'Sonrisas y lágrimas': la grandesa del musical

Un clàssic es distingeix d’un gran èxit pel fet que el seu abast traspassa tota mena de fronteres, geogràfiques, culturals o genera­cionals. Només llavors, quan el títol en qüestió s’ha gravat en la memòria col·lectiva, ens trobem davant d’una creació que s’escapa dels límits del temps. No és fàcil assenyalar el dia en què 'Somriures i llàgrimes' va deixar de ser un musical de notable acceptació popular per convertir-se en una de les vares de mesurar d’aquest gènere teatral.

¿Potser va ser el 1959, quan els compositors Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, mestres en l’adaptació de narracions dramàtiques als escenaris de Broadway, van descobrir les peripècies que explicava Maria von Trapp al seu llibre de memòries i les van convertir en una representació musicada que es va mantenir a la cartellera novaiorquesa de forma ininterrompuda més de quatre anys? ¿O va ser quan el muntatge es va començar a propagar per escenaris de tot el món, en una gira sense fi que ha rebut els aplaudiments de 45 milions d’espectadors de 24 països en més de mig segle de representacions? ¿O potser va ser el 1965, quan Hollywood es va fixar en aquesta història, i a les ordres del director Robert Wise, amb l’actriu Julie Andrews com a principal cara reconeixible, va facturar la comèdia musical que ha venut més entrades en la història del cine, sense comptar la popularitat que hi van afegir les incomptables vegades que la cinta es va passar per televisió, Nadal rere Nadal, inassequible al pas dels anys?

La veritat és que els avatars de la cantadora família Von Trapp formen part de la cultura popular de mig planeta. És difícil trobar a ningú que hagi aconseguit escapar-se de la influència de les encomanadisses melo­dies del seu cançoner i de l’alegre estampa de Maria, la protagonista principal, en un camp envoltada de nens vestits de tirolesos.

Història pensada per al teatre

L’estrena de 'Sonrisas y lágrimas' al Teatre Tívoli de Barcelona, on ha estrenat temporada aquesta setmana, ofereix a l’aficionat al musical la possibilitat de disfrutar d’un tresor triple: no només arriba per primera vegada a la ciutat el clàssic dels clàssics d’aquest gènere, sinó que ho fa en el seu format original, com va ser concebut pels seus creadors, que van dissenyar els seus diàlegs, les seves escenes i les seves trames pensant en l’escenari d’un teatre, no en els plans i les seqüències del cine.

'Sonrisas y lágrimas' arriba, a més, amb tots els luxes. No per capritx sinó per necessitat, segons els responsable de l’adaptació. Després de portar a escena multitud de musicals ('Jesucristo Superstar', 'Evita', 'Fama', 'Víctor/Victoria', 'My fair lady'), Jaime Azpilicueta tenia una espineta clavada. A principis de la dècada passada va intentar muntar el mític títol de Broadway per fer realitat un dels seus somnis com a director teatral, però aviat va ensopegar amb un inconvenient: “És un espectacle massa ambiciós per fer-lo a mitges. O comptava amb el pressupost necessari, o era impossible portar-lo a terme”, recorda el dramaturg.

El que en aquells moments va ser impossible –posar d’acord diverses empreses teatrals per costejar una producció de més de 

3 milions d’euros–, es va fer realitat fa un any i mig. El desembre del 2011, després de quatre mesos d’assajos i proves, es va estrenar a Tenerife la versió del musical que ara arriba a Barcelona, després d’una gira per 20 ciutats i fer una temporada sencera a Madrid.

150 vestits a l'escenari

Al pati de butaques, el públic disfruta de tres hores d’espectacle en què 30 artistes donen vida al guió i ballen i canten els 17 temes de què consta el llibret, en què les lletres han estat adaptades per a aquesta versió, a excepció de la mítica 'Do, re, mi', que sona com el públic la va conèixer a la pel·lícula. També aprecia la partitura que interpreten nou músics en directe, sense l’assistència de cap acompanyament enllaunat. I els 150 vestits que passegen per l’escenari els actors –alguns tenen fins a vuit canvis de vestuari-, i l’espectacular decorat.

El que els espectadors no veuen és la feina i la maquinària que hi ha al darrere: 70 operaris, entre maquinistes, il·luminadors, tècnics de so, regidors, maquilladors i sastres es confabulen cada funció perquè fins al més petit detall surti perfecte. Si tota representació teatral és un mecano humà on cada peça encaixa sense fregaments amb la del costat, en el cas d’un musical amb l’ambició de 'Sonrisas y lágrimas', la complexitat de l’invent es dispara.

Però no hi ha perill: vénen rodats. La pràctica totalitat de l’equip tècnic i artístic, la majoria amb llarga experiència en aquest gènere, fa gairebé dos anys que està immersa en aquest univers paral·lel de maquillatges, escalfaments de veu i roba estil anys 30. El destí dels Von Trapp és el seu destí.

Joan Crosas es puja a un tren en marxa

L’últim que ha arribat al club és l’actor Joan Crosas. Dóna vida al capità –paper interpretat a Madrid per l’actor Carlos Hipólito– i tanca així el seu particular compte pendent amb aquest títol: Azpilicueta fa més de 10 anys que li parla d’aquest projecte, però els seus compromisos amb altres treballs li han impedit sumar-se a l’equip fins ara. “Sento que pujo a un tren en marxa, però des del segon dia m’hi trobo com a casa”, assegura. “És una feina molt emocional, actuem des de les tripes. És inevitable que al final s’acabin creant llaços gairebé familiars entre l’equip”, hi afegeix la lucense Noemí Mazoi, que és la mare abadessa en el repartiment.

En 20 mesos, aquesta adaptació ha sumat a Espanya un altre mig milió d’entusiastes seguidors a la llarga col·lecció de fans que Somriures i llàgrimes té a tot el món. No són clares les claus de l’èxit internacional del títol, però Azpilicueta té la seva pròpia teoria: “Un musical no és res si la trama no t’atrapa. Això, sobretot, és teatre, i la història dels Von Trapp és real, va passar fa 70 anys a Àustria. I aquest factor dóna una força especial al muntatge”, manté el veterà director.

Basada en un història real

MarIa Kutschera, la protagonista d’aquesta història, va néixer a Viena el 1905 i es va quedar òrfena als 7 anys. Va ser criada en un convent i va entrar com a novícia a l’abadia de Nonnberg, a prop de Salzsburg. La seva arribada a la casa del capità d’armada Ludwin von Trapp com a institutriu dels seus set fills, que s’havien quedat sense mare, va canviar radicalment la seva vida. El relat teatral va des d’aquest moment fins que tota la família fuig de l’Àustria nazi del 1938, després que ella es convertís en la dona del capità i creés un cor amb els fills per sobreviure a les penalitats del moment. Als Estats Units els esperava un futur ple d’èxits musicals.

Precisament, els nens són un factor decisiu en aquest espectacle. A favor i en contra. En cada funció surten a l’escenari set menors d’entre 6 i 16 anys. La seva presència dóna vivesa i espontaneïtat a l’obra, i això es percep a les dues bandes de l’escenari. Si l’espectador ho aprecia i ho agraeix des de la butaca, més es nota entre bastidors: els passadissos i camerinos s’encomanen en alguns moments de la jovialitat dels petits.

 Però no estem en una funció de l’escola, sinó davant d’una representació teatral, i això té les seves servituds. “Per llei, cap menor pot participar en més de dues funcions per setmana. Això ens obliga a comptar amb quatre nens per cada personatge”, explica Marcos Cámara, productor executiu. En total, 30 menors participen en l’obra, on s’enrolen després del càsting que els responsables del muntatge porten a terme en cada ciutat que visiten. Els que surten a l’escenari del Tívoli van passar una prova de selecció al maig, i durant un mes i mig es van estar entrenant en un taller de cant, ball i interpretació.

L'ombra allargada de Julie Andrews

Però si és arriscat treballar amb un mate­rial tan sensible com la infància, portar a escena 'Somriures i llàgrimes' comportava altres perills afegits. “La gent té una imatge molt edulcorada d’aquest drama. Havíem d’evitar tota temptació de caure en la cursileria”, assenyala el director. El risc de l’excés de sucre queda conjurat en el muntatge amb una forta aposta per la càrrega teatral. “He vist avis plorant al pati de butaques. Realment és un espectacle de molts somriures, però també de moltes llàgrimes”, afegeix Azpilicueta.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

l’altre gran repte té a veure amb l’empremta que la pel·lícula ('The Sound of Music' en l’original) ha deixat en la memòria del públic. ¿Com es pot persuadir l’aficionat que deixi el record de Julie Andrews a la porta d’entrada? Encara més difícil quan la cantant i ballarina argentina Silvia Luchetti, l’actriu protagonista, té una semblança tan gran amb la intèrpret britànica. Luchetti és conscient de la comparació, però no l’evita. “M’encanta Julie Andrews. Des de petitona somiava fer el personatge que ella feia a la pel·lícula”, reconeix. ¿Llavors? “La meva solució ha consistit a no tornar a veure la cinta i submergir-me a fons en les memòries de la protagonista. Quan surto a l’escenari no penso en Julie Andrews, sinó en Maria Kutschera”, aclareix.

I així cada tarda. El teatre es va omplint de cares dues hores abans que comenci la funció. Primer hi apareixen els tècnics, després els actors. Passadissos, camerinos i sales de vestuari i maquillatge van pujant d’intensitat a mesura que s’acosta l’hora assenyalada. Per megafonia, la veu de Joaquín Roselló, el regidor, llança un avís que se sent a totes les estances: “Atenció, companys, escalfament vocal”. En uns minuts, l’escenari es pobla d’actors que deambulen sobre les taules com uns possessos declamant sons, cada un en el seu to. Tornada al camerino per vestir-se i visita als tècnics de so per confirmar que els micròfons sense fil funcionen. “Previnguts”. Tres, dos, un, s’alça el teló. ¿Nervis? “Els normals. Però tranquil·litza molt saber que la gent ve a aquest espectacle a emocionar-se i a passar-s’ho bé”, respon Crosas.