Carlos Azagra: «Hi ha apatia, ens claven bufes i aguantem»

El seu modest estudi té més de bigarrat despatx que de l'espai creatiu de disseny on un s'imagina un crac del còmic. Les seves històries més conegudes han arrasat en revistes ja desaparegudes com Makoki o El Víbora i també en la supervivent El Jueves, en què van triomfar els seus personatges Pedro Pico i Pico Vena, i Ovidio. I fins i tot ha treballat per a premsa diària com EL PERIÓDICO. Però on el traç de Carlos Azagra és més reivindicatiu és en els centenars de cartells d'associacions de veïns, sindicats i organitzacions d'esquerres en els quals la imatge torna a derrotar la paraula. Azagra (Morón de la Frontera, 1957) repassa des del seu pis al carrer d'Alcalá de Guadaira una societat bastant diferent de la que va haver de sortir al carrer en l'època dels 70 i 80.

-Això de reivindicar amb cartells dibuixats es va forjar amb el col·lectiu Butifarra.

-Vam començar a fer cartells per a Nou Barris. Les associacions de veïns estaven en auge a finals dels 70. En el congrés de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona

(FAVB) en vam fer uns quants. Firmàvem com a Butifarra, sempre com a col·lectiu. Tots érem molt joves a les associacions de veïns.

-¿I on és aquella joventut?

-Ara només hi ha jubilats a les associacions de veïns. Hi ha apatia fins i tot per anar a votar. I aquesta apatia no és bona. Hi ha un desarmament ideològic. Ens claven bufes per tot arreu i aguantem. Hi ha molt d'individualisme.

-¿No deu ser que hi ha por?

-Molta. Sobretot a les empreses. Per exemple, a Telepizza, on fan contractes laborals molt curts, després de l'última vaga van acomiadar molta gent.

-¿Por i apatia? ¿Per què?

-La gent es pensava que l'esquerra ho solucionaria tot. I la veritat és que hi ha molta diferència entre esquerra i dreta, però l'esquerra no se sap explicar. A més, la gent hauria d'estar més al carrer i menys amb l'ADSL. Internet és la ruïna del moviment social perquè ara les persones munten un grup a Facebook i pensen que amb això ja han complert. I després hi ha les famílies amb fills de 40 anys que no se'n van de casa...

-Però diuen que internet ho mou gairebé tot.

-Les revolucions no es poden fer a través d'internet. Ni tan sols es pot saber què hi ha de veritat a la xarxa. A la gent li falta temps i es creu el primer que surt d'una recerca feta a Google. A mi, per exemple, m'encanta internet i reconec que per culpa d'això ja no surto tant a fora.

-I ho diu un dels fundadors del Partit de la Gent del Bar (PGB).

-Allò era el contrari de la virtualitat. Defensàvem la conversa, el contacte amb la gent. Ara ja no es parla així. Fins i tot les relacions es fan per internet.

-Tanta tecla provoca que s'escrigui o es dibuixi poc a mà.

-És veritat. La gent ja no sap dibuixar. He vist que quan hi ha un accident de cotxe i s'ha de fer un croquis, els accidentats no saben com s'ha de fer. Als instituts no es dóna prioritat al fet artístic i ens acabarem trobant amb generacions que no sabran representar la realitat. S'ha de fer una revolució humanística. S'ha de treure el peu de l'accelerador a tant consum i evitar que la gent visqui per sobre de les seves possibilitats... ¡Ai, semblo l'avi Cebolleta!

-Parlant de personatges de còmic ¿què li va semblar la disfressa de Superman per a Montilla?

-Això va ser un error. Se li havia d'haver donat un altre enfocament. És un polític que val molt, però aquella no és la seva imatge. No obstant, l'smiley (emoticona de somriure) de CiU sí que va ser un encert. Amb la cosa gràfica s'aconsegueixen coses.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

-Fins i tot pot fer que a un el portin a la presó.

-Va ser el 1981. A vuit dibuixants ens van imposar quatre mesos de presó per un dibuix en què es veia el pit de la Mare de Déu. L'Església catòlica és la que més mal ens ha fet. La policia va segrestar els 2.000 exemplars de la revista i ens vam inculpar els vuit dibuixants. Algú va trucar al jutjat el dia que havíem d'entrar a la presó i va donar l'ordre de llibertat. Faltava un dibuixant i un dels set va firmar dues vegades perquè no quedés com a pròfug. Per allò vaig estar uns quants anys sense poder votar ni ser funcionari. Perquè a mi el que realment m'agradava era ser carter. Volia anar amb la moto i repartir notícies. Ara reparteixo idees, sóc pamfletista.