Un viatge al segle passat a bord d'un carrilet

Hi ha llocs que t'atrapen, on el temps s'atura i on un intueix que tornarà, com a mínim per compartir amb algú més el descobriment. Aquesta sensació t'envaeix al trepitjar l'estació de tren del parc del Castell de l'Oreneta. Nens i nenes s'amunteguen a la taquilla per comprar el passatge i, a peu de l'andana, el cap d'estació els el pica. L'emoció s'encomana als pares, que, per només 1,50 euros, emprenen un nostàlgic viatge al segle passat. Aquí els bitllets són com els d'abans, no hi ha màquines expenedores i el check-in és manual.

El Centre d'Estudis-Modelisme Vapor, Barcelona i Sabadell organitza des de fa 30 anys un circuit en plena naturalesa amb trens dièsel i de vapor que només es diferencien dels de llarg recorregut per les dimensions. «Són de miniatura, no de joguina», subratlla un dels maquinistes, Jordi Alvà. La tenacitat i l'entusiasme dels socis són els que, a base de treball i sense recursos públics, porten la il·lusió a aquestes famílies que s'arriben al parc el diumenge.

Un trajecte de 200 metres va estrenar el que va ser el primer circuit de tren tripulat d'Espanya. El van construir, relata el president de l'associació, Joan Antoni Romaguera, «a pic i pala» quan l'ajuntament els va oferir, a canvi d'un cànon, el terreny de Sarrià. A Joan Vallès, creador de la Júlia, una impressionant locomotora de vapor de 2.500 tones que els seus companys consideren «la més bonica de tot Espanya», el compensa «veure com els altres disfruten». «No és vanitat, és un plaer», destaca.

Teo, de 7 anys, baixa del tren i va directe a tocar la campana de l'andana. Té clar per què prefereix el de vapor a l'elèctric: «Perquè surt fum». Fins i tot això cuiden a l'Oreneta. Porten d'Alemanya el carbó perquè és destil·lat i no molesta. «El 90% del que surt per la xemeneia només és vapor d'aigua», diu Alvà.

Un toc de xiulet anuncia la sortida de la Mont Cabrer, una reproducció quatre vegades més petita d'una locomotora de vapor autèntica alemanya que fa un circuit gairebé diàriament. «És idèntica a la gran. El carbó escalfa l'aigua, que es converteix en el vapor que va al motor i la fa córrer», resumeix Jaume Circuns, un dels socis amb més experiència en matèria ferroviària, malgrat que la vida professional de tots ells va per altres camins. «Això només és un hobby», diu. Una afició autofinançada per l'entitat, amb l'ajuda de la venda dels bitllets.

El tren arrenca i els viatgers saluden. Antonio González busca en el trajecte, a més de la mirada curiosa del seu fill, records de la seva infància a Lleó: «Jo sóc del Bierzo i de petit pujava als trens de carbó per anar a veure els meus oncles al seu poble». El viatge de Jordi Trias també serà especial. «Amb 5 anys venia amb els meus pares. Ara hi porto el meu fill», diu. Al conduir, sobretot els trens de vapor, «cal tenir en compte la pressió de la caldera, el nivell de l'aigua, els frens…», subratlla Circuns. No pot amagar la seva passió per aquestes màquines: «Les de vapor són les úniques locomotores que estan vives. Es queixen, s'ofeguen, pateixen, grinyolen, escupen…».

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

El recorregut ara és de 636 metres i, tal com destaca Romaguera, «és un veritable carrilet -ferrocarril de via estreta—de muntanya, amb els seus revolts, els seus ponts, els seus túnels…» Una àvia intenta consolar el seu nét abans d'entrar al túnel: «No tinguis por, que no hi ha bruixes». És en va. Quan està fosc, tots els nens

-fins i tot alguns pares- comencen a cridar.