va acabar la construcció de menys de 98.000 vivendes, que, tot i que és la xifra més alta des del 2012, és una producció ínfima (un 14% dels 700.000 habitatges necessaris) en comparació amb la creació de llars i les més de 600.000 que es van entregar el 2007 i el 2008.

Dos colls d’ampolla

Dos colls d’ampolla impedeixen poder incrementar l’activitat de manera immediata: l’escassetat de terra finalista i la falta de mà d’obra qualificada. En un informe elaborat per la consultora Colliers, de la mà de l’Associació de Promotors i Constructors d’Espanya (APCE), van quantificar que el temps mitjà de cara a generar terreny on construir un nou barri oscil·lava entre els 10 i 15 anys, tot i que podia arribar a trigar-se fins als 20. "La falta de terra urbanitzable és, indiscutiblement, un dels principals factors que dificulta la construcció de vivenda a Espanya. La rigidesa de la regulació urbanística impedeix que, sense la matèria primera principal per edificar, serà impossible construir les vivendes que es necessiten a curt, a mitjà i a llarg termini. Addicionalment, la producció d’aquest terra finalista es porta a terme amb fons propis, ja que el finançament d’aquesta mena de processos està totalment tancat", assenyala Xavier Vilajoana, el president d’aquesta patronal.

En el cas de la mà d’obra, Pedro Fernández Alén, president de la Confederació Nacional de la Construcció (CNC), creu que el sector necessita almenys 700.000 nous treballadors per complir els objectius del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. El directiu de la patronal exigeix un "pla de xoc" que inclogui "la reforma de la formació professional, la regularització d’immigrants i la contractació de joves i dones". "Les previsions d’ocupació en construcció per a l’alumnat és de 200.000 oportunitats laborals fins al 2030, amb un grau d’inserció de pràcticament el 100%", afegeix.

Creixement de la població

Davant d’aquesta oferta escassa, en els últims quinze anys, des del 2010, la població espanyola no ha fet més que créixer, a prop d’un 6,1%, fins a arribar als 49,44 milions d’habitants, segons l’última dada de l’Institut Nacional d’Estadística. Aquesta tendència, a més, no canviarà. Segons les projeccions del mateix organisme, Espanya passarà de disposar de 19,67 milions de llars a més de 21,24 milions el 2030, a 22,30 milions el 2035 i a 23 milions el 2039, última predicció disponible. Tenint en compte això, si es mantenen les xifres de producció existents en l’actualitat, el dèficit d’habitatge augmentarà exponencialmenf fins arribar el 2039 a les 2,73 milions d’unitats, quatre vegades l’actual. "La demanda ha evolucionat amb força per l’increment d’immigració i per l’arribada a l’edat d’emancipació d’una generació en la qual va repuntar la natalitat. L’atractiu per viure a Espanya, especialment en ciutats com Madrid, és l’element que atrau població de fora", resumeix José María Rotellar, director de l’Observatori Econòmic de la Universitat Francisco de Vitòria (UFV).

Juan Antonio Módenes, investigador principal de la Càtedra d’Habitatge, també apunta a la immigració com un factor clau en el mercat de la vivenda: "Com que no hi ha creixement de la natalitat, la immigració és avui el principal factor que fa augmentar la població, ja que pràcticament es creen tantes llars joves com es dissolen per mortalitat. L’arribada de població estrangera aporta persones i també llars i, per tant, genera una demanda addicional de vivenda que no existiria sense aquests fluxos migratoris. Sense immigració, la demanda neta seria pràcticament zero, però com que n’hi ha –i és significativa–, la demanda de noves vivendes és elevada i obliga a augmentar el parc residencial", conclou el professor de la UAB.

Concentració en províncies

Notícies relacionades

¿Qui és qui al sector promotor espanyol?

La crisi financera del 2008 provoca la falta actual de promocions a Espanya

Arran d’això, Judit Montoriol, economista en cap de CaixaBank Research, en la seva última publicació recorda que el dèficit de vivenda està molt concentrat: les quatre primeres províncies del rànquing acaparen prop del 50%, i les deu primeres, al voltant de dos terços, mentre que les vint províncies amb menys dèficit amb prou feines són el 5% del total. "No sorprèn que Madrid, Alacant, Barcelona, València i Màlaga siguin les províncies que encapçalen aquest rànquing, ja que les zones urbanes i turístiques són les que experimenten més pressió de demanda mentre que l’oferta no ha crescut prou per fer front a la demanda. Així mateix, s’observa una relació negativa entre la creació neta de llars i la variació del nombre d’habitatges no principals. És a dir, a les províncies on hi ha més pressió demogràfica és on s’ha produït més transvasament de vivendes secundàries a principals, una situació que també suggereix que el ritme de construcció d’habitatges nous en aquestes localitzacions no és suficient", remarca Montoriol.

Com a conclusió, Raymond Torres, director de Conjuntura de Funcas, assegura que la "prioritat" és augmentar l’oferta. Per aconseguir-ho proposa, d’una banda, "agilitzar els tràmits burocràtics per poder construir més ràpid" i cedir sòl públic a inversors que desenvolupin habitatge assequible, a més d’atorgar incentius fiscals a comunitats i ajuntaments per al desenvolupament d’habitatge en el segment assequible, que, segons el seu criteri, és "on rau la urgència". D’altra banda, aposta per limitar la proliferació de la vivenda d’ús turístic i la compra d’immobles per part d’estrangers no residents al país.